Posem per cas alguns dels detalls que tothom sap que inclouen les obres públiques en aquest racó de món: adjudicació irregular dels projectes, comissions il.legals, sub-contractacions successives i sense límits, realitzar les obres per fases per eternitzar-les i carregar sobre-costos o arreglar les coses solament quan passen desgràcies en comptes de pensar-les bé. La llista pot ser bastant més llarga, però amb aquests detalls tothom sap de què parlem.
Tot això no hauria passat si no hagués estat una connivència descarada entre les empreses constructores, els intermediaris i els polítics de diferent signe que governaven ajuntaments, diputacions, CCAA o l’Estat espanyol. Tots hi han participat. Potser per això, mai sabrem del tot la veritat. Es començava per presentar projectes faraònics amb pressupostos inflats (a càrrec dels ciutadans). Es continuava preparant concursos d’obra fets a mida de l’empresa triada, previ cobrament de la corresponent comissió (a càrrec del contribuent). S’adjudicava així fàcilment l’empresa convenient, quan no es trossejava l’obra en diferents fases per no sobrepassar una determinada xifra, escapant al control legal, adjudicant-la directament sense concurs.
A continuació es licitava per cada fase i es subcontractava, cada troç a una empresa diferent. Cada una d’aquestes fases s’anava encarint al.legant diverses excuses (encariment dels costos, la inflació, climatologia adversa, etc). Es retardava el màxim, demanant acte seguit una pròrroga i una ampliació del pressupost i torna a començar. Resultat final: si una obra ben controlada hagués costat 100, al final podia haver multiplicat per tres o quatre el seu cost.
Les preguntes s’amunteguen. Perquè es permet la sub-contractació si no fa més que encarir i allargar les obres, i si passa alguna cosa es dilueix la responsabilitat (cas del Turó de la Peira)? Perquè no es demana a les constructores que dipositin diners en efectiu (no avals) com a fiança i garantia del compliment efectiu de l’obra i les possibles responsabilitats si passés alguna cosa? La resposta és evident, perquè les constructores no tindrien marge de maniobra per inflar costos ni tenen tants diners per afrontar el munt d’obres on volen arribar. Potser aleshores les obres públiques no serien tant negoci inflacionista. Doncs d’això es tractaria. Amb aquestes i algunes petites mesures més l’obra pública s’hauria de mesurar sobretot per la seva rendibilitat social, no només econòmica.
En la Catalunya independent hem d’exigir que canvii radicalment tota la legislació i filosofia que regula l’obra pública. Si volem ser un país seriós, que visqui del treball, del mèrit i l’esforç, no de la picaresca, de l’amiguisme i de tapar les vergonyes “dels nostres”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!