Com eixamplar la República

Una part del sobiranisme interpreta que per augmentar els suports (amb la cançoneta que no som el 50%) cal atreure a persones d’altres formacions (en preferència dels Comuns). Però això no deixa de ser vella política, estratègia errònia, perquè l’augment dels suports no vindrà de negociacions entre organitzacions o amb part d’altres organitzacions. En llenguatge marxista, això és fixar-se només en la superestructura i no pas en la composició real de la societat. El que s’ha mostrat fins ara del tot eficaç és no perdre el temps en fixar-se en persones o organitzacions determinades, sinó atreure’s sectors socials sense sigles, mitjançant el contrast de la lluita. L’1 i el 3 d’octubre en van ser la prova més clara del que dic.

En els darrers temps han sobresortit dos moviments que, encara que històrics, han agafat nova volada: pensionistes i feminisme. I és aquí on el sobiranisme se li obre l’oportunitat d’eixamplar-se, a condició d’integrar-se decididament en la seva lluita, no dubtar en donar-li suport, i si cal, ficar-se al capdavant. Només eixamplant el conflicte a l’esfera de les reivindicacions socials podrem novament arraconar l’Estat i accelerar el seu pas cap al seu col·lapse. Si el sobiranisme no ho fa, ho faran amb seguretat els Comuns, i fins i tot una part dels socialistes. Les lleis de la física, com les dels moviments socials són implacables, el buit sempre s’omple, si no ho fas tu, ho faran d’altres.

Una altra de les lliçons del procés, que hauríem d’haver aprés per sempre, és que no cal estar tant atent al que fa o deixa de fer una organització o una persona determinada, i parar més atenció amb la voluntat de la majoria de la gent, no pas a les personalitats o als militants. Un dels defectes del procés, ha estat dependre massa d’uns pocs actors i no pas de la majoria. Dependre d’unes poques sigles o d’unes poques persones en moments decisius, si sorgeixen dubtes, té l’inconvenient de poder-te paralitzar en controvèrsies que fan perdre perspectiva, exasperant i fent incomprensible el relat per a la majoria dels qui en teoria li donen suport.

Un dels altres inconvenients d’això mateix, el dependre d’uns pocs, és que si per qualsevol circumstància (presó o exili) els teus enemics i adversaris els poden neutralitzar, el moviment en conjunt es paralitza i es queda sense direcció. O bé que les decisions preses per uns pocs deixa desconfiança i insatisfacció en la majoria. Malauradament, aquesta és una característica heretada del pujolisme, d’aquesta mena de cesarisme bonapartista, de reverència i submissió al lider, un cert culte a la personalitat que, primer Mas i ara Puigdemont, ens han fet cometre encerts però també errors monumentals. La temptació de fer una República presidencialista a l’estil francès, cada cop es fa més present. Als que fa més de 35 anys que lluiten per la República i els valors republicans, aquestes maneres no ens agraden gens, perquè en el fons afebleixen els valors cívics del republicanisme, sobretot en el pilar fonamental que ens diu que TOTS som iguals en drets i obligacions. Tots iguals, ningú és més que un altre, encara que es digui Pujol o Puigdemont.

Lluitar perquè no s’implanti el presidencialisme també és lluitar per una república radicalment democràtica i solidaria. Que tot el moviment republicà depengui. per avançar, de la decisió d’un exiliat o d’una votació d’una assemblea són dos exemples extrems d’aquest mal republicanisme, que forma part de les nostres febleses que un procés constituent hauria de superar. Alguns republicans, vells lluitadors, ho esperem de tot cor.

Afegeix un comentari