Des de l'Exili

He estat des del divendres fins avui al matí, a casa, a la meva terra, a Catalunya.

He anat per feina, però sempre que hi vaig, aprofito per reunir-me, a part dels meus familiars, amb els meus companys de lluita.

Potser perquè em sento sol a Alemanya i necessito explicar-ho, aqui teniu un relat del que