Sobre xifres i declaracions

En primer lloc, fer-me l’autocrítica. Quan l’ANC i Òmnium van anunciar que l’onze de setembre es faria en cinc punts vaig criticar-los perquè pensava que s’equivocaven en dispersar la gent, en un moment crucial del procés. Quan em vaig assabentar que, en concret a Lleida, la concentració es faria a la llera del riu, encara em va semblar més disbarat, doncs al ser un lloc molt obert, la concentració de gent semblaria petita. A toro passat, reconec que totes aquestes reflexions eren mogudes per la por, aquest sentiment que tants cops ens ha fet dubtar durant el procés.

Sortosament, em vaig equivocar de totes totes. La concentració va ser un èxit total i les imatges (la multitud al riu i al cim el campanar de la Seu) molt potents. Fins aquest dia la concentració més nombrosa a Lleida havia aplegat 35.000 persones. El deu de setembre de 1977 es van concentrar quasi  25.000. Ni la guerra d’Irak, ni els atemptats més sagnants (Hipercor, 11-M) ni la vaga general del 14-D van arribar a ser tan nombroses com la d’aquest gloriós 11 de setembre. Ni érem tan pocs com la Guàrdia Urbana (per indicació expressa de l’equip de govern municipal)havia donat ni possiblement tan nombrosos com la xifra que van donar els convocants. Entre uns i altres deu estar la veritat. Els meus càlculs personals (i en això l’experiència te la donen els anys i el que has vist i viscut) és que probablement hi havia més de 70.000 persones. En tot cas, la concentració més massiva de tota la història de la ciutat. Una absoluta gentada.

Al final, la xifra exacta és igual. Les imatges (des de tots els cantons i perspectives) són a l’abast de tothom i cadascú pot fer els seus càlculs. Perquè el que vam viure diumenge, ni les mentides declarades amb tota la galta possible d’Àngel Ros ni la guerra de xifres no ens farà dubtar a ningú del què vam veure ni de quants hi érem. Perquè aquestes declaracions i xifres a la baixa són fruit de la por. Quan la realitat et desmenteix tota la fantasia que t’has muntat sobre el què és Lleida i què pensen els seus ciutadans, la temptació primera és negar-la, o almenys intentar disminuir-la. Tot, per no reconèixer que estàs equivocat i que si un obeís a una certa coherència, el que es va viure diumenge a la vora del Segre, faria si més no repensar quin paper polític estàs jugant i que potser ja has perdut la connexió amb el batec real de la ciutadania. Potser així, la conclusió seria una retirada discreta de la política activa, perquè els nervis que afloraven en les paraules i els gestos d’Àngel Ros eren del qui es resisteix a creure que ha perdut. Perquè, ara ho sabem, els seus postulats ideològics i polítics ja han perdut.

En sentit contrari, els ciutadans de Lleida era una imatge que necessitàvem. Som molt conscients que l’afluència de les comarques cap a la capital de Ponent ha estat decisiva. Però això només fa que reforçar que la descentralització de la diada va ser un encert. Un altre cop, ANC i Òmnium l’han encertat. La imatge potent de la multitud vora el riu, a l’ombra de la silueta del campanar i el turó de la Seu Vella, com a fidel testimoni de supervivència d’aquests 300 anys (no cal oblidar que Felip V ja havia ordenat el seu enderrocament quan va morir), estic segur que ha quedat enregistrada en la retina i la consciència dels lleidatans i lleidatanes, que possiblement a partir d’avui, es queixaran menys del centralisme barceloní, confiaran més en les seves pròpies forces i dubtaran molt menys del que succeirà els propers mesos.

Resumint, una injecció de confiança que a molts ens ha esborrat els dubtes que podíem tenir fins ara per aconseguir la independència. En el meu cas, ja no hi ha cap dubte, guanyarem. Amb la seguretat que em va fer dir al 2010 que ja estàvem preparats i al 2012 que ja havíem engegat, ara sé que guanyarem. No serà un camí de roses, segurament hi haurà processaments, potser detencions, guerra bruta de tots tipus i dificultats. Però també sé, que molts estem disposats a fer els sacrificis necessaris per guanyar, començant per en Romeva i Puigdemont.

Els mitjans unionistes diran que hem estat menys, que no tenim unitat, que no ho podem aconseguir. Que diguin el que vulguin, com si canten missa a Sant Pancraci o ens toquen la gaita escocesa a l’orella. Ens és igual, no ens creiem res. Només dues dades, si les concentracions de Lleida, Tarragona, Salt i Berga han estat les més nombroses de tota la seva història; si les imatges aèries vistes de la concentració de Barcelona han pogut veure que possiblement havia més d’un milió de manifestants. Si tot això ens atansa a la realitat, on és la nostra feblesa? Som menys o possiblement som més dels que ells diuen? Que ningú dubti. Quan algú ens parli de dubtes i objeccions, només cal que cadascú rescati de la memòria el què ha vist i ha viscut. Només això.

 

Afegeix un comentari