Què he publicat sobre música tradicional

Els primers articles que vaig publicar (en forma de petita columna), tractaven de música però també sobre tradicions popular. Va passar al 1979, quan vaig col·laborar amb el setmanari “La Boira”però la publicació només va durar uns mesos. El següent intent, molt més seriós, va ser al 1981 i 1982, quan la revista literària “L’Estrof”, (dirigida per Borrell “Xerric” i editat per La Gralla i la Dalla), em va publicar el “Romancer de Ponent”, amb un total de 32 cançons, que ja vaig comentar en un anterior article. Entre el 1984 i el 1987 vaig publicar varis articles a la revista Via Fora (editada per la promotora Enllaç), però de temes relacionats més amb l’activitat i el debats que teníem al Grup de Recerca (GRECPP) que no pas de música.

L’espina me la vaig treure del tot quan al 1985. Després d’haver enregistrat amb el grup Clau el disc “Clau de Gralla”, mesos després, el regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jaume Magre, va encomanar-me la confecció d’un llibre que parlés sobre la cultura tradicional a la ciutat de Lleida. D’aquí va sortir el llibre “Cultura popular a Lleida, 1150-1950”, publicat a principis del 1986, amb el número 6 de la col·lecció La Banqueta. Vaig pretendre fer com una mena d’inventari dels diferents aspectes de la cultura tradicional a la ciutat de Lleida, ficant el màxim de dades conegudes que havia recollit, per explicar l’origen i evolució de cada un dels capítols en que vaig dividir el llibre: festes, músiques i danses (14 melodies), 29 cançons, 11 romanços, literatura oral (30 llegendes) i 16 costums o creences. Per ser un encàrrec que havia tingut d’enllestir en pocs mesos, sense temps a correccions ni ampliació de dades, vaig escriure en la introducció: “Sabem que és només un primer pas en la investigació etnogràfica a la nostra ciutat i a les nostres comarques…..un dels propòsits és animar a recercar. Com que aquest llibre no és només per a especialistes, aquest és un treball de síntesi de tot el que s’havia publicat arreu i un esforç per treure a la llum aspectes desconeguts o poc estudiats”. Per mi, l’esforç, tenint en compte els condicionants, va valdre la pena i les paraules continuen vigents. El temps i d’altres jutjaran si vaig encertar. Sense oblidar la bona feina feta per la fotògrafa i amiga Elionor Pedrico (avui desapareguda), que va il·lustrar amb 62 fotos molt interessants (algunes d’elles fins aleshores inèdites), rescatades de l’arxiu municipal. Segons sembla, el llibre va tenir molt bona acollida per aquell Sant Jordi de 1986.

Per iniciativa del professor Llorenç Prats, es va crear al 1988 l’Associació Catalana del Patrimoni Etnològic, on hi vaig participar des d’un bon principi. Vam organitzar unes “Jornades sobre patrimoni etnològic a les Terres de Ponent i l’Alt Pirineu” , celebrades a l’abril de 1989. Amb totes les ponències presentades, es va fer un llibre (publicat al 1993), amb aportacions valuoses d’especialistes dels Alps, Llenguadoc, Alta Ribagorça, Vall de Ribes i Vall d’Alinyà; i les de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, del Museu de la Vall d’Aran, del Museu del Poble Espanyol, de l’arquitecte municipal que havia projectat el Museu de l’Aigua, dels museu dels Raiers i del Centre d’Estudis de la Mar. La meva ponència “Etnomusicologia a Ponent”, plantejava que “el món urbà també crea folklore. No és un problema de societat rural o urbana, sinó de classes socials, ens hem de referir a fenòmens nous i no restar en l’estudi de cançoners tradicionals. Ha d’ésser el propi musicòleg el que realitzi el treball de camp, ha de practicar com a músic actiu en el nucli que estudia. Ha d’estudiar els instruments de música utilitzats, considerar la música per a ser interpretada, cantada o ballada i la categoria social dels músics” . Passant pels diferents marcs històrics i el predomini de certs instruments i gèneres de cançó en cada època, concloïa: “la cançó és un gest humà; una obra d’art és el signe de l’emoció d’un artista. La música i els instruments han canviat al llarg de la història” fins arribar a l’actualitat, on “malgrat una creixent demanda de coneixements musicals, és difícil viure de la música, i els músics de la variant tradicional representen una quarta part del total i toquen en grup” . Les jornades tenien uns objectius modestos, però va significar un impuls definitiu als projectes de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (al qual vaig regalar un sac de gemecs) i el Museu de l’Aigua al Parc del Segre, avui dues magnífiques realitats.

Aquell mateix 1988, vaig participar en la gravació del disc “Avui és un dia com un altre”, del cantautor de Saidí Anton Abad. I finalment, al 1996, Joan Pedrós d’Agramunt i jo mateix, vam confeccionar i editar, el llibret-quadern “50 melodies ponentines per a gralla”, que va tenir un cert èxit de difusió.

Afegeix un comentari