SAVIESA DE GOS

He vist l’obra de teatre “Barcelona”, a la Llotja de Lleida. He sortit satisfet. Malgrat que la regulació del so fós infecta i una part del text no s’entengués des de la vuitena fila. Malgrat que em sembla un local mal aprofitat des de la seva inauguració, on s’han esmerçat molt milions per fer un local per fora impactant i força incòmode per dins (la numeració dels seients és d’investigació, la seguretat en cas d’incendi preguem que no passi mai res, desnivell de la sala criminal, els passadissos i sales exteriors molt grans i innecessaris, l’aspecte exterior de l’edifici sembla un mausoleu i absolutament desert d’ombra i vegetació pel clima continental de LLeida, etc), malgrat ésser una conseqüència de la corrupció immobiliària i els tractes entre l’Ajuntament i la Caixa de Catalunya. Malgrat tot això, m’he retrobat amb l’autèntic teatre, amb una autèntica joia que recorda les grans tragèdies gregues de Sòfocles, on he retrobat una gran Emma Vilarasau i sobretot he descobert una gran actriu dramàtica en la Míriam Iscla. Un autèntic duel interpretatiu, en definitiva un luxe, que recomano a qui encara no ha tingut la sort de veure’l.

Amb tot, la primera part, mancada una mica de ritme, m’hi han sobrat deu minuts, on s’hagués pogut retallar alguna cançoneta que no venia a compte (per exemple la Santa Espina enmig del bombardeig, no és creïble), he trobat a faltar l’element idealista i radical d’aquells temps, que hagués pogut reforçar el perfil dels actors més joves. També en les escenes corals s’hi volien encabir massa coses i per això es trepitjaven les frases i era difícil seguir el text (l’acústica i el so de la sala no ho facilitava gens).

Però l’acció dramàtica en la segona part s’apodera de l’obra i troba el punt just de profunditat que fan d’aquesta peça teatral una petita meravella. Els diferents personatges, cadascún representatiu d’un segment de la societat, s’hi veuen realment reflectits: el pintor seguidor dels ideals republicans, l’avi menestral i atemorit pel tot el que veu venir i està a punt de desaparéixer, la vella minyona d’orígen rural, reflex de la saviesa popular, que hi veu més clar sense tanta ideologia; el nuvi de la jove, desficiat per l’agonia i mort del seu germà, procliu a acceptar als “nacionals” a canvi que s’acabi el patiment i finalment les dues grans protagonistes, la que ha fugit, en veure que els ideals revolucionaris havien degenerat en follia i la nova Fedra, com a gran protectora de tot el que aixopluga la llar on habita, malgrat els bombardejos, la que resisteix, malgrat li hagin matat el marit per la follia de la FAI, que intenta portar una vida normal, malgrat veure que tot s’enfonsa.

El final de l’obra esdevé, imitant les tragèdies gregues, un passeig entorn la fatalitat, la por i la mort que poc a poc ho envaeix tot. I sobretot recrea i ens fa sentir l’atmosfera d’una ciutat assetjada i martiritzada pels bombardejos indiscriminats contra la població civil. Una reflexió sobre tot el que els catalans vàrem perdre, en un combat del terror i l’intent d’extermini de tot allò que Catalunya, malgrat tot, havia anat construïnt i recuperant. Una paràbola sobre el que succeeix avui, no són ara les bombes i la violència les que intenten destruïr tot allò que hem reconstruït i què som. Ara les armes són una dubtosa legalitat heretada del franquisme i una Constitució feta a mida per encotillar-nos sota l’amenaça de les pistoles dels militars. Vet aquí perquè “Barcelona” és una obra que recomano vivament, que heu de veure, si teniu l’oportunitat.