Torra i Puigdemont: retorn al pujolisme

En aquesta nova fase no cal valorar les paraules sinó els fets. Debatre sobre les paraules és entrar en el parany identitari que promou l’unionisme per fer prevaldre el seu discurs. El debat sobre els tweets o sobre articles passats no ens porta a res bo, excepte a demanar perdó, però això ens fa avançar?. Tot això no ens serveix per res al sobiranisme. El nou president no ha començat amb bon peu. En tota batalla i guerra (i aquesta ho és), qui no avança retrocedeix. Tornar al debat identitari ens porta al pujolisme. El debat no ha d’ésser sobre què hem estat o sobre què són els espanyols, si som o no som una nació. Alguns pensàvem que això ho teníem superat. El debat ha de ser sobretot en el que volem ser, no serveix de res parlar sobre el passat, hem de parlar del futur. Si hem estat o som nació ja no ens aporta res, només compta si volem ser estat o no. Això és el fonamental. La pregunta no és sobre d’on venim sinó on volem anar.

Puigdemont va cometre un error greu el 10-O, ell mateix ho ha reconegut. La designació de Quim Torra com a President de la Generalitat, pel que sembla fins ara, ha tornat a ser un altre error. Necessitàvem un dirigent amb forta personalitat i amb idees pròpies. Però els fets esborren aquesta perspectiva. Que la seva primera entrevista mostri una certa obsessió en restituir càrrecs, no crec que sigui un bon símptoma. Més enllà del debat legitimista, què ens aporta reivindicar (ja que tots sabem que no es podrà tirar endavant) la restitució? Continuem perdent un temps valuós. El segon fet del President és anar a Berlín a parlar amb Puigdemont. Tant que reivindiquem l’espai virtual, això no s’hagués pogut fer per videoconferència? Donem arguments a l’unionisme sobre el suposat servilisme o l’acusació de titella que adrecen al nou President. El tercer fet és la petició de negociació amb Mariano Rajoy, deixant en mans d’aquest la iniciativa política altra volta.

Quan ens preguntem negociar què, escoltem l’aixecament del 155 i la fi de la intervenció econòmica. I els presos polítics? Alguns creiem que per començar a negociar, cal reclamar primer de tot l’alliberament d’hostatges (presos i exiliats). Això ha de ser condició prèvia. Perquè primer són les persones abans que les situacions institucionals. Això és fer República, ficar a les persones, els seus drets individuals i col·lectius pel davant de qualsevol altre condicionant. La llibertat dels presos polítics és el que uneix en aquests moments a tot el sobiranisme (inclosos part dels Comuns). Ja ho tenim de guardar al calaix? I el respecte per les desenes de milers de persones que van ficar el seu cos per defensar l’1-O?

Sembla que tornem al peix al cove. I tot el que havíem avançat a nivell internacional, sense contestar amb arguments per combatre l’acusació de xenofòbia i supremacisme que se li aplica al President, pot suposar llençar per la borda la tasca d’aquests darrers mesos. Alguns no volem el retorn al pujolisme, que amb l’obsessió pels símbols i les institucions, bandejant les persones, sembla que s’entestin en voler rescatar del passat. Tornar pantalles ja superades, ancorar-se en situacions passades, tot abans de caminar cap al futur. Per molt que hagin canviat de sigles, la mentalitat convergent perdura. La gent de més edat deu estar contenta, doncs. Sembla que no hi ha manera de superar el passat, sempre donant voltes sobre el mateix. Fins ara, només pels fets (que és el que compta), el nou President no m’agrada, i per tant m’és inviable defensar-lo. Per tant, defensaré els valors republicans, no pas els càrrecs, encara que s’anomenin Presidents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari