Procés constituent. A què esperem?

Des del govern de Quim Torra sembla flotar la idea com si el Procés Constituent l’hagués d’impulsar la Generalitat. Aquest seria un greu error que no hauríem d’acumular als ja comesos. Com ja hem vist, la Generalitat i la seva acció té uns límits que no pot superar sense ficar-se en perill ella mateixa. Si es tracta, com diuen alguns, d’acumular forces fins la propera oportunitat, l’opció d’utilitzar la Generalitat no serveix per ser molt limitada per les lleis espanyoles, que van permetre la seva reinstauració. Pot agradar més o menys, però la realitat és aquesta. Per tant, per superar el moment autonòmic i preparar el moment republicà, caldrà inventar noves eines que ho possibilitin.

La Generalitat ha estat i és una eina o institució autonòmica, durant la segona República espanyola i en la Restauració borbònica del 78. Sé que aquesta visió pot no agradar a molts, però la realitat és aquesta. La República Catalana futura no prendrà la forma ni el nom de Generalitat, no ho pot fer, ni ho haurà de fer, si realment vol deixar de copiar el model organitzatiu espanyol. Per superar l’actual marc mental, cal superar aquesta visió, no fer-nos esclaus altre cop de paraules que limitin l’acció republicana. Cal ser imaginatius i començar a pensar en altres institucions, com el Consell de la República, i molts d’altres que per ara ni tan sols imaginem. Apel·lem com sempre a la imaginació per inventar-nos el futur que volem.

La Generalitat serveix per gestionar el dia a dia de la nostra Autonomia, però una de les coses que se’ns ha demostrat que no serveix, és per instaurar la República. Ens pot agradar o no, perquè això ens obliga a refer fulls de ruta i estratègies, però les coses són així, i quant menys tardem en reconèixer-ho, millor per tots. És per això que el Procés Constituent no s’ha de dirigir ni organitzar des de la Generalitat, doncs donaríem excuses fàcils per tornar al 155. El Procés Constituent s’ha d’organitzar i dirigir des de les organitzacions sobiranistes i des de l’exili. Així, la Generalitat no hauria d’esmerçar esforços inútils en coses per a les quals no ha estat dissenyada ni preparada. Altre cop la responsabilitat més gran ha de partir de la societat civil, perquè l’exili pot coordinar i complementar, però el Procés Constituent s’ha de dirigir des de Catalunya i des de fora de la Generalitat. D’altra banda, és la millor manera per esquivar la repressió.

Ara sembla com si tothom esperés que algú doni el tret de sortida. I en una actitud no gaire republicana (que els ciutadans siguin els protagonistes i màxims responsables), molts esperen senyals de l’exili com si aquest fos un oracle. Però l’exili ja té prou feina en crear el Consell de la República i prepara les seves defenses judicials. I la Generalitat ja té prou feina en restablir els danys ocasionats el 155 i impulsar l’acció política que millori la vida quotidiana dels ciutadans. Per tant, un cop més, correspon a la societat civil portar la iniciativa, a la qual ja hi haurà temps després perquè s’hi sumin o col·laborin els actors institucionals.

La pregunta aleshores que hem de contestar és des de quines instàncies sobiranistes ha de partir el començar el Procés Constituent. L’ANC, sembla que cerca en aquests moments reorientar-se a l’acció exterior. Òmnium guarda silenci des de fa mesos. I els CDR veiem amb preocupació que estiguin massa obsessionats a contestar la repressió. Potser ja seria hora, que en comptes de mirar el passat, reorientessin l’acció al futur, que és el que ens pot fer avançar i eixamplar la tan famosa base que tothom busca i ningú troba. Deixo al marge els partits, que en aquests moments estan pensant més en termes electorals que no pas de país. Potser haurien de reflexionar que les properes municipals podrien ser una nova oportunitat per obrir possibilitats republicanes, i potser una de les fases del procés constituent. Però per això, cal molta generositat, qualitat per la qual cap dels partits sobiranistes ha mostrat una predilecció massa notable.

Alguns diran que tenir els dirigents empresonats o a l’exili és prova suficient de generositat. No pas quan cada cop hi ha més evidències que ha estat fruit d’errors perfectament prescindibles i d’enganyar-nos amb falses esperances, amb falsos fulls de ruta i falses estructures d’estat. Ja ho havien d’haver sabut que el què no pot ser, també esdevé impossible, sobretot quan hi ha desunió, objectius diferents i simulacions que tard o d’hora s’acaben sabent. És com ara els qui s’omplen la boca amb això de “fer república” i no expliquen mai com, ni donen un pas real per transformar les paraules en fets. “Fer república” cada cop s’assembla més a allò tan tronat de “fer país” que tothom en parlava i ningú explicava en què consistia. Per desemmascarar la mentida només cal exigir fets, i no paraules. Potser si tots parlem clar, arribarem més aviat a conclusions que ens portin a dibuixar futurs, no utopies. No s’hi val tornar a repetir l’error de l’octubre, quan uns no volien de veritat la república, sinó només forçar la negociació per a un nou referèndum, esperant “un miracle” per a que els espanyols oferissin negociació (quan mai ho han fet) o que Europa intervingués, quan aquesta mira més per l’estabilitat i que no es moguin massa coses que no pas una altra dialèctica. Alguns (actors fonamentals) no van entendre que perquè hi hagués negociació primer havia de fer-se realitat la República, defensar-la i aguantar-la, i això sempre té un cost.

Amb aquestes lliçons apreses, cal encarar el futur i engegar quan abans millor el Procés Constituent. Particularment espero molt de la iniciativa dels CDR. Algú ha de començar, i pot ser en qualsevol racó del país, com va passar amb les consultes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari