SAVIESA DE GOS

Alguns benintencionats encara no saben com definir el jihadisme. Uns ho volen analitzar des del punt de vista estrictament de visió religiosa integrista. Greu error, doncs el seu objectiu no és la conquesta espiritual, ni tan sols religiosa del món. El seu objectiu declarat és la instauració d’un Estat Islàmic, és a dir, un estat totalitari amb guarniment religiós. Exactament el mateix que sempre han volgut fer els moviments feixistes. Només cal recordar els règims de Mussolini i Franco per veure els trets generals en què consistia això.

Si ho mirem amb més detall, trobarem massa punts de coincidència entre les formes d’actuar i la simbologia utilitzada pels “camises negres”, “camises blaves” i els “caputxes i banderes negres” jihadistes. El primer tret comú és el cant permanent a la mort com a triomf de l’ideal del combatent. Només cal recordar el crit de Millán-Astray: “Viva la muerte” o els himnes feixistes italians, o el encara actual himne de la Legió espanyola on es descriu al legionari com a “novio de la muerte”. Un símptoma més de com encara estan les coses dins de l’Exèrcit espanyol i la feina que els hi queda per fer per considerar-se un país plenament democràtic. En el cas dels jihadistes, la crida permanent a la immolació i al martiri, amb la promesa de ser rebut en l’altra vida per 21 verges, diu també molt de la classe de recompenses a les quals aspiren, amb un horitzó no massa espiritual, que diguéssim.

El segon tret comú, és una crida permanent a recuperar una mítica esplendor perduda i un imperi que ja no existeix. Així, el feixisme espanyol sempre aspira a refer aquella Espanya (mítica i irreal) dels reis catòlics que mai va existir, i l’imperi que es va anar forjant fins a Felip II. El feixisme italià, sense poder acollir-se a un passat recent, es va remuntar a reconquerir l’Imperi romà, legitimant així la invasió de Etiòpia, Líbia, Albània i Grècia. El jihadisme sempre reclama la recuperació de l’antic imperi que anava des d’Afganistan fins Al-Andalus, un imperi d’altra banda, que ben poc temps va estar unificat ni va ser tan extens per poder ser conservat. Però, el rigor històric mai ha estat un punt fort del discurs feixista ni del jihadista.

El tercer tret comú, és la implantació d’un règim polític absolutament autoritari, on no hi caben ni les lluites de classes ni les discussions ideològiques, sota el prisma que una llei suprema ho regularà tot de manera harmoniosa i que els subjectes (que no ciutadans) s’han de limitar a sotmetre’s a l’autoritat i a obeir. La vulneració més mínima d’aquesta llei ha de tenir conseqüències funestes per qui ho faci. Així, el feixisme espanyol l’anomenava “democràcia orgànica”, l’italià “ordine nuovo” i el jihadisme “la shària”. L’ús de la pena de mort (aquest cop usat com a càstig, no com a triomf) també n’és un tret de tot règim totalitari.

El quart tret és el càstig i l’eliminació física de qualsevol minoria o dissidència que pugui contradir les premisses bàsiques del nou règim. El cinquè tret és la crida constant a defensar-se i a lluitar contra els enemics “exteriors”, és a dir, tot el món, donat el seu aïllament internacional, i la invenció periòdica de suposats complots internacionals. En el cas espanyol era el complot judeo-masònic, en el jihadisme és el complot sionista-yanki-occidental.

El darrer tret comú a tots els feixismes és l’aliança ideològica amb una visió religiosa ultra-integrista. És igual que en uns casos sigui la religió catòlica, musulmana o com al Japó dels anys 30 la sintoista. La religió és una excusa, només el complement ideològic que falta per arrodonir l’entramat totalitari que pugui doblegar les voluntats individuals i de grup al nou sistema polític, el complement per justificar uns nous costums i usos socials, fins i tot en la vida privada, per molt irracionals que aquests siguin.

Resumint, el FEIXISME JIHADISTA no és un problema d’entendre una determinada religió. No hi té res a veure. No haurien de parlar de religió quan en realitat volen dir política. Així de clar. La coincidència de trets comuns fa que puguem dir molt clarament que l’Estat Islàmic és un estat feixista, i el moviment que li dóna suport és el FEIXISME JIHADISTA. Perquè per combatre’l, primer cal identificar molt clarament l’enemic. L’enemic a batre i a limitar els seus moviments no és el musulmà ni la mesquita, sinó el radical que escampa el seu missatge d’odi en petits grups en parcs, comerços-tapadora i descampats, lluny de les mirades d’altres musulmans.

L’atac a col·lectius musulmans o a mesquites és precisament l’error més greu que es pot cometre, doncs això reforça el discurs integrista que els confirma com la voluntat de no-integració dels occidentals vers els musulmans. Exactament el mateix que va passar aquí amb la crema d’esglésies promoguda per l’anticlericalisme dels anys 20 i 30. Cal recordar que aquest fet, només va fer que engrossir els suports al nacional-catolicisme i al feixisme? Doncs a veure, si aprenem!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!