Com vam crear el Ball de Diables de Lleida

Durant l’estiu del 1983, al GRECPP (o Grup de Recerca) vàrem començar a preparar la següent activitat, que formaria la tercera secció de l’entitat (després del grup i l’escola de gralles) com era el ball de diables (la intervenció en festes la fèiem com a entitat). Primer de tot, vam entrar en contacte amb el grup Carrutxa de Reus, que tenia experiència i bastant documentació sobre els orígens d’aquesta modalitat. Varem visitar vàries fàbriques de pirotècnia, vam reclutar gent, confeccionar vestits, màscares i maces, i finalment vam idear els quadres coreogràfics.

Simultàniament, durant mesos vam investigar possibles antecedents a la nostra ciutat (el ball de marracos o marraquins). Vaig trobar que com a comparsa, els diables van aparèixer a partir del segle XVII. A Lleida teníem la referència de 1802, quan obriren pas a la Moixiganga, “acompañados con un dragón”, i això ens va fer suposar que el drac de la ciutat, anomenat Marraco podia venir d’aquesta comparsa (de marracos o marroquins), encara que aquesta denominació també pot referir-se a l’animal que engoleix els marrecs o quitxalla. La referència a una colla de diables es tornava a repetir en el relat de l’etnògraf Frazer de 1877, acompanyant el rei Carnestoltes o Pau Pi. Amb tots aquests elements vàrem començar els assajos al mes de setembre, que per motius d’espai, els realitzarem al pati del col·legi públic de Pardinyes (al cantó del riu), fins arribar a 18 persones que després ampliaríem i renovaríem sovint.

Enteníem que aquesta nova secció podia consolidar la nostra entitat i ampliar els nostres socis, diferenciant-nos amb d’altres entitats, puix que en el nostre cas pressuposava que aquests havien de ser actius i participar en alguna de les activitats, obligatòriament. No fèiem només un grup de diables per cremar carretilles, sinó que el batejàrem com a BALL DE DIABLES DE LLEIDA, per significar alguna cosa més. Per Carnestoltes  (del 1984) va ser la nostra sortida i va ser impactant per a la ciutat. Érem conscients que començàvem a trencar l’aïllament i a influir en la concepció festiva de la ciutat, però l’important per a nosaltres era que havíem aconseguit un espectacle bastant bo. Sortíem una mica de l’esquema de grup de diables, doncs era una barreja amb melodies de gralla i ritmes de percussió que havíem compost especialment, amb un ocellot de foc mòbil (creació del company Joan Latorre), un vestuari molt vistós i variat (combinant els colors negre i roig sobre tela d’arpillera verda, on cadascú va cosir la figura que més li agradava) i una dramatització molt actualitzada (sense cap referència religiosa), amb figures coreogràfiques i simbòliques  que li donaven un cert aire espectacular: el Passadís o sortida, la Font o el poder del cap de colla, la Piràmide o jerarquització social, el Molinet o el poder arrasador del foc. I no era menor l’esforç d’haver aplegat un nombre important de persones ben coordinades: 5 músics (3 tabals i 2 gralles), 3 comodins (per la pirotècnia, 1 portador de l’ocellot i 9 diables

Però tot no va ser positiu d’aquella primera sortida dels diables. En ser el primer cop que es feia a Lleida una cosa semblant, ni les tendes per on passava el correfoc, ni la gent que l’anava a veure (acostumats a contemplar actes festius passivament) estaven preparats per una cosa així. Els comerços no van prendre cap mesura per protegir els aparadors dels efectes de les espurnes de les carretilles (va haver-hi queixes a posteriori en aquest sentit a l’Ajuntament). Fins i tot una noia del públic, en passà els diables, va veure’s afectada en patí alguna cremada la seva “estimada” jaqueta de pell i va interposar una denúncia al grup. Fins i tot la secreta es va personar al local, per realitzar algunes preguntes que registraren i passaren al jutjat. També la inexperiència del grup va fer que ni tan sols haguessin pensat en cap tipus d’assegurança. Per sort, tot va quedar en un ensurt, i el mateix jutge va tancar la querella al cap d’uns mesos. Després d’allò, no vam tardar a cercar una companyia (aleshores no hi havia gaire costum) que pogués cobrir-nos amb una assegurança.

Després d’aquesta aparició fulgurant, van venir moltes sortides a diferents poblacions (sobretot a l’estiu). I l’assistència a les Trobades de Colles de Diables de tot Catalunya (la primera a la qual vam anar va ser a Santa Margarida i els Monjos), i la creació d’una coordinadora de totes elles. Ja en les primeres reunions, a banda de l’organització de la Trobada anual, es va ficar damunt de la taula el problema de les assegurances, senyal que el que nosaltres havíem patit, s’havia repetit en d’altres llocs. Al 1986, quan vaig deixar de fer sortides amb els diables, s’intentava afegir-hi altres quadres dramatitzats i introduir-hi versots, com una derivació cap al ball parlat, alhora que els percussionistes volien una certa autonomia i crear una secció apart denominada “el Flipa”.

Afegeix un comentari