SAVIESA DE GOS

En el sistema polític espanyol, en el qual s’insereix i pateix el sistema polític català, la designació de càrrecs amb responsabilitat política pot fer-se per vàries vies. L’una, la democràtica, legitimada pels vots dels electors dóna visibilitat al que hom entèn com “polítics”, són els regidors, diputats i senadors. Les altres maneres són totes més o menys irregulars, sempre al límit de la interpretació legal. Són els nomenaments a dit, els càrrecs de confiança i la cooptació per formar part dels partits. La seva característica és que escapa a qualsevol control democràtic o parlamentari i van lligats a la perdurabilitat en el càrrec de qui els nomena.

És una manera com una altra de pervertir la política, de prostituïr-la, d’estafar a l’electorat, jo els denominaria “nomenaments o càrrecs anti-democràtics”. En una república catalana, si vol ser seriosa i moderna, tot això s’ha de desterrar. I per què no començar a demanar-ho des d’ara?

A més de necessari, seria una manera d’abaratir costos al sistema democràtic. No crec que sigui gaire allunyat de la realitat pensar que molts ciutadans consideren una exageració el que cobren tots els càrrecs de confiança d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, parlaments, congrés i senat. Realment són necessaris per als ciutadans o només per als polítics no suficientment preparats?

La noció de “càrrec de confiança”, en un sistema electoral de llistes tancades és un absurd inqüestionable. Si les llistes les confecciona el partit i molts cops dóna el vist-i-plau el comitè electoral respectiu on s’integra qui encapçala la llista, se suposa que totes les persones de la llista són de la seva confiança i del partit. Aleshores, per a què nomenar més càrrecs? O és que els que formen la llista no poden encarregar-se de diferents tasques a més la d’assistir a comissions i sessions plenàries? Tan inútils són?. En el cas dels ajuntaments, la cosa és més feridora, perquè pràcticament es confecciona la llista segons els criteris de qui encapçala la llista. Se suposa que aquesta gent ja forma un equip, que és de la seva confiança. Aleshores, perquè el primer que fa un alcalde, sigui del color que sigui, és nomenar càrrecs de confiança (i no pocs, en el cas de les ciutats)?.

És per això que cal repensar el sistema de dalt a baix. Altra cosa són les diferents maneres de nomenar a dit per diferents funcions. No sols els càrrecs de confiança, sinó per designar a qui presidirà diferents ens públics depenents d’ajuntaments i diputacions. Tot això és una nova font de corruptel.les i clientelisme que distorsionen i burocratitzen el sistema democràtic. Estafen al ciutadà en diners pel seu cost i per dificultar la seva participació real. En definitiva, allunyen al ciutadà dels centres de decissió, s’interposen entre ells i fan desaparéixer les necessàries connexions dels polítics amb la realitat.

La noció de cooptació és una altra nefasta distorsió del principi de subsidiarietat. Quants polítics hem conegut i coneixem que no han contribuït mai a l’esforç general del país com a treballadors o empresaris? Quina riquesa han creat pel país, pels ciutadans? Poden dir que la feina política és una feina com qualsevol altra. És l’excusa dels paràsits. Qui només ha conegut feines al si d’un partit, perquè aquest li ha encomanat o concedit o designat és en definitiva un paràsit de la societat. Per exemple, quina feina a banda de polític se li coneix a Alfonso Guerra, a Leire Pajin, a Carme Chacón, a Susana Díaz, a Pere Navarro? Cap ni una. I tots aquests són els que pretenen donar consells de com s’han de comportar les classes treballadores. És tanta la mentida que s’acaben creient que són els legítims representants dels treballadors, quan ells mai ho han estat. De què collons estan parlant? A qui volen continuar enganyant? La resposta és PROU!

Prou de mentides, prou de pensar que els ciutadans som tontos o imbècils. Prou de tractar-nos com a sub-normals. Prou d’enganyar. Prou de tot. Desapareixeu de les nostres vides, o per la força dels vots us farem desaparéixer. Per això la seva resistència al canvi. Per això les excuses a canviar alguna cosa. Per això la seva por a donar la veu a la gent, a la democràcia. Ni són d’esquerres ni són demòcrates. Aleshores què son? Demagogs, cínics, populistes, paràsits en definitiva. D’aquesta plaga és de la que ens hem de deslliurar quan proclamem la República Catalana.