Quan vam recuperar en Pau Pi pel carnaval

Des del mateix moment que vam crear el Grup de Recerca (GRECPP), una de les tasques on vam abocar més esforços va ser en la recuperació d’elements de la cultura tradicional en les festes de la ciutat. Així, per cloure el 1982, vàrem crear una nova festa entorn de l’Home dels Nassos, amb una espècie de titella gegant que el simbolitzava, acompanyat i animat musicalment pel nostre grup de grallers Clau. Va ser un petit èxit, doncs jugàvem sobre segur, perquè en aquelles dates (de cap d’any) l’afluència pel Carrer Major sempre estava assegurada.

El següent pas, a partir del 1983, va ser revitalitzar el Carnaval de Lleida, participant des del primer moment en la Comissió organitzadora que va convocar l’Ajuntament. Aquell mateix any vam intervenir establint la festa de la Farinada a la plaça l’Ereta i el Concert de Música Sorda (a la plaça Ricard Vinyes). Aquest darrer no va tenir continuïtat, per contra la Farinada (amb col·laboració amb l’Associació de Veïns de la plaça l’Ereta va continuar celebrant-se uns quants anys més. S’ha de dir que aquest acte d’emblanquinament s’havia fet al 1981, quan estava al grup Xip-Xap, al cantó de la Catedral, originant moltes queixes dels comerços (doncs la pols de farina s’escolà a dintre les botigues). Per cloure aquell any el carnaval vam organitzar un sonat Enterrament de la Sardina amb ploraneres i taüt inclosos.

El 1984 vam recuperar el personatge Pau Pi, com a rei Carnestoltes de Lleida. Vam partir del fet que en la meva recerca, havia trobat en el llibre “Carnaval” (pàg. 114) de l’antropòleg Julio Caro Baroja, una menció a aquest personatge. Deia en castellà “les festes eren ostentoses i divertides. Algunes foren estudiades per etnòlegs estrangers, com Frazer, qui conegué la Moixiganga lleidatana, que acabava amb la mort del gras Pau Pi o rei Carnestoltes, que així s’anomenava a Lleida aquest personatge. Segons aquest autor el 1877 ja era molt sofisticada….i el personatge Pau Pi era portat per una colla de diables i la gent s’agrupava en comparses o colles.” Li vaig transmetre aquesta informació a Pere Martínez, que ens representava a la Comissió del Carnaval. Això li va donar arguments perquè plantegés la defensa d’aquesta denominació per designar el Rei Carnestoltes lleidatà, quedant aprovat sense gaires objeccions, essent l’actor Jordi Plens (del grup teatral AEM), el primer que el va representar. Amb els anys, consolidat el personatge de Pau Pi, cada cop va agafar més rellevància, fins que el 1993 la comissió organitzadora del carnaval, passà a denominar-se Germandat de Pau Pi. Suposadament, a la transcripció feta per Frazer, escrita en castellà, se li va escapar el significat autèntic en fonètica lleidatana (de la mateixa manera que diem “aulives” o “aubercocs”), on “paupi” significa la incitació o acció de palpar, de tocar amb els dits, i no precisament qualsevol part del cos, més aviat amb significació sexual. De fet, encara que no haguéssim trobat aquesta referència del personatge, els lleidatans que organitzàvem el Carnaval, teníem tot el dret d’escollir un nom per al nostre rei Carnestoltes, encara que no hagués existit mai (que no era el cas). Aquesta obsessió historicista en trobar antecedents, molts cops bloqueja absurdament donar via lliure a la iniciativa i a la imaginació. Qualsevol indret té dret a fer i reivindicar diables, castells, bastoners, bestiari divers, etc., encara que mai en la seva història n’haguéssin tingut. Només faltaria. I no per això deixaríem de fer cultura popular.

Al 1986, quan l’actor Jordi Plens va fer arribar a la Comissió de Carnaval que no podia fer el paper per motius de salut, en Pere Martínez va proposar-me a mi per substituir-lo, puix que jo havia aportat la informació del personatge, aprovant-se amb alguna objecció de la representant de l’Ateneu Popular de Ponent, doncs havia una certa rivalitat amb nosaltres en l’organització dels actes de Carnaval (ells organitzaven la Cursa de Llits), Segons deia, jo era massa baix d’estatura, però possiblement era l’excusa doncs jo també havia estat un dels socis fundadors d’aquella entitat cultural i alguna gent no li havia agradat alguna crítica que jo havia fet abans de marxar-ne. A banda d’aquestes picades absurdes, més pròpies de l’esperit de campanar que molts cops preval absurdament en el nostre país, a l’hora de la veritat, es va resoldre fortuitament perquè una otitis aguda em va deixar al llit impossibilitat, passant-li el discurs en vers que havia preparat al Pere Martínez, que em va substituir.

 

Afegeix un comentari