La cultura catalana, corrupta

Massa cops hem sentit que hem d’estar orgullosos de la nostra cultura. Poques vegades però hem sentit crítiques rigoroses i fonamentades sobre les nostres mancances. Quan el passat 17, en la trobada presentació de l’àmbit de cultura del congrés FuturCat, celebrat a Sitges, durant la major part del temps vaig tenir la sensació altre cop que semblava que a ningú interessés parlar d’això, i sobretot, malgrat que tots els assistents érem conscients de casos com el Palau o el Liceu, que afecten el moll de l’os de la cultura catalana, la més que provada extensió del problema de la corrupció a l’àmbit cultural, semblava que altre cop s’obviaria.

Per això, m’hi vaig veure obligat a esmentar-ho en la meva intervenció (que va ser la darrera de la sessió). Perquè el tema de la corrupció en la cultura té signes i mostres de diferents graus. Des de la comprovació repetida de la preservació de privilegis pels agents institucionals (malgrat que paguen amb els diners de tots), com la reserva de les millors localitats, així com el repartiment d’invitacions, en tots casos sense pagar (encarint d’aquesta manera el cost de manteniment de les programacions). I això que alguns dels beneficiaris, es proclamen a tort i a dret com a gent d’esquerres o partidaris de la República. Caldria recordar-los a tota aquesta colla de grimpadors impenitents que el segon principi de qualsevol República democràtica és el principi d’Igualtat, és a dir, supressió de qualsevol privilegi per raó de la seva posició social, notorietat econòmica o de classe. Veure gaudir de les millors localitats, sense cap cost per part d’ells, a representants polítics que repetidament ataquen el nostre dret a ser lliures, o representants de l’Íbex 35 que no dubten a deslocalitzar les seves empreses, o membres del TC que una setmana sí i l’altra també ens van esclafant amb les seves sentències, no deixa de ser més que paradoxal, un símptoma preocupant d’on hem arribat.

Si pugem un esglaó, també és corrupció les xarxes clientelars que s’han establert i escampat des de les àrees culturals de les diferents institucions (siguin ajuntaments, consells comarcals, diputacions o la mateixa Generalitat). Xarxes que es tradueixen en endollar a l’administració pública amics, coneguts o membres del partit afí. O en el repartiment selectiu de subvencions, o concedir-les sense que ningú les hagi demanat i un llarg etcètera d’exemples que no tenim prou espai per detallar, però que molta gent coneix.

Si estem parlant del futur de la nostra cultura, el primer que cal fer és expulsar tota aquesta manera de fer. El primer que s’hauria de fer és suprimir el sistema de subvencions, substituint-lo per un potent sistema de desgravacions fiscals i facilitar el mecenatge massiu. Si més no, les subvencions haurien de tenir un límit temporal, per ajudar a iniciar determinades activitats o equipaments. Però no poden renovar-se automàticament, sense ser auditades amb profunditat i amb sistemes d’avaluació fiables. En tot cas, si cal subvencionar, cal fer-ho amb un sistema d’establiment de mèrits objectius.

Al mateix temps, ja que la experiència ens diu que voluntàriament no s’abandonen les cadires, caldria establir en la futura república, per llei, la prohibició a qualsevol persona d’estar en els òrgans d’una mateixa institució més enllà d’un temps raonable (per exemple set o vuit anys). Això, a més de ser un impediment per consolidar xarxes clientelars i pràctiques corruptes, ajudaria a la necessària renovació de les entitats i institucions que actualment estan copades per una generació tap (la meva) que es neguen a cedir pas a gent més jove (i potser més ben preparada). Un dels intervinents en el congrés va qualificar-ho encertadament “‘d’esclerosis”. Un cas paradigmàtic podria ser el Palau de la Música, que després de patir el saqueig, encara podem veure avui als seus òrgans de direcció, persones que ja hi eren quan el dirigia els Montull, Millet i companyia. Això no pot tornar a passar, i potser no cal esperar a la República per començar a rectificar radicalment.

Però encara és més paradigmàtic el cas del Teatre del Liceu. L’edifici es crema. Aquell mateix dia, Pujol obliga a representants de l’Estat i l’Ajuntament a comprometre’s a reconstruir el Liceu en el mateix lloc i amb la mateixa estètica, en un hotel proper. Era la ocasió per fer un Teatre d’Òpera més modern i confortable en un altre espai. En comptes d’això, s’expropia els habitatges dels veïns que havien mantingut viva la Rambla, se’ls fa fora i s’enceta una jugada especulativa (molt lligada al nou model turístic que s’estava gestant). El fer-ho en el mateix lloc permet que els antics socis propietaris de les llotges mantinguin una sèrie de privilegis. Això també permet perpetuar certes capelles culturals al seu si i es comença a gestar una crisi de programació, condicions laborals i d’ingressos que encara dura. I com no, continua sent refugi d’elits que pensen tenir drets adquirits. Però tot plegat són tan inútils, que al voler restaurar-lo de manera arqueològica (com si l’estètica de finals del XX fos la mateixa que al XIX), la incomoditat dels seients (sobretot dels de platea) obliga que si vols sentir qualsevol obra de Wagner (o similar) en condicions, t’hagis de portar el coixí de casa. Tots plegats, una colla de manefles! Potser cal desitjar que es torni a incendiar per fer les coses bé i tenir un futur al segle XXI (malgrat que sóc amant de l’òpera, o potser per això).

Afegeix un comentari