L’autèntic origen del garrotin

Emportat per la curiositat, després de molts anys sense tenir contacte amb el cant popular improvisat (que jo mateix vaig practicar i intentar recuperar en diferents variants amb gent com Jaume Arnella, Francesc Tomàs “Panchito”, Miquel Àngel Tena i d’altres), el dissabte vaig assistir a un taller on s’ensenyava el gènere de la glosa, que sembla haver-se revitalitzat als darrers temps. Vaig tenir una sorpresa agradable en sentir que s’utilitzava la melodia del garrotin lleidatà (amb un ritme tant lent que recordava els garrotins vells d’abans de la guerra) per aprendre a improvisar rimes.

La sorpresa majúscula me la vaig emportar en sentir la primera explicació sobre el gènere del garrotin. Literalment el músic que dirigia la sessió va afirmar: “el garrotin és un pal del flamenc i no té res a veure amb la rumba”. Personalment vaig “flipar” a quadros. Per prudència no vaig voler interrompre, però després en un descans, un vell amic graller que hi era present (una de les persones amb més bagatge musical que conec del món de la música tradicional) vam contrastar les nostres opinions que res més allunyat de la realitat d’aquesta afirmació tant contundent, sense aportar cap argument que pogués donar suport a aquesta sentència. Durant tot el dia he estat donant voltes, d’on podien haver tret aquesta desinformació. Finalment, la meva esposa em va donar la resposta, que va trobar directament a la Wikipedia (tant l’entrada en castellà com en català). Amb la seva lectura encara vaig “flipar” més.

La transcric perquè n’hi ha per sucar-hi pa i demostra el poc rigor que segons quines informacions es fan passar per bones a aquesta enciclopèdia virtual: ¨El garrotín (de l’asturià garrotinada, cop de blat a l’era per desgranar-lo) és un tipus de cançó improvisada. Al segle XIX es va estendre pel territori espanyol i davant l’auge de la moda del flamenc ja en el segle XX va agafar un toc d’aquest estil musical, el canto chico de la Niña de los Peines, i popularitzada per Carmen Amaya. Hi ha la creença que va arrelar especialment entre els gitanos de Lleida tot i no haver-hi proves documentals que ho permetin assegurar.” Davant d’un seguit tan gran de barbaritats només se’m va ocórrer dir “Vinga va!”. Però la seva versió en castellà no millora, tot al contrari: “El garrotín es un palo flamenco procedente del folclore asturiano, pero se cree que fue desarrollado por los gitanos de Lérida y, más tarde, Barcelona. De ser esto cierto, el garrotín sería el único cante y baile flamenco nacido fuera de Andalucía (aparte de la rumba y el jaleo). Con su vivaz ritmo de tango, y en clave mayor, el garrotín disfrutó de gran popularidad hasta que desapareció en la década de los treinta. Apropiadamente, fue una gitana catalana, Carmen Amaya, quien lo mantendría vivo y haría posible su recuperación en los setenta.”

Ara ja sabia d’on havia tret la desinformació el músic referit. Potser si ho hagués preguntat a algun músic o gitano lleidatà li hauria aclarit les coses. Però vaig a esmicolar la wiki-desinformació sobre el garrotin. Començant pel final, quan s’originà el garrotin (almenys tenim constància des de finals del segle XIX), només era cantat per homes, doncs segons costum gitana d’aleshores, només els homes sortien a cantar al carrer (en concret al Pla de l’Aigua, que és on va sorgir aquest cant). És absolutament fals que el garrotin es ballés, ni molt menys que Carmen Amaya (que va créixer al Somorrostro) hagués tingut res a veure amb la seva conservació ni molt menys amb la seva recuperació. Cap dada objectiva dóna suport a cap de les afirmacions que s’hi diuen. En concret, la suposició que la paraula garrotin ve de l’asturià, és tan exagerada que ignora que en bable garrotinada no és utilitzada per desgranar el blat. Molt més lògica és la informació que fa temps se’ns va transmetre per part d’alguns dels protagonistes vius, practicants del garrotin, on el nom prové del garrot o gaiata amb que els adults que cantaven marcaven el ritme a terra. Cal recordar, fins els anys 60, algunes de les famílies gitanes més arrelades a Lleida, eren tractants de cavalls i mules (de petit encara recordo com pasturaven als prats de davant de casa meva, al barri de Cap-Pont), però a més, entre els caps de família gitanos, portar el garrot o gaiata era senyal d’autoritat.

Per tant, d’asturià res de res, i de flamenc molt menys, encara que el rasgeig redoblat de les guitarres entre estrofa i estrofa (per donar temps al cantant a pensar la lletra) pugui recordar una mica a les parades del tanguillo, també podria recordar a la tècnica del mig ventilador que després va desenvolupar com a ventilador sencer en la rumba dels 60. A més no és fa amb ritme major sinó sobretot amb La menor. També és hora de recordar que els garrotins vells eren més lents que els actuals i per tant, aquesta és una discussió o suposició sense sentit.

Fa temps que està documentat l’origen del garrotin, sobretot perquè les famílies gitanes de Lleida que l’han cantat i practicat sempre han conservat una memòria molt fidel, transmesa de generació en generació. Així des de lo Parrano Vell (que popularitzà els garrotins vells, passant per l’Enric Pubill (Lo Parrano, nom donat del carrer de la Parra del Canyeret) qui el va renovar i donar el ritme actual, i el seu successor musical en Carles Yuste “Beethoven” (ell aprenent el violí i jo aprenent la guitarra, vam tenir el mateix professor), fins arribar als actuals integrants del grup La Violeta o la Pubill balladora, ara sí, també dels garrotins.

Com també vaig sentir que s’afirmava que la tornada sempre era “a la vera vera vera de Sant Jo-an”, cal indicar que en moltes ocasions es canta com “a la vora vora vora de Sant Joan”, tenint molt més sentit, perquè la festa més assenyalada que sempre s’ha celebrat al Pla de l’Aigua ha estat la de Sant Joan. El sentit de la tornada era que en tornar el bon temps, la gent sortia cada cop més a les nits a cantar, fins arribar al 23 de juny. També em va cridar l’atenció l’absolut oblit de la salutació final que normalment sempre es feia “Al garrotin al garrotan/ Lleida va al davant/ Ai, garrotin, ai, garrotera/ Lleida és la primera” (o la repera). I encara vull recordar aquell vers comodí del “Aire, aire, aire/aire que ve d’Alguaire”. Suposo que deu semblar massa localista. Però penso que la gent es dedica a ensenyar qualsevol disciplina hauria d’estar més ben informada i tenir un cert rigor.

En un proper article, precisaré més sobre algunes creences no gaire fonamentades pel que fa a la manera de fabricar rimes i algunes variants, com les Cançons de Pandero, malauradament massa sovint oblidades quan es parla i es vol generalitzar sobre la cançó popular improvisada.

P.D.: Que es vinculi al garrotin amb el folk asturià ja és curiós, quan, havent viscut a Astúries, mai vaig sentir en aquella terra res semblant. Ni la munyeira, ni la vaqueirada o la pandeirada, ni molt menys l’alborada podem relacionar-les en cap aspecte amb el garrotin. I pel que fa al cant improvisat asturià o Tonada, una forma molt particular i digna de veure com és el diàleg entre una gaita asturiana i una veu humana, recomano que si teniu ocasió, la sentiu almenys un cop a la vida enmig d’un prat i prenent sidra (que és com majorment es practica). Us posarà la pell de gallina!

Afegeix un comentari