Quan vaig recuperar la Sibil·la de Lleida

Al 1997, per commemorar el 50è aniversari del Cercle de Belles Arts, vaig proposar a la seva junta recuperar el Cant de la Sibil·la de Lleida, i realitzar-ho al mateix lloc on originalment s’havia interpretat, que no era altre lloc sinó la Seu Vella (referència que havia trobat a l’arxiu de la Catedral Nova), un marc i decorat immillorable, malgrat que l’acústica en un temple despullat com aquell (doncs no posseïa ni els tapissos que antigament revestien les parets, ni el cor de fusta o l’antic retaule desapareguts durant la guerra civil, que evitaven rebots sonors) era una dificultat afegida, però sabia que els problemes no eren tals si no s’amplificava elèctricament el so, qüestió que sempre s’evidencia en temples gòtics. Posteriorment, vaig pensar que podia haver estat molt millor l’antiga església de Sant Llorenç, que també havia estat temple catedralici, quan Felip V decretà el desallotjament de la Seu Vella al turó de la ciutat.

La meva intenció, al proposar-ho al Cercle de Belles Arts, era una mena de retorn per les facilitats que m’havien donat per poder realitzar classes de gralla en una de les seves dependències, fent participar el màxim de seccions que formaven part de l’entitat: la coral (que vam reforçar finalment amb 6 veus masculines de l’Orfeó), el grup de Teatre (reforçat amb els Diables de l’Ereta) i el grup de músics que jo aportava (els grallers Joan Pedrós, Miquel Muñoz, Ignasi Arqué i jo mateix, que tocava també la viola de roda, tres percussionistes i la soprano Iolanda Dolcet). Era aquest un projecte que feia temps em rodava pel cap, quan un musicòleg italià m’havia facilitat unes partitures trobades a Nàpols (de temps d’Alfons el Magnànim, on hi figurava una Sibil·la de Lleida d’autor desconegut, amb tres estrofes i una tornada. Vaig pensar que per introduir músics i intèrprets, travessant la nau central fins arribar a l’altar major, s’esqueia una marxa processional de to solemne i tocada per gralles i timbales de pell, que li donaven una aire antic adequat (no recordo bé si vaig triar una marxa renaixentista o la melodia del darrer quadre de la Moixiganga de Lleida, anomenat L’enterrament). Aquesta entrada solemne a la nau de la Seu Vella, encapçalant els músics la comitiva del cor i actors que intervenien en la representació, només il·luminat per torxes, finalment va ser el que més va agradar i impressionar de l’espectacle, que s’acabava de la mateixa manera com havia començat, travessant els participants la nau central fins la sortida al so de la marxa processional.

La representació en si, alternava la melodia trobada a Nàpols, cantada per la soprano(a la qual jo acompanyava amb viola de roda), seguida d’una resposta del cor (“el jorn del judici, parrà qui haurà fet servici), mentre el focus il·luminava l’actriu de la Sibil·la (pujada damunt una plataforma). Després de cada tornada, es desenvolupava el quadre dintre la capsa màgica (a càrrec dels Diables de l’Ereta i amb música pre-gravada simulant tempestes i terratrèmols), i quan aquest finalitzava es reprenia el cant.

El projecte va resultar ser massa ambiciós i complexe perquè fos entenedor per part del públic, en no haver pensat en introduir un narrador que anés descrivint cadascun dels quadres o escenes que s’anaven mostrant en una mena de capsa màgica al damunt d’un escenari, amb murals decorats per l’artista Carretero. Calia haver pensat que ja gairebé ningú llegeix l’Apocalipsi de Sant Joan ni tampoc vam explicar abans de la representació el significat del Cant de la Sibil·la (d’Eritrea, una dona-oracle famosa que profetitzà en temps dels romans). Tot el muntatge va encarir molt l’espectacle: llums, entarimat, la capsa màgica, fins i tot van llogar una plataforma per elevar l’actriu que feia de Sibil·la. Va resultar un fet estrany i quasi inexplicable per molta gent, i més quan en sortir d’escena la gent no sabia si havia aplaudir (d’altra banda trobava bé que no s’acudís a l’aplaudiment i provoqués una certa reflexió per part del públic). Realment, no calia haver complicat tant les coses, i més quan tradicionalment el Cant de la Sibil·la es caracteritzava per la seva senzillesa, despullat de qualsevol artifici, cosa que la feia més impressionant.

El Cercle de Belles Arts ho van tornar a repetir al 2003, molt més simplificada i havent aprés la lliçó, sense grup de teatre ni projeccions, amb Iolanda Dolcet, una formació de música tradicional i els Diables de l’Ereta altre cop. Sense haver pogut consolidar la seva representació anual, finalment el 2009, el músic David Esterri (director de l’escola de música L’Intèrpret), amb una altra filosofia (acompanyament d’orquestra clàssica, soprano i cors), va reformular la proposta, que s’ha repetit des d’aleshores varis cops. Alguna cosa ha degut quedar, quan en obrir el bar-mirador de la Seu Vella, el van batejar amb el nom de La Sibil·la.

Afegeix un comentari