SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

25 de juliol de 2016
0 comentaris

El PSUC era un partit…i una claveguera

El curiós cas dels ja escassos militants del PSUC (siguin d’ICV, d’EUA o de qualsevol Comú) és la peculiar memòria selectiva que usen, una pràctica que recordo com una de les característiques més acusades dels comportaments estalinistes dels anys 70 i 80. Sobretot, perquè de la seva boca mai surt un reconeixement d’errors comesos, encara que el món s’ensorri, com si la seva pràctica, “la seva línia política” que en dèiem aleshores, no s’equivoqués mai, un tic comú a qualsevol intolerant, heretat possiblement de l’Església ortodoxa, que encara ara no reconeix cap error (la catòlica ho va fer tímidament a partir dels anys 60). El que durant dècades deia el PCUS (o sia Stalin, Krutxov o Breznev) “anava a missa”, era una veritat intocable, que encara dura. Andreu Mayayo n’és un exemple ben viu del que dic. Només cal repassar algunes de les “veritats” que deixa anar en la seva darrera entrevista a Vilaweb. Anem a fer-ho doncs, ficant de passada algunes de les meves experiències viscudes amb alguns dels seus personatges paradigmàtics, perquè la claredat serà més palesa.

Comença dient que per a ell, “el PSUC ha estat el millor partir de Catalunya del segle XX”. Malgrat ser historiador i dir-se home d’esquerres, es veu que l’esperit crític i qualsevol intent d’aproximació a la realitat “objectiva” se’n va en orris. No nego que, com qualsevol organització política que ha durat tants anys, alguns encerts i coses positives hauran fet. Només faltaria! Però, i les negatives? No n’hi ha cap que hi caigui en aquest balanç? No parlo dels anys 30 i 40 (això ho tocarem més endavant), sinó de les purgues contínues dels anys 60 i 70, expulsant qualsevol discrepant amb la direcció, amb l’acusació tan preuada de “pràctiques petitburgeses”, malgrat que de cara enfora es cridava a eixamplar l’organització a les capes mitjanes i fins i tot als cristians. Aquest doble llenguatge sempre ha estat un signe d’identitat dels comunistes ortodoxos. I ja no diguem el poc que feia el PSUC en les campanyes contra la pena de mort, o contra la repressió, quan no era un dels seus l’afectat (recordem el cas Puig Antich, o la repressió patida per anarquistes i grups a la seva esquerra?), en sóc fidel testimoni d’això, perquè mentre alguns anàvem trucant de porta a porta cercant signatures de suport, ells (per ordre dels seus responsables) es quedaven ben a resguard en les seves reunions de cèl·lula. O el cas paradigmàtic de la voluntat manifesta de desactivar i acabar amb l’Assemblea de Catalunya (el seu admirat Guti, tan amic que es va fer d’en Tarradellas, tampoc no hi va tenir res a veure, oi?).

Tot seguit afirma que el PSUC neix de confluències, i això és una tergiversació de la realitat. Queda bé dir-ho perquè està de moda la parauleta. Sabem de l’obsessió dels comunistes camuflats de refundar una mena de PSUC renovat amb els Comuns, Podem, etc. (camuflant sempre la ideologia comunista, de tan orgullosos que poden exhibir-la), quan sabem per una munió d’historiadors (sembla mentida que ell ho sigui) que el PSUC va néixer per impuls i ordres del Komintern. Es pregunta què tenia a veure Comorera amb Pere Ardiaca, doncs, precisament la seva estricta obediència soviètica. Fico l’exemple d’en Pere Ardiaca, com a comunista que en el fons no canvia mai en la manera d’actuar i la capacitat per mentir. Havent conegut personalment antics militants del POUM lleidatà, ells mateixos (i per diferents canals) em van confirmar que Ardiaca havia militat en un primer moment al Bloc Obrer i Camperol, i per això precisament, quan van passar els fets de maig del 1937, era un dels caps que conduïen les patrulles que detenien als poumistes als seus domicilis, precisament perquè ell en sabia les seves adreces. Aquesta capacitat delatora li va procurar molts mèrits per ascendir ràpidament en l’estructura del PSUC.

Ja a principis dels 80, en una de les nombroses reunions unitàries que se celebraven (crec recordar que va ser per a l’organització d’un onze de setembre a Lleida), jo com a representant del MCC vaig coincidir amb ell. En un moment de la reunió, els dos vam tenir un cert enfrontament dialèctic. En un moment de descans, se’m va acostar per intentar-me convèncer (algunes de les meves propostes s’anaven aprovant), però secament el vaig tallar (perquè n’estava tip de la seva xerrameca pseudoesquerranosa) preguntant-li si mai deixaria de ser estalinista. Potser el vaig agafar per sorpresa, però secament em va contestar: “Això mai!”. Sort dels companys que em subjectaren el braç, i ja només li vaig contestar: “Ara ja sabem perquè va triomfar la contra-revolució!”. Pere Ardiaca va empal·lidir i tot seguit va desaparèixer de la reunió.

