Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

10 de gener de 2012
0 comentaris

Aquelles noies del viatge a Ítaca

La meva decisió per lluitar per la sobirania plena de la nació catalana va ser motivada principalment per motius identitaris. Després de viatjar per molts llocs d’Espanya per qüestions de feina, vaig veure, malgrat la bona hospitalitat, que em sentia per aquelles terres com un estranger. No vaig poder sentir-me mai identificat amb l’imaginari nacional espanyol. Però també em revel·lava pel fet, que per ser espanyol havies de parlar i escriure en castellà, acceptar la cultura típica espanyola com la teva, que Madrid era la capital, que la teva bandera havia de ser la rojigualda i himne el mateix que era durant la dictadura del feixista Franco. Tot el referen al català havia de ser arraconat a ser quelcom folklòric o usat només, tal com va dir l’Aznar, a la intimitat.

Durant la dècada dels 90, mirar de convèncer que Catalunya havia de ser independent, era com predicar el desert. A part de l’associació malèvola promocionada pels espanyols i alimentada pels etarres, de terrorisme = independentisme, hi havia molt pocs arguments, fora dels identitaris, per convèncer a la majoria dels catalans que apostessin per crear un estat independent. Recordo que un cop, durant una pausa de les classes al Goethe Institut de Barcelona, unes noies, que tenien uns vints i pocs anys, em van preguntar estranyades com era que jo, un executiu de quaranta anys que treballava per una multinacional alemanya i que vestia amb americana i corvata, perdia el temps lluitant per la independencia de Catalunya. En el primer moment no sabia que dir, però després vaig reaccionar preguntant, una mica per donar-me temps, si coneixien la cançó de Lluís Llach “Viatge a Ítaca“. Quan em van contestar afirmativament, alleugerit, vaig començar a cantar davant de la incredulitat de les noies, la primera estrofa de la cançó:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Malgrat algunes van acabar cantant amb mi la cançó, no sé si vaig aconseguir que aquelles joves sortissin gaire convençudes que no era una perdua de temps. La veritat és que als finals dels 90, no tenia gaire arguments, que lluitar per la independència de Catalunya, no era una utopia tal com deixava entreveure la lletra de Kavafis.

Però ara, la situació ha canviat radicalment. No diré pas que la independència està al caure, com diuen alguns, però si que puc dir sense pudor, que ha deixar de ser una utopia. Per mi està clar que s’acosta uns moments claus pel poble català. A Europa en els propers anys, almenys un o dos estats nous es constituiran. Això és una altra oportunitat que no podem tornar a perdre tal com va ser als principis dels 90 amb la desembració de l’URRS. Però el més important, és que a Catalunya, per primer cop, l’argument per aconseguir la independència ha deixat de ser només l’identitari. Ara hi ha arguments de pes, com l’econòmic i també el sentiment de ser tractats injustament només pel fet de viure a Catalunya. Això permet que molts ciutadans de Catalunya d’origen no català, també puguin espuntar-se al moviment independentista. Gràcies això, ara si que tenim possibilitats reals d’aconseguir-ho.

Sóc dels que creu que la independència només l’aconseguirem si és dóna almenys aquests tres punts, a part de mantenir minimament la nostra identitat nacional catalana:

1) Que els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, es sentin injustament tractats respecta a la resta dels ciutadans de l’Estat espanyol. Però això sinó s’aconsegueix que la culpa sigui associada al govern espanyol no servirà de res.

2) Que els ciutadans de Catalunya visquin prou malament, sobretot econòmicament, per desitjar un canvi radical per millorar la seva situació. Cal aconseguir que els catalans associen que aquesta mala situació económica es deguda  a l’espoli fiscal i que només gràcies a la creació d’un Estat català podrem tenir els recursos per sortir de la crisi.

3) Que els dirigents polítics espanyols es deixen portar per l’anticatalanisme que ells mateixos van alimentar demagògicament per aconseguir més vots. Això a part de provocar més sentiment d’injusticia dins de Catalunya, farà impossible cap concessió de sobirania, sobretot econòmica, als catalans impedint als regionalistes catalans justificar l’estatus actual i poder continuar amb la mentida de l’encaix a Espanya.

De moment tot apunta que els vents ens son favorables per complir aquests tres punts. Només ens falta un capità que ens acabi de guiar cap el port. No serà pas fàcil, perquè els catalans no els agrada treballar plegats i menys sota l’ordre d’un altra català. Però penso que `finalment trobarem aquest capità perquè ens va la nostra supervivència. El vaixell fa aigües i les veles comencen a estar esparracades. Gràcies per això, potser acceptarem que un capità ens guií i el viatge a Ítaca arribarà finalment a port. I per fi, aquelles noies podran saber que volen dir les Ítaques.

Endavant les drisses!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!