Qui fa la llengua: els usuaris o l’IEC?

Quan Vilaweb, fent ús de la llibertat per adoptar o no les noves normes ortogràfiques, ho vaig aplaudir sincerament. Perquè finalment ha ficat al damunt de la taula una problemàtica llargament silenciada, la de qui decideix finalment sobre com hem d’escriure i parlar la nostra llengua. Però encara més, és saber qui i quan s’ha donat l’autoritat a una colla d’especialistes aplegats entorn de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans perquè ens dictin a la resta dels catalanoparlants com hem de parlar i escriure correctament la nostra llengua. I també podríem parlar si, en ple segle XXI, aquesta autoritat no podria, utilitzant les eines tecnològiques, estimular un consens més gran en els usuaris sobre possibles modificacions normatives, sortint dels cercles sempre massa limitats dels especialistes.

D’alguna manera m’ha sorprès l’article d’Àlvar Valls qüestionant la decisió de Vilaweb. Per començar, que un sigui treballador de la llengua des de fa cinquanta anys, no és cap mèrit de més comparant-lo amb qualsevol persona que la utilitzi en tot i per tot en la seva vida quotidiana, i més quan aquest ús (personal i intransferible) ha superat els 59 anys. Perquè no es tracta de quantitat, sinó de la decisió voluntària i personal de cadascú dels usuaris d’una llengua. I aquesta és la màxima autoritat, que perviure i sobreviure o no una llengua. Això no s’ha d’oblidar mai, encara que un hagi estat un lluitador aferrissat per la independència, amb els seus errors (sobretot en l’ús de la via armada) i encerts. Al contrari, precisament per aquesta circumstància, encara està més obligat a no oblidar que la sobirania lingüística rau en els usuaris no pas en cap institució.

En el cas de l’IEC, estic segur que ningú li discutiria la tasca de conservació i adopció de nous mots per actualitzar la llengua. Altre cas és a l’hora de dictar normes. Aquestes han de néixer del consens, no pas de la imposició o del dictat d’un grup d’especialistes, per molta autoritat lingüística que es considerin. Valls s’escandalitza perquè el cercle Vallcorba ha tret a la llum pública la seva discrepància, i sobretot, perquè d’aquesta manera ha sembrat dubtes sobre la Secció Filològica. Doncs, potser ja era hora, no? Una institució que encara funciona amb esquemes i organigrames de principis del segle XX, no és hora ja que en discutim la seva efectivitat, el seu funcionament i tots els detalls que vulguem? Tenim por de ser majors d’edat, també en la llengua? Tant li costava a aquesta Secció Filològica utilitzar la tecnologia de la xarxa per obrir una consulta oberta a tots els usuaris sobre l’ús dels diacrítics i qualsevol altra qüestió? Una consulta oberta que pogués obrir el debat i els suggeriments no sols dels especialistes i dels escriptors, sinó de tots els parlants, una consulta que podria durar el mateix temps que s’han marcat per revisar el que ara han aprovat. Tenen por al debat, a perdre el control sobre la llengua, per què tanta por a fer una llengua entre tots?

Potser ja és hora que s’adonin que les anomenades autoritats de qualsevol camp, han de comptar amb els que utilitzin qualsevol espai de la seva vida. És temps que les autoritats convencin, sedueixin, facin partícips de les decisions al màxim de ciutadans. Des de la seva especialització, podria ser una magnífica oportunitat per convèncer i difondre els criteris científics en els quals es basen per adoptar certes mesures i no pas altres. Si Vilaweb, amb la seva decisió ha obert el debat, benvingut sigui! El vaig aplaudir i res del que s’ha dit fins ara no m’ha convençut de la conveniència de retirar el meu suport a la seva decisió. Al contrari, els hi aprovo i agraeixo la seva valentia i coherència. No és de rebut que s’acusi de facilitar eines als botiflers, perquè en definitiva qui ha creat la polèmica en voler imposar una decisió, la Secció Filològica o Vilaweb? Precisament si l’IEC es considera una estructura d’estat, raó de més per mirar de no crear polèmiques estèrils, raó de més per cercar consensos, que som al segle XXI, a veure si ho tenim clar.

Valls afirma alegrement, sense cap dada que ho corrobori, si no és la seva por, que “una primera transgressió conscient a la norma lingüística pot obrir la porta d’un tobogan dissolvent de conseqüències incalculables”. Per la mateixa raó, afirmo que també pot obrir la porta a un necessari debat sobre les nostres autoritats acadèmiques, en tots els àmbits. Volem fer un país nou, sí o no? Ens ha de tenallar la por, traint-nos a nosaltres mateixos? Tan poc confiem en la gent, que ho volem reduir tot a cercles d’especialistes, sobretot en un tema com la llengua, que depèn dels seus usuaris per sobreviure?

Finalment es pregunta si creiem que la nova norma bloqueja un mandat del poble. Sembla que Valls encara no ho hagi entès. En el fons el que s’està criticant, qüestionant i desobeint és a aquesta “suposada” autoritat lingüística, que no tardaríem gaire en disseccionar la seva pràctica i organització com molt injusta. Per això el dret a desobeir-la. O és que l’autoritat no pot ser criticada en cap cas? Això és la coherència d’algú que milita en una organització anti-autoritària? Qui és el frívol i provincià? Volem conservar les institucions lingüístiques en naftalina o reclamar que siguin del segle XXI?

Només una nota final. Amb l’ús actual de bases de dades i eines informàtiques, la consulta ni que sigui a milions d’usuaris pot ser qüestió de minuts. Només cal tenir les eines adequades i la voluntat de fer-les servir. Volem una llengua de tots i amb un ús social potent o no? Si fins ara havia consens sobre els accents diacrítics, qui ha trencat aquest consens, els usuaris o Vilaweb? Sobretot no matem el missatger. Qui ha causat el batibull és qui ha de rectificar, no la resta de la població.

Afegeix un comentari