Aquest va ser Pere Ardiaca, un estalinista fins a la seva mort. El mateix que va provocar l’escissió del Vè Congrés, quan es van aliar els “afgans” o “prosoviètics” (que ell encapçalava) amb els “leninistes” que comandava Paco Frutos, el que després, al capdavant del PCE, es va destapar com un fervent espanyolista; per anar contra els “euro-comunistes”, als quals acusaven de massa tous, i com no, de petit-burgesos. Així era el PSUC a mitjans dels 80, amb aquell sector “leninista” del qual el senyor Mayayo se’n confessa integrant, que va aconseguir desintegrar el partit, cosa que el feixisme no havia pogut fer. Afirma amb contundència que el PSUC és un partit nacional català, i sobretot precisa que no és nacionalista ni molt menys independentista. Gran descobriment! Diu que això no és retòrica perquè ells volen la revolució social i l’alliberament nacional. Guaita, igual que la CUP! Però ni uns ni els altres ens diuen mai com es menja això, ni tampoc desmenteixen que el procés independentista sigui una revolució DEMOCRÀTICA.

En la seva entrevista deixa caure com si la recuperació de l’onze de setembre hagués estat gràcies sobretot al PSUC, quan com a reivindicació de mobilització la van incorporar molt tardanament. Segons sembla, tot el que havien fet la gent del Front, del PSAN, fins i tot ERC no havia existit. I el que és ja de traca i mocador és la referència a Andreu Nin i el POUM. Que les institucions republicanes estaven afeblint el POUM, és més que dubtós; que la penetració d’agents italians dins del POUM és certa, sense aportar cap prova, és simplement continuar difonent les mentides fabricades pel NKVD soviètic. De la mateixa manera, deixar caure que la gent del POUM durant la guerra freda eren agents de la CIA, perquè els EUA finançaven als seus dirigents, en clara referència a Joaquim Maurin, que per haver-se exiliat a aquell país i per sobreviure, va fer de periodista i va fundar una agència de notícies o articles, és com a mínim ignominiós. Si guanyar-se la vida pel seu treball i denunciar l’estalinisme alhora que defensar els valors democràtics és un pecat (així m’ho van explicar els mateixos familiars d’en Maurin), i això ja et fa ser col·laborador de la CIA, simplement és voler fer entrar el clau per la cabota i voler continuar les mentides estalinistes, que sospito per aquests detalls, que Andreu Mayayo té instal·lades molt endins, cosa que el fa aparcar tant la consciència d’historiador com la de qualsevol pensament crític. Deixar anar de pas que això es deu al fet que una part de la burgesia té certa admiració pel POUM és com dir avui que els d’UDC tenen admiració pels de la CUP. Impossible! I pel que fa al juliol del 36, exactament quins destacaments del POUM estaven al passeig de Gràcia i quins de la CNT? I els Guàrdies d’Assalt? Andreu Mayayo, del qual ja dubto de la seva capacitat historiogràfica confon possiblement els fets i els colors (només cal repassar les fotos d’aquelles jornades o el mateix Orwell).

Mayayo oblida a propòsit episodis molt importants del PSUC, sobretot arran de la invasió dels tancs soviètics a Txecoslovàquia, el 1968. Allò sí que va provocar una purga i escissió monumental dintre del partit. En confluència amb el maig francès, aquells fets van propiciar el sorgiment d’altres partits que els desbordaren per la seva esquerra com Bandera Roja, OEC, MC, PTE, ORT, sense oblidar el PSAN, tan fonamental en molts aspectes del que avui hem heretat en la lluita per l’alliberament nacional. Com a historiador i com a seguidor de Lenin, aquesta revisió interessada de la història, amb grans silencis i oblits voluntaris,; no és la mateixa acusació que llançà Lenin a la socialdemocràcia, encetant la desqualificació de “revisionista”? Oblidem Lenin quan volem i ens interessa, oi?

