Joglars catalans (i 9): els oblidats

Sabem per referències d’altres autors del segle XIII que van existir alguns joglars catalans, dels quals no ens ha arribat cap obra: Ot de Montcada, Guillem de Ribes, Pere de Montsó, Pere la Roca o Bernat Vidal. Potser algun dia, els investigadors trobin algun document que ens mostri la seva producció.

D’altres, ens ha arribat una producció escassa, no tinguda com a important, i sobretot, sense la música que pogués ficar-la en valor en la seva justa mesura. Són els casos de Guerau de Cabrera, Pere Galceran, Ramon Vidal de Besalú, Ramon de Rosselló, Formit de Perpinyà, Guillem Ramon de Gironella, Pere Salvatge, Amanieu de Siscars o Berenguer d’Anoia.

Significativament, membres de l’alta noblesa i aristocràcia catalana van fer poesia trobadoresca, alguns fins i tot amb alguna composició remarcable, escrita com manava aleshores el costum, en occità-provençal. Van ser els casos de Frederic de Sicília, Ponç Hug d’Empúries, un bord del rei d’Aragó, la també borda Violant de Vilaragut (reina de Mallorca), i el mateix rei Pere el Cerimoniós. Alguns estudiosos també han fet figurar a alguns poetes del segle XIV, que escrivien en català amb formes occitanes, o si voleu, amb occità amb molts mots catalans. A aquest grup pertanyen Pere March, Gilabert de Próixita, Pere de Queralt o el capellà de Bolquera. Com tota classificació el criteri és purament subjectiu, i és estrany que en aquest mateix grup no s’inclogui mai Jordi de Sant Jordi. Potser més que parlar de joglars o poesia trobadoresca, cal parlar ja de poesia catalana.

En perspectiva, potser el que impressiona més és el fet que una llengua com l’occità, que dominà àmpliament la producció literària dels segles XII i XIII a mitja Europa (superior fins i tot al gallec), tingui la poca presència i les dificultats per sobreviure que té avui en dia. Un testimoni a tenir en compte per totes les llengües, que mai tenen el pervindre assegurat, incloses l’anglès i el castellà. El que avui està molt amunt, temps a venir també poden caure. Per acabar aquesta mena de repàs als primers poetes catalans (que escrivien i cantaven en occità), un exemple tardà (del segle XIV)i anònim d’aquest gènere:

“Llassa, més m’haguera valgut

que fos maridada

o cortès amic hagut

que puga ser ordenada.

Monja m’han fet ser pel meu dany;

pecat gran han fet segons mon parer;

però aquells que m’hi han posat, maleïts

els prengui Déu, i els airegi.

Car si jo ho hagués sabut,

doncs era un poc fada,

si em donaren tot Montagut,

mai no hi hauria entrada”.

Afegeix un comentari