SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

22 de setembre de 2016
0 comentaris

Orient i Occident, sota el Cavall Bernat

Vista monestirLa meva esposa i jo hem estat testimonis d’un d’aquells actes que podem qualificar d’importants, tant a nivell individual, pels qui l’han protagonitzat, com pel que pot significar a nivell col·lectiu. Vam ser convidats pel centre de meditació Tushita (ubicat dintre del Parc Natural del Montseny, prop de Viladrau) a acompanyar-los a una trobada-visita amb la comunitat benedictina de l’Abadia de Montserrat. Aquesta trobada era motivada per la presència al nostre país del Lama tibetà Jampa Montam, un monjo de quasi 90 anys, que malgrat la seva edat, manté una intensa activitat per tot el món entorn de la meditació i filosofia budista tibetana.

Amb 30 anys d’experiència en la meditació del retir solitari, i havent viscut al Potala (o residència delEntrada Dalai Lama) de Lhasa, fins el 1962, a causa de la invasió xinesa, va emprendre el camí de l’exili, fins arribar a viure prop de Katmandú, on resideix actualment. En la seva visita al nostre país (on impartirà algun curs de meditació), va tenir especial interès en visitar el monestir de Montserrat, coneixedor com era d’una anterior i significativa visita del Dalai Lama per trobar-se amb el monjo eremita pare Basili d’aquesta comunitat benedictina, al qual va dedicar un dels seus llibres. Com ens va explicar el monjo que ens va fer de guia, la regla de sant Benet contempla la possibilitat de convertir-se en eremita (o monjo en retir solitari en cova o cabana), però és una elecció per tota la vida, doncs fer marxa enrere en aquesta via meditativa es considera un fracàs vital i personal. Aquesta és una diferència substancial amb l’opció eremítica del budisme tibetà, on se’l considera com un període temporal, més o menys llarg, en el desenvolupament personal del budista, amb la possibilitat sempre present de poder-la interrompre o canviar-la per un altre camí.

Dos mónsAcompanyat de la seva neboda, que l’ajuda i assisteix des de fa quinze anys (impressiona la devoció i el respecte dels orientals respecte els parents més grans, un fet que els occidentals hem deixat lamentablement pel camí per viure “més lliures” i amb més comoditat les nostres individualitats), va tenir gran interès en assistir al ritual de la missa, mostrant aquell respecte i tolerància envers d’altres religions que tant atreu als occidentals, així com aquesta mentalitat oberta que tant trobem a faltar en d’altres religions. Durant el curs de la celebració eucarística, vaig observar alguna variació ritual, molt significativa a nivell simbòlic, per part dels monjos oficiants, així com el magnífic Pare Nostre cantat amb música de Rimsky-Korsakov, que la comunitat benedictina ha introduït fa anys en la seva celebració quotidiana.

Després, el monjo que ens feia de guia ens acompanyà a la visita de certes parts normalment tancades a l’accés públic, com les construccions més antigues del monestir (en bona part destruïdes per lesJardí tropes napoleòniques), el claustre  i els jardins, una part del qual de clara inspiració del zen japonès (només faltaven els nenúfars a l’estany). Allí ens va anar explicant les referències als eremites benedictins (excepcional, però represa a partir dels anys 60), així com la quotidianitat de la comunitat de Montserrat, que ha de combinar el ser alhora monestir i santuari; la difícil convivència entre mantenir l’obertura i atenció cap als visitants i el treball interior que volen realitzar els monjos; la difícil combinació entre l’activitat purament externa: el museu (molt interessant de visitar per la quantitat d’obres de pintors importants com Casas, Miró, etc), l’escolania de cantaires (que inclou la seva formació musical i escolar), les visites guiades i la quantitat d’activitats d’una gran varietat d’agrupacions que s’hi fan al seu interior. L’objectiu de la regla de sant Benet, amb el lema “Ora et labora”, continua intentant aquest difícil equilibri.

EscolaniaDesprés de la visita a l’antic claustre i als jardins, tornarem a l’església a escoltar l’escolania cantant la “Salve” i com no una part del “Virolai”. Una peculiaritat remarcable dels benedictins és l’autonomia dels seus centres. Així com d’altres ordres (franciscans, dominics, jesuïtes, etc) tenen una estructura centralitzada, cada centre que segueix la regla de sant Benet té autonomia absoluta en el seu funcionament intern. Això li dóna una gran flexibilitat per adaptar-se a cada temps i a cada lloc. Així es va fer amb l’escolania, que durant uns anys semblava que podia desaparèixer. L’ordre cerca aprofitar les potencialitats de cada monjo i cada centre, i malgrat la disminució d’integrants (actualment hi han 45 monjos), no tenen cap recança en relativitzar aquest fet (“enlloc s’ha escrit que tinguem d’estar sempre aquí” ens digué el nostre guia). Fins i tot, ens van fer avinent, que també tenen vacances (cosa impensable fa uns anys) per la necessitat de reconnectar de tant en tant amb la família, el món, etc.

No tot canvia, però. Ens ensenyaren la sala capitular on es tracten tots els assumptes importants de la comunitat. Presidits pel llibre de la Regla de sant Benet, en aquestes reunions decideix finalment sempre l’abat, però té l’obligació d’escoltar primer a tots els altres membres, i sobretot als més joves, com sempre s’ha fet. L’atenció als seus malalts (tenen infermeria pròpia) i als visitants que volen compartir amb els monjos (mitjançant l’hostal i el menjador) es mantenen com sempre i ho comprovàrem personalment,  doncs mentre el Lama i els acompanyants més pròxims anaren a dinar amb els monjos, la resta d’acompanyants dinàrem al menjador dels visitants i dels que s’hostatgen temporalment al monestir.

Però el més interessant va venir tot seguit. En una sala, preparada per prendre cafès i infusions, ensMonjos aplegàrem la totalitat del grup que acompanyàvem al lama i cinc monjos de l’Abadia, entre ells el prior i el responsable del diàleg interreligiós. Per introduir matèria, algun monjo comptà l’experiència que el portà a ingressar a Montserrat. Un d’ells explicà que malgrat haver estudiat Filosofia, havia entrat a treballar com a executiu en una multinacional (“amb tot el que això comporta”). Havia tingut fins a 4 parelles diferents. Fins que va arribar un moment que la seva vida va entrar en crisi. “Jo estava molt malament, fins que em vaig adonar que quant més cercava la meva felicitat, més infeliços feia als qui tenia més a prop”. I a partir d’aquell moment, el canvi. “Aquí, tothom es preocupa més pels altres que per un mateix, i per això som més feliços”. Una autèntica lliçó de vida.

També ens va explicar que la seva aproximació al Tíbet inicialment havia estat purament literària i intel·lectual, no pas de vivència. “Com la immensa majoria de la meva generació”. I va ser en aquell moment que el lama va aixecar una mica més la veu (o es va fer més evident el silenci per escoltar-lo) per manifestar que moviments religiosos com el budisme i el cristianisme havien de parlar més d’ètica que no pas de religió, en un esforç per enfortir la pau, la tolerància i la comprensió entre els homes. Montserrat“Encara que el budisme tibetà té molts anys, només des dels anys 60 s’ha obert al món. Ordres com la vostra tenen una llarga pràctica en això. Els de la meva generació ja som massa grans per poder-ho fer, però vosaltres que sou més joves, podeu fer molt per aconseguir-ho”. El superiors benedictins li ficaren més en consideració la seva pretensió de seguir el mestratge i ensenyament de Jesús, que no estava pas renyit amb el que ell expressava. Entremig d’aquests pensaments el lama va manifestar que estava molt content d’haver-los conegut així com l’Abadia. “Resaré perquè en una propera encarnació pugui viure aquí” (descrivint el seu rostre un ampli somriure).

Així, entre pensaments profunds i ferms propòsits de continuar mantenint contacte, així com escriure’s i intercanviant adreces, els monjos i el lama van acomiadar-se. Després m’he preguntat quantes trobades com aquesta deuen celebrar-se cada setmana en diferents llocs del món. Una llum d’esperança sembla obrir-se pas enfront de la violència i el fanatisme que a voltes semblen ocupar el món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!