Quasi al final de l’entrevista Mayayo discrepa de Josep Termes, perquè segons aquest, “al partit obrer van entrar els nois de casa bona a manar”. Per Mayayo, el PSUC de finals dels 70 no era un partit de pijos ni dirigit per pijos. No? Aleshores què hi feien els Vintró, Guti, Solé Tura, Portabella o Ribó al Comitè Executiu del PSUC? Alguns d’aquests no passaven hores i nits al Bocaccio? Aquests, no eren els qui portaven la veu cantant, almenys públicament? Precisament va ser en Solé Tura, que un cop en una xerrada, parlant sobre emigració i el fet nacional, en el temps d’aquella famosa frase, que es va inventar ell, de “català és qui viu i treballa a Catalunya” i de la seva catalogació del nacionalisme com eminentment burgès; en un moment del debat, li vaig fer només dues preguntes en una: “Si català és qui viu i treballa a Catalunya; els treballadors espanyols que han emigrat i treballen a Alemanya, què són, espanyols o alemanys? I si sou fidels a aquesta definició, perquè els considereu espanyols i organitzeu actes a França i a Alemanya, adreçats a ells?”. Evidentment, això li va produir una certa consternació, i després d’uns segons de dubte va contestar: “OH, això és diferent. Hauríem de matisar el concepte”. La resposta va esvalotar un xic la sala, i com més intentava justificar-se, més augmentava el rumor, fins que adonant-se que s’havia ficat en un jardí va desviar hàbilment el tema de discussió. Però, curiosament, a partir d’aquell dia ell mateix i destacats dirigents del PSUC i CCOO no van tornar a utilitzar mai aquella pseudodefinició. No hi ha com usar esquemes simples i erronis, a tall de consigna, per ficar-se de peus a la galleda i quedar fora de joc.

Així era i és el PSUC, Un partit com tants d’altres (no pas el millor), que la guerra freda i l’antifeixisme van fer gran, però amb grans forats negres que els seus hereus no volen netejar. No sols durant la guerra, sinó també després (qui va ordenar i organitzar la invasió dels maquis per la Vall d’Aran?), amb contínues purgues, sempre justificades en què qüestionar la direcció o qualsevol dirigent debilitava l’antifranquisme (es veu que les seves expulsions no el debilitaven). Encara ara no reconeixen cap error, ni els hi passa pel cap demanar perdó pels milers de morts, empresonats i represaliats que el partit (per ordre del PCUS o per iniciativa pròpia) va provocar. Aquests episodis són com les fosses encara per desenterrar, són ferides obertes en la memòria i record de molta gent. Es veu que tampoc per a aquestes víctimes (entre elles, dos oncles meus, republicans) no pot haver-hi descans ni reparació. I després, aquests mateixos s’omplen la boca de la paraula “justícia”. Veure i no creure.

Finalment, com que els papers confidencials de la CIA (i de qualsevol agència de seguretat o branca de l’administració militar nord-americana), es fan públics al cap de 50 anys de produir-los, ja que és catedràtic d’història, podria encomanar als seus estudiants (potser és massa feina per ell) com a treball que documentessin els possibles col·laboradors poumistes de la CIA. Potser així comprovaria, com ja han fet alguns estudiosos, que no hi ha cap indici ni rastre d’aquesta suposada col·laboració o treball a favor d’un dels bàndols de la guerra freda. A excepció feta que denunciar les pràctiques estalinistes i la defensa de les llibertats sigui ficar-se descaradament al cantó de la CIA i l’OTAN. O potser comprovaria que amb afirmacions falses continua repetint les mentides que van fabricar els estalinistes, com quan a les pintades fetes pels poumistes que deien “On és Andreu Nin?”, els militants estalinistes del PSUC hi afegien al davall “A Burgos o a Berlín”. Així m’ho van explicar testimonis (entre ells el meu pare i un oncle), que van veure quan ho pintaven i coneixien l’afiliació dels qui ho feien (a Lleida, tothom es coneixia). Això també era el PSUC.

Així doncs, ara estem ací, com als anys 70 i 80, tornant a lluitar contra els suposadament comunistes, combatent les seves mentides i la seva “veritat” oficial. La diferència és que aleshores militàvem  en partits revolucionaris i érem una minoria davant l’aparell de propaganda del PSUC; però ara, els que militem en la revolució democràtica de la independència, som majoria i tenim les xarxes socials i internet, i no ens podran silenciar ni imposar relats o les seves “veritats”, tan contradictòries com dir-se partit d’ordre (com bé diu Mayayo) i alhora vindicar-se com a revolucionari. O una cosa o l’altra. Malauradament, el PSUC sempre ha triat l’ordre (per no dir la repressió), en definitiva el sistema i l’estatus quo. Per això mai seran independentistes, perquè no volen que res canvii, com Lampedusa. Ací estem doncs, altre cop, per soterrar les seves mentides sota cada una de les veritats que anem construint. Molts revolucionaris d’aquells anys no volíem tornar al conflicte. Però són ells, que des de fa un temps intenten ressuscitar (amb altres noms) aquest cadàver del PSUC, els que ens obliguen a tornar a lluitar, a desemmarcar-los, i tornar-los als seus caus, per aquest cop sí, poder enterrar definitivament un partit del segle XX. A veure si d’una vegada ens deixen en pau a la resta dels mortals amb la seva xerrameca esquerranosa pro-sistema. El resultat, de moment, és que cada cop que surtin a la palestra dient parides, els contestarem i rebatrem amb arguments, amb democràcia (que al no haver renunciat al jacobinisme leninista, no entenen). Queden avisats. Serà una oportunitat per explicar a les noves generacions la pròpia història, la que el PSUC Viu, ICV o EUA volen amagar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!