Fins que aparegué el pandero

Al 1988, amb alguns professors del Conservatori (al no existir ni l’Auditori ni la Llotja), vam crear Música Oberta, organitzant concerts i “màster-class” de música clàssica, sentint per primer cop a la Seu Vella una simfònica interpretant Beethoven. Serví perquè, amb el temps, alguns dirigissin els Conservatoris de Lleida, Mollerussa, l’Auditori o la Llotja. La meva inquietud musical també em portà a assessorar al primer grup de rock català de Lleida (Màrtirs 37), fins que van enregistrar un single, o a entrar en contacte amb qui editava la revista Desperta Ferro, coneixent al cantautor de Saidí Anton Abad, al qual vaig començar a acompanyar com a guitarra solista, fins que va gravar a Madrid el seu primer disc, “Avui és un dia com un altre”.

Després d’un parèntesi (per l’acció política), al 1993 vaig tornar a la música tradicional. De forma autodidacta vaig aprendre acordió diatònic i viola de roda (construïda per Josep Garcia “Sedó”). Al mes d’octubre d’aquell any, el cantant Miquel Àngel Tena va contactar amb mi per crear un grup on una part important girés entorn les cançons de pandero. Així va néixer el grup PANDERO, (que en Miquel volia batejar com a Companyia ponentina de cançons de pagesia). Vam escoltar gravacions (d’antigues cantadores d’Àger), i havia recollit materials del Montsec i el Francolí, a més del que m’havia comptat la meva àvia (nascuda a Aspa), i tenia tots els materials editats fins aleshores: Serra i Boldú, Amades, Carrutxa. El material recollit per Enric Farreny (professor meu de llatí, geografia i història i potser el millor especialista d’aquest gènere), no el vam poder consultar doncs la seva vídua Dolors Sistac, no el deixava a ningú, al ser la base d’un llibre que preparava feia temps. Essent filòloga i no pas músic, el llibre, (publicat al 1997), va resultar ser una recopilació i estudi literari de les lletres, sense afegir cap melodia (malgrat que en Farreny n’havia enregistrat).

El grup el formàvem en Tena (veu, guitarra i pandero), Pau Gabarrella (teclats i percussió) i jo mateix (guitarra, pandero i llaüt). Després de 5 mesos d’assaig varem estrenar el grup al Tradicionàrius de 1995. Aquell dia, prèviament, Dolors Sistac va donar una conferència sobre el tema. Després del concert, ens va confessar que al sentir-nos, es va adonar de la importància de la música en aquelles cançons, “agafen tota una altra dimensió”. Sé que això li va costar reconèixer-ho, d’altra banda es va adonar que li urgia publicar el llibre, abans que altres li esmenessin alguna cosa important sobre el mateix. Després de la presentació, Pau va deixar el grup i van entrar Jaume Barranco (percusionista) i Pep Tor (clarinet).

Quan semblava que sonàvem més bé, a partir del setembre en Tena va començar a perdre interès pels assajos, per haver-se de desplaçar (vivia a Barcelona), a més de suposar-li una despesa (en aquest sentit sempre tenia problemes pel rebuig la feina amb horari fix, fins i tot li havia deixat diners que mai em va tornar). Finalment, havent quedat per assajar, em trucà per dir-me que no vindria. Com que estava una mica fart, li vaig dir que millor era deixar-ho. Ell va insistir que tenia una altra manera de treballar, però jo li vaig replicar que “només conec dues maneres de treballar: o pencant o fent feina”. Va respondre’m que, de totes maneres, ell pensava continuar. Aleshores només li vaig contestar que fes el que li semblés. Acabant així, després d’una vida intensa però breu el grup Pandero, per telèfon i en sec. Guardo a la memòria sobretot el primer concert, l’haver estat el grup que va inaugurà l’Slàvia de Borges i l’actuació al Pati de Tàrrega.

Afegeix un comentari