SAVIESA DE GOS

Molt abans que existís la colla dels Castellers de Lleida (1995), havia sovintejat el contacte amb els castells. Com no podia ser d’una altra manera, en aprendre a tocar la gralla, el fet casteller apareixia sovint, donat que aquest havia estat el refugi que havia permès preservar l’instrument i les seves melodies més tradicionals. Havent-me iniciat a la gralla al 1981, per poder perfeccionar la tècnica i aprendre melodies, vaig tenir la sort de contactar amb els grallers de la Colla Joves dels Xiquets de Valls, que em van convidar a la diada de Santa Úrsula. Va resultar ser una diada històrica, doncs la Joves va descarregar per primer cop al segle XX la Catedral dels Castells, el 5 de 8. No podia haver tingut millor sort per tenir el primer contacte amb el món casteller, viure des de dins la tensió de l’assaig general i l’emoció de formar part de la pinya en un castell tan poderós com aquell, són coses difícils d’oblidar. La relació d’amistat amb el grup de grallers que dirigia Miquel Rus es va perllongar en el temps, i com a Grup de Recerca, vam acudir més d’un cop a Valls a presenciar castells, i més d’un cop ens convidàrem mútuament a actuar en les nostres poblacions, permetent que el Ball de Diables de Lleida actués a Valls, així com sovintegessin les calçotades.

Al 1982, amb el Grup de Recerca funcionant, vaig entrar també en contacte amb l’entitat Carrutxa de Reus, una de les seves seccions era dedicada a la recuperació de la gralla, encapçalada per Biel Ferrer, que amb el seu grup acompanyava la colla dels Xiquets de Reus (nascuts al 1981). En celebrar el seu primer aniversari, em va convidar gentilment i vaig poder viure des de dins també, tant l’assaig, com les matinades i la mateixa sortida i aixecada a plaça dels castells. Fortuïtament vaig presenciar les relacions, no lliures de problemes, entre grallers i castellers, possiblement per ser dos móns complementaris però també divergents. Fonamentalment, el graller, si és una mica competent, és un músic que vol ampliar horitzons i sonoritats diverses. En canvi el món casteller, se centra en aixecar castells i superar les dificultats tècniques amb nous reptes. La música, en aquest sentit, i per extensió els grallers que l’acompanyen, sempre serà secundari, malgrat desenvolupar un paper fonamental a l’hora d’aixecar castells. Potser gràcies a la relació amb Carrutxa, al GRECPP ens vam animar a crear una secció de diables, cosa que els reusencs ja realitzaven feia un temps, i ens facilitaren molta informació.

Després d’aquells primers anys de contemplar i viure en directe el castells com a espectador, quan al 1995 vaig tenir notícia que a Lleida es volia formar una colla, no m’hi vaig poder estar per involucrar-me. La meva aportació va ser ensenyar i formar als grallers de la colla. Al mateix temps, per la meva amistat amb Joan Pedrós d’Agramunt (un dels organitzadors dels actes festius de la seva festa Major), els hi vaig facilitar la primera sortida. Per una colla castellera que comença, és molt important sortir aviat a plaça per consolidar-se i progressar. I és així com crec que els vaig ajudar força, perquè els Castellers de Lleida es van estrenar a Agramunt l’1 de setembre del 1996. Al cap de dos anys, en considerar que ja havia fet el meu paper, m’hi vaig desvincular, perquè sempre he pensat que no és bo eternitzar-se en els llocs. Un cop donat el primer impuls, és bo deixar pas i deixar volar a la gent que ve al darrere.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!