Si Deulofeu té raó, anem bé

En la seva obra La matemàtica de la història, “Alexandre Deulofeu sintetitzà, el 1951, la seva teoria en vuit punts: 1.- Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament , alternades amb altres de gran unificació o imperials.

“2.- Les èpoques de fraccionament tenen una duració de 650 anys. Les de gran unificació 1.050. El cicle evolutiu comprèn, doncs, disset segles. 3.- Els pobles passen per fases perfectament establertes. 4.- Hem de considerar, a més d’un cicle polític, un cicle social, artístic, filosòfic, científic.”

“5.- Tots els pobles segueixen la mateixa evolució . Però aquesta queda avançada o endarrerida, segons la seva posició geogràfica. 6.- Cada civilització té un nucli dur, una zona de màxima intensitat creadora. Aquesta zona es va desplaçant geogràficament amb el temps. 7.- Els nuclis imperialistes duren de 5 a 6 segles. 8.- La transformació dels règims es fa amb avenços i retrocessos, dóna una línia trencada (dos passos endavant i un enrere).”

“Les cultures tenen una existència de 5.100 anys, dividits en tres cicles de 1.700 (amb una fase fragmentació de 650 seguida d’una unificació de 1.050). En el cas de la cultura ibèrica, va començar a Tartessos entorn el 1000 aC. En el procés inicial de fragmentació es distingiren cinc nuclis: el sud, l’arc mediterrani, la meseta central, el basco-cantàbric i el galaico-portuguès. Arribà la fase, amb cartaginesos i romans de lligar-se a d’altres imperis. Després arribà la fase caòtica i la imposició servil dels visigots, fins a la seva desintegració. Havent aparegut un nou nucli imperial amb els àrabs, aquests envaeixen la península, fragmentant-se en Taifes i regnes cristians, que acaba cap al 1450.”

Catalunya-Occitània, segons Deulofeu es converteix en el punt de partida de la cultura occidental, amb Sant Pere de Rodes i la lírica dels trobadors. Després d’un període d’anarquia (després del 1456), comença la decadència i acaba amb la submissió completa al nou imperi de Castella (segona fase o unificació imperial). Amb els Borbons l’imperi entra en la fase absolutista, fins el 1975. L’Estat de les Autonomies és el primer pas cap a la definitiva dissolució de l’imperi espanyol.”

Cap al 2029, Catalunya i la resta de nacionalitats hispàniques podran aconseguir la seva independència. La incapacitat dels dirigents europeus per aconseguir la pau social i política farà que Alemanya imposi la Pau Germànica. Amb ella arribarà la fase similar a l’època d’Or de l’Imperi romà, revalorant en tots els aspectes la cultura occidental. donant lloc al seu cant del cigne, als voltants de l’any 2.200.”

Aquest futur serà possible? Si tenim en compte que ja al 1941, Deulofeu ja va pronosticar que Alemanya perdria la guerra, però que acabaria dominant Europa per altres vies. Si també va preveure ja al 1951 que “França, Anglaterra i Espanya perdran els seus imperis, Alemanya anirà ascendint i reunificant-se abans de l’any 2000, alhora que es desintegrarà l’imperi moscovita de l’URSS. En aquells moments EUA entrarà en depressió. El Japó tindrà un comportament similar a l’alemany, mentre que el veritable imperi agressor serà el jove imperi xinès, que entrarà en possessió dels territoris asiàtics de l’URSS.”

Malgrat els seus detractors, no està gens malament en l’altíssim percentatge d’encerts i exactituds. Pel que fa a nosaltres, l’any 2029 marca la fi del vell imperi espanyol. L’escenari polític actual es correspon perfectament amb l’imaginari Deulofeu. Temps al temps. L’últim consell que ens va donar per no balcanitzar l’Estat espanyol era que calia escoltar tots els pobles d’Espanya i permetre que cada un esculli la forma d’integració a Europa. Tindrem tots plegats la suficient paciència i intel·ligència per fer-ho? Menys budell i més cervell.

Afegeix un comentari