SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

4 d'octubre de 2013
0 comentaris

DE QUÈ M’HAN SERVIT ELS SINDICATS

Ja en la darrera etapa de la meva vida laboral, puc ben dir que he tastat de prop tota la evolució sindical dels darrers anys. Sota la lluita contra el franquisme, els homes i dones de CCOO ens apareixien als que encara no treballàvem amb una certa àura d’heroïcitat. Fins i tot, un cop vaig donar íntegrament el que havia guanyat en un recital per ajudar als represaliats sindicals de la meva ciutat. Eren d’altres temps…on la solidaritat era un bé tangible i real.

Quan vaig tenir una feina estable (1980), em vaig afiliar a CCOO. Per sort, havien disminuït bastant les disputes entre CCOO, UGT i CSUT per l’hegemonia sindical. Els Pactes de la Moncloa em van començar a empipar, i les successives baixades de pantalons del meu sindicat enfront de la patronal i per seguidisme del PCE em van fer sortir-me’n i cercar una altra organització com la recent apareguda CSC.

Durant un temps, Convergència dessota mà, mitjançant dirigents del Sindicat de Quadres van finançar generosament el nou sindicat. Però les disputes entre els simpatitzants convergents i els d’ERC van aflorar i a més de tenir que canviar a un local més modest, el que em va acabar la paciència va ser el nul respecte a les decisions sobiranes dels afiliats. En assemblea, vàrem decidir no perllongar l’agonia i auto-dissoldre’ns. Aquella decissió va ser anul.lada per decret i amb certes maniobres per part de la cúpula. Durant aquells mesos vaig afrontar la primera vaga general, el 14-D, on en nom de la CSC m’havia adreçat als manifestants acabant dient: “Senyor Pujol, la vaga també parla en català!”. En aquell temps ja havia entrat al comitè d’empresa com a representant d’una candidatura unitària.

Aleshores em vaig afiliar a la CGT, escissió de l’antiga CNT, que havia tallat amb la nostàlgia i el derrotisme. Malgrat que intentaven mantenir l’esperit combatiu mitjançant l’assamblearisme i augmentar l’arrelament social mitjançant l’organització de concerts i festes populars, aviat vaig detectar que, davant de la precarietat de mitjans, quèien en el parany de voler acudir als “cursos de formació” com una manera d’augmentar els ingressos i els afiliats (per mantenir certs alliberaments). Així al cap d’un any i mig em trobava en la mateixa situació de quan m’havia allunyat de CCOO. Aleshores em van escollir com President del comitè d’empresa, aquest cop com a independent dintre d’una candidatura d’UGT.

Mentrestant, la caixa on treballava va iniciar un procés per ser absorvida per una altra de més gran. D’aquella experiència una mica dura i amarga, malgrat haver salvat tots els llocs de treball (uns 110), vàrem ser criticats tant per part de la nova direcció empresarial, com per part de la plantilla (segons ells, ens havíem abaixat els pantalons). Dintre del Comitè, va haver un empat per acceptar o no les condicions de la fusió. Estant convalescent d’un accident de circulació, vaig acudir a la reunió i vist que la negociació s’havia esgotat, vaig desempatar a favor d’acceptar la fusió. Com a premi, la nova empresa em va destinar a 30 km del meu lloc de treball. Vaig dimitir com a President del Comitè d’Empresa (amb gran cabreig de la direcció de l’antiga empresa i de la UGT).

Passat el temps, vist l’augment de la pressió dels quadres intermitjos i la direcció sobre la meva persona, vaig decidir tornar-me a afiliar, aquest cop a CCOO i presentar-me a les eleccions sindicals, tot s’ha de dir, com a mesura d’auto-protecció. Així és com vaig tornar a ser membre del Comitè d’Empresa durant vuit anys. La pressió laboral va desaparèixer. Però vaig contemplar amb tota cruesa tot l’entramat que els sindicats havien montat entorn de les hores sindicals i els alliberats. A tall d’exemple, representants sindicals “cedien” les seves hores sindicals a un altre representant, i així aquest podia quedar “alliberat”, és a dir, dedicar-se en teoria només a tasques sindicals, en la pràctica era una manera d’escaquejar-se de treballar, a càrrec de l’empresa i dels altres treballadors. També progressivament vaig veure com els Comitès d’empresa provincials es quedaven sense funcions, no podien negociar res, tot es decidia entre les majories sindicals i la direcció de l’empresa.

Per això, no em vaig tornar a presentar a les eleccions sindicals, malgrat que he continuat pagant la meva quota. Per cansament i honestedat. També, per la defensa “individual” del meu lloc de treball i si ve el cas, de les meves condicions de pre-jubilació o d’acomiadament. Trist final per tota una vida lligada al sindicalisme. Per això no dic res quan veig companys joves a la feina que blasmen contra els sindicats. Què podria retreure’ls, si molts cops penso el mateix?

No sóc pas un cas aïllat. La majoria dels treballadors, dels que encara tenim feina, hem viscut aquest procés en diferents graus. No és d’estranyar que de la decepció i la queixa de fa uns anys, s’hagi passat a la indiferència envers el que puguin dir o proposar els sindicats. Potser és massa tard, i els sindicats tal com els hem conegut formen part del passat. Potser sorgiran d’altres formes d’organització que representin millor les aspiracions dels treballadors i els ciutadans. El que veig molt i molt difícil és redreçar unes estructures sindicals massa feixugues i amb massa defectes per afrontar el temps d’avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!