Assumir els errors i les responsabilitats

Sabem que es fa difícil assumir la realitat quan aquesta parla de fracàs. Fracàs és no assolir els objectius que prèviament ens havíem marcat. Algú podrà dir que no hem fracassat perquè es va proclamar la República. Però, aquest no era l’objectiu fonamental, només era el pas previ. L’objectiu era fer un país nou, independent, en forma de República. On és aquest país nou? On és la República? Doncs, de moment, podem contestar que és a l’exili i a la presó. Negar la realitat és continuar dient que encara tenim República. Negar la realitat és dir que no hem tornat a l’escenari autonòmic. Per poder avançar, cal primer acceptar la realitat.

No tenim República perquè els dirigents que vam escollir per implementar-la no es van atrevir a consolidar-la. Així de cru. Podem donar mil excuses, les que vulgueu, però les coses són així. Teníem eines per intentar defensar-la, però les vam entregar a l’enemic. Teníem el Mossos, tota l’Administració i la gent. Però les dues primeres les han entregat a l’enemic i la tercera (que havia demostrat l’1-O està disposada a tot) la van deixar sense orientacions ni direcció. En concret, el nostre govern (i aquí incloc a tots, sense excepcions) va oblidar per què es van crear els Mossos, i sobretot, després del 23-F perquè es va insistir en desplegar-los i fer una policia integral. Una de les lliçons del 23-F va ser que no podíem tornar a permetre que el Palau i el Parlament quedessin desprotegits i poguessin ser assaltats per qualsevol força hostil. La pregunta d’ara és perquè s’ha volgut oblidar això i perquè hem tingut i preparat els Mossos tots aquests anys? Si durant temps se’ns ha estat repetint que la primera obligació dels Mossos era protegir a la població civil, perquè davant d’una amenaça que el propi Govern afirma que era seriosa, perquè va impedir que els Mossos complissin amb la seva obligació de protegir els ciutadans que volien protegir les seves institucions a la plaça Sant Jaume? Algú s’escandalitzarà encara que qualifiquem aquestes accions com a TRAÏCIÓ?

Tots els arguments que s’han ficat damunt de la taula per justificar les decisions dels dies 10, 26 i 27, sonen a excuses de mal pagador, per sortir del pas i donar la culpa a d’altri, per no assumir la pròpia. El dia 10 se’ns va dir que havia una mediació en marxa, donant a entendre que havia una mediació internacional. Encara és hora que donin els noms concrets d’aquesta mediació i en quins termes es va produir, si és que va existir o simplement van ser suposicions fetes en base a declaracions. De moment, els noms que han sortit són tots de l’àmbit espanyol. I no tenim perquè confiar que se’ns digui la veritat. Ens ho hauran de demostrar. En concret, Puigdemont està moralment obligat a presentar-nos proves, a dir noms.

Pel que fa als dies 26 i 27, tot plegat encara sembla més estrambòtic. Se’ns assegura textualment “que estava convençut que l’amenaça era seriosa”. Quines proves hi ha d’això?. “NOMS, VOLEM NOMS” li van etzibar a Robespierre per desemmascarar-lo a l’Assemblea Nacional. D’on provenien les informacions sobre suposats assalts al Parlament i a Palau? Ficats a posar, podem començar a preguntar quines informacions li transmetia Santi Vila, després de parlar amb la seva amiga Pastor? Va ser ell qui va parlar de morts, de foc real, qui li va ficar la por al cos, doncs en conèixer-lo de tants anys, sabia què li havia de dir per atemorir-lo? A què espera el PDeCat a expulsar-lo del partit per la seva fabulosa actuació com agent espanyol infiltrat?

Ara ja és inútil lamentar-nos. Hem de mirar endavant. Però els membres del Govern han de contestar aquestes preguntes, i assumir les conseqüències dels seus errors. De moment, ens han demostrat que fan oïdes sordes a les demandes de molts sobiranistes, han tirat pel dret i no han trigat ni un minut en descartar la llista unitària. Bé, ells sabran. De moment, també encara és hora que ens diguin, què faran en concret en cas de victòria de l’independentisme. De moment només repeteixen que volen oposar-se al 155 i implementar la República, com si no hagués passat res. Com s’oposaran al 155, amb quines eines, si les han entregat totes a Rajoy? Això també ens ho han d’explicar. Continuen imaginant que Espanya deixarà d’aplicar el 155 a la més mínima oposició? Continuen imaginant que la UE intervindrà? Tants anys de conviure amb els espanyols i encara no coneixem de què són capaços? Perquè ara no s’hi val a mirar cap a un altre cantó i repetir que “no ens imaginàvem que emprarien la violència”?

Donen per descomptat coses que ningú sap si passaran. Els més optimistes asseguren que l’independentisme obtindrà més del 50% dels vots i això ens obrirà moltes portes. En quins fets objectius es basa això, quan tots els signes fins ara ens indiquen el contrari? Algú ha oblidat que els grecs van votar en referèndum oposar-se a les mesures de la UE, i que res ho va impedir? Molts independentistes donen per descomptat que almenys l’independentisme conservarà la majoria absoluta en escons i que la participació serà altíssima (fins i tot de més del 80%). Es veu que la desorientació, la decepció, la ràbia i la frustració no compten per res en el comportament electoral. Potser ja hem oblidat que després del fracàs de la ruptura durant la Transició, l’abstenció va començar a pujar. Perquè no hauria de passar altra volta?

I finalment, es proposen en els primers llocs de les llistes electorals, en bona part els noms dels protagonistes que ens han conduit al fracàs. I ens volen convèncer que els mateixos que ens han conduit fins aquí, han de ser els que ens treguin de l’atzucac. Ah, és clar, queda molt romàntic i molt bonic pensar que si surten escollits els rescatarem de l’exili i la presó. Però, i si no és així? Si continuen processats i a l’exili, i no poden prendre possessió dels seus càrrecs? No era millor preparar directament un futur més real? Qui pot impedir que en aplicació del 155, la fórmula de presa de possessió de l’acta de diputat no admeti cap text afegit com “per imperatiu legal”? Algú ha pensat seriosament en això? Serem alguna vegada adults de veritat i deixarem el lliri guardat al calaix?

Ens trobem, encara que no ho sembli, en una cruïlla. El que sí que podem afirmar és que la via unilateral esdevé impossible per alliberar-se d’Espanya. I per tant, cal imaginar d’altres escenaris i vies. Tornar a insistir en la via unilateral és persistir en els errors que ens han conduit al fracàs. Però, en comptes de ser un obstacle també pot ser una oportunitat. Sobretot per mirar d’eixamplar-nos i enfortir-nos en la nació, del Cinca a les Illes i de Saldes a Guardamar .

Afegeix un comentari