Quan vaig descobrir la gralla

El 1976 va ser un any fonamental per a la recuperació de la música popular al Principat. En aquell moment va néixer la promotora Enlllaç, que els primers anys organitzà recitals de cançó i representava a gent com Xesco Boix, Jaume Arnella, Dolors Lafitte i el grup Esquirols. Aquell any va veure també com naixia la Trobada amb els acordionistes del Pirineu, a la localitat d’Arsèguel; i el vilanoví Xavier Orriols havia començat a construir gralles. Posteriorment, el 1981, un altre any important (amb la primera edició del FIMPT a Vilanova i la Geltrú i el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular), la dona de l’Orriols, Francesca Roig, conjuntament amb Jaume Arnella, van publicar el Mètode de gralla. Aquests dos fets (la construcció de bones gralles i el mètode), van ser fonamentals per a la recuperació i expansió de la gralla a la dècada dels 80.

En tornà de la mili (al gener del 1981), vaig començar un treball de recopilació de cançons populars del Segrià. Per Setmana Santa, em vaig apuntar a un curs d’iniciació a la gralla a Vilafant, organitzat per la promotora Enllaç, que donaren els Grallers de l’Acord de Vilanova (com a cloenda va venir a fer-nos una demostració en Rafecas de la Colla de Mar de Vilafranca). Interessat en saber molt més sobre la música tradicional, també vaig conèixer i freqüentar el poble d’Arsèguel, Artur Blasco i el seu festival, al qual vaig acudir varis anys, quasi com un fita obligada. Em vaig animar tant, que al mes de setembre vaig formar el grup de folk El Rat-buf, amb Pere Martínez i Emili Estivill (germà del doctor Estivill que tothom coneix).

Al desembre, va començar el Congrés de Cultura Tradicional i Popular, que tantes iniciatives havia d’estimular els anys propers. De les dues ponències que vaig presentar, la dedicada a la música popular (moderada per Teresa Rebull), vaig donar a conèixer la meva recerca sobre el Cançoner del Segrià. Allí també vaig conèixer a en Jaume Arnella. En tornà a Lleida,  Josep Borrell “Xerric”, que dirigia la revista literària “L’Estrof” (editada pel grup La Gralla i la Dalla), em va donar l’oportunitat de publicar, amb lletra i música, 32 cançons de les que havia recopilat, recull que vaig titular (potser un xic pretensiós) com a “Romancer de Ponent”. Algunes, havien estat publicades en cançoners, en edicions molt limitades, als anys 60, i eren ja difícils de trobar (no s’havien reeditat). D’altres, eren fruit de la recerca directa amb cantadors que havia enregistrat i una petita part provenien d’arxius parroquials o privats. En aquell moment, encara era esclau pels criteris marcats per Serra o Amades, amb divisions temàtiques, massa arbitràries i artificials (una mania que tenim els humans en voler-ho etiquetar tot). I afirmava sense contrastar, alguna bajanada com “popular és tot allò que es refereix al poble. Ha de ser sentit i cantat per capes àmplies del poble i ha de perdurar i evolucionar en el temps. Per identificar les influències d’una música hem de conèixer les influències culturals rebudes al llarg de la història de l’esmentada zona” , o bé m’embrancava en explicacions historicistes sense fonament, sobre possibles influències rebudes, remuntant-me a ibers, musulmans o cristians medievals. Coses com allò de “com més antiga és la cançó més varia la melodia, com les Rondes per dedicar, d’origen àrab”. Va ser el meu pecat de joventut com a investigador, que vaig intentar rectificar severament a partir d’aleshores.

Com que des d’aquell curs d’iniciació a la gralla, aquest instrument se m’havia ficat al cap, perfeccionava la meva tècnica assajant a l’aire lliure, al turó de la Seu Vella (en tenir un so potent, sempre ha estat dificultós tocar-lo en un espai tancat). Aleshores va contactar amb mi Ramon Caballol, que intentava formar un grup de grallers i animació, que va batejar amb el nom Xip-Xap. Com que a mi m’interessava més la música tradicional que no pas el món de l’animació infantil (per la qual no he tingut mai cap inclinació), després de tres cercaviles, vaig abandonar aquell grup. Va ser aleshores, quan amb l’Albert Hortal i Toni Mercadé a la caixa, vam formar el grup Clau. La nostra primera sortida va ser per la Cavalcada de Reis. A la tardor del 1982, havent-se creat el Grup de Recerca (GRECPP), vaig aconseguir que com a grallers ens integréssim en aquesta entitat (de la qual jo també era fundador), formant la seva primera secció o activitat. Un dels primers objectius, va ser crear l’Escola de grallers, amb la qual ens asseguràvem l’ampliació i relleu del propi grup. Però tot això, ja pertany a un altre capítol.

Afegeix un comentari