República igualitària i no presidencialista

Si hem de dissenyar un país nou en el procés constituent caldrà expulsar de la vida política el llast que ens ha fet cometre els errors més gruixuts durant la transició o procés d’autodeterminació. Clarament la tendència a reforçar el presidencialisme (segurament herència directa de la llarga etapa pujolista) ha suposat molts cops el perill més evident que ha frenat o ha fet trontollar el procés manta vegades. Que les decisions fonamentals depenguin d’una sola persona és un risc que hauríem d’evitar en la nova República, per assegurar-ne la impossibilitat de paràlisi o de cometre errors innecessaris. Episodis com el pas al costat d’Artur Mas, la moció de confiança de Puigdemont, la proclamació efectuada també per ell mateix així com la decisió solitària de deixar-la en suspens o finalment la designació de Quim Torra poden ser els més cridaners d’uns moments que amb un equilibri i una reflexió més acurats ens haguéssim pogut estalviar. Aquesta és una feblesa que hem mostrat, sense 155 i amb 155. Per tant, correspon al sobiranisme resoldre aquesta qüestió en el procés constituent per fer una república forta i equilibrada.

Que la República no sigui presidencialista no exclou que aquesta tingui un President. Però per a lliurar-se del perill presidencialista només cal delimitar molt clarament quines competències ha de tenir aquesta Presidència. Sembla lògic que tingui la competència d’encarregar govern a la formació política que pugui tenir el suficient suport parlamentari, però davant d’una possible paràlisi política (per exemple si durant vuit mesos ha estat incapaç d’aprovar lleis fonamentals o pressupostos) la dissolució del Parlament i convocatòria de noves eleccions hauria de recaure en una decisió compartida entre la Presidència de la República i la Presidència del Parlament. Això limitaria i equilibraria el poder entre el la màxima autoritat republicana, el legislatiu i l’executiu.

Que la Presidència de la República pogués tenir com a competència el vetllar per les minories del país, ja siguin vingudes de fora (els emigrants o refugiats), com les originàries del país (occitans o gitanos), podria ser una novetat valuosa per vetllar pel respecte dels drets de les persones. Que la signatura de tractats internacionals fos una competència compartida entre el govern i la Presidència de la República ja és una possibilitat real en alguns estats. Que l’elecció a la Presidència de la República tingués de ser per sufragi universal separat d’altres eleccions, podria ser una possibilitat de la nova República que reforçaria la importància de la institució. Que les lleis aprovades pel parlament tinguessin de ser sancionades per aquesta mateixa, sense possibilitat de vetar-les si han estat aprovades per majoria absoluta podria ser una altra possible competència. I poques competències més, com a garantia de no interferència excessiva en l’actuació del legislatiu i de l’executiu.

Sobre aquestes qüestions fonamentals haurà de debatre i discutir el procés constituent anunciat en seu parlamentària, encara que la implementació real de la República tardi en arribar. Això tindria l’avantatge de dibuixar clarament l’horitzó d’on es vol arribar, contraposant-lo a la trista realitat del sistema polític espanyol. Seria una altra manera d’eixamplar els suports del republicanisme. Quan més clar sigui l’horitzó, menys arguments tindrà l’unionisme per defensar el seu sistema obsolet. Que la República dibuixi una substitució de la monarquia per un presidencialisme massa fort, faria a aquesta més feble per poder-la defensar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari