SAVIESA DE GOS

El Grup de Recerca de Cultura Popular de Ponent (GRECPP), va realitzar la seva primera acció inventant-se una festa, la de l’Home dels Nassos, i va cloure una etapa d’expansió (al 1986) amb una altra invenció com la Trobada de Sotragament General. L’empenta dels primers anys, venia donada per la bona sintonia entre els fundadors (Pere Martínez, Pilar Miró i jo mateix), però quan aquesta es va esquerdar, van començar a sorgir problemes i discrepàncies. Les primeres etapes significaren una sèrie de fets positius: la incorporació del grup Clau, l’enregistrament d’un disc, la creació d’una Escola de grallers, la revitalització del Carnaval, la reaparició de Pau Pi, la creació del Ball de diables de Lleida. En aquest darrer va sorgir la primera discrepància, a l’hora de confeccionar els vestits. La majoria vam voler personalitzar el vestit, triant i cosint al trajo la figura que més agradés a cadascú, com una manera de potenciar la creativitat, però en Pere Martínez insistí, sense aconseguir-ho, que tots havíem d’anar iguals. No li vam donar cap importància, sense detectar que allò només era un símptoma d’una cosa més gran.

Quan ens plantejàrem nous projectes (bastons, nans, cavallets o la Moixiganga), no vam saber preparar el relleu. Al 1986, els membres més antics, potser obsessionats en no perpetuar-nos, o potser per cansament, vam deixar de liderar. Quan vaig publicar un article a la revista Via Fora que “la cultura popular no es pot quedar recordant el passat. S’ha d’actualitzar, ha de donar resposta a les noves necessitats”, va provocar recel al Pere Martínez i Pilar Miró. Sis mesos després, a la mateixa revista van replicar amb un altre article, que recollia diferents materials sobre costums nadalencs, un intent de demostrar erudició i que també dirigien el Grup. Crec que l’amor propi els hi va  jugar una mala passada, la seva situació laboral no l’ajudà. Vaig preferir ignorar-ho, sense adonar-me de les conseqüències d’aquella absurda competència.

Quan la promotora Enllaç ens va proposar fer una Trobada de Sotragament General, per a finals de juny del 1985, ens va semblar que podia tancar ferides i tornar a l’esperit inicial. Amb un gran esforç per part de tots, i malgrat obrir noves perspectives en coses que no havíem vist mai (xanques, sac de gemecs, ball de gralles), quan en Pere i la Pili ens van dir que havien rebut crítiques de l’exposició de cartells, ja vam veure que tot aquell esforç no havia servit de res. A l’assemblea d’octubre vam arribar a la conclusió que justificàvem el nostre treball criticant a entitats i institucions. Calia que el treball es justifiqués per ell mateix, duent cada membre la iniciativa que més li agradés. Com que alguns continuàvem insistint en el relleu de persones, gent nova va agafar la responsabilitat, no agradant als de sempre, que potser no veien com encaixar. Les noves iniciatives no van tenir continuïtat, i per tant, no van resoldre res.

Al 1986, en Pere va adoptar l’actitud de seure al despatx a llegir el diari, que va crear molt mal ambient. Quan intentàvem fer una assemblea, s’absentava. Finalment vam poder celebrar-la al Centre de la promotora Enllaç, on vam veure que de la recerca havíem passat a l’acció cultural i que al relacionar-se amb les institucions, ens ocasionava dependència d’elles. Vam aprovar per àmplia majoria nous objectius per cada una de les seccions, una campanya publicitària, cercar un altre local per engegar més activitats, i sortir de la Comissió de Festes. Això darrer no va agradar gens als dos de sempre, que van decidir deixar el GRECPP. Amb la seva marxa no van acabar els problemes. Per un cert afany de protagonisme, Jordi Baiget, com a nou responsable dels Diables, va voler dotar-los de més protagonisme, reforçant la percussió com a secció autònoma (anomenant-la  Flipa) i potser perquè mai el vam convidar a entrar al grup Clau (per falta d’oïda i ritme), va voler crear un altre grup, els Grallers de Lleida. Els membres més antics estàvem en franca retirada i defugíem enfrontaments, discretament ens vam anar apartant, primer dels Diables, i després de la resta d’activitats.

Així, a l’abril del 1987 vaig decidir deixar el grup. Un matí, sabent que ningú anava pel local, perquè no volia discutir amb ningú, vaig empaquetar i endur-me tots els discos i llibres que havia anat portant (mai ho havia explicitat, però aquell material em pertanyia i només l’havia cedit temporalment). Era un fons especialitzat amb més de 200 discos i més de 300 llibres d’etnografia, folklore, antropologia i música tradicional. Conscient que no era la manera més elegant d’anar-me’n, també veia que en la recerca no havien mostrat interès,  s’hi afegia que jo no volia discutir de res i al fer-ho així, per a mi era coherent. Deixant el GRECPP, també deixava enrere els diables, el grup Clau i moltes més coses. Temps després de la meva marxa, van tenir de deixar el local, al vendre’s l’edifici (doncs tenia problemes estructurals), a la cadena Zara, accentuant els problemes i la crisi. Alguns membres em van dir que van estar a punt de desaparèixer. L’entitat però, es va reconvertir girant entorn dels Diables de Lleida, i avui porta el nom de Lo Sotrac, potser un record inconscient d’aquell Sotragament que va cloure tot un cicle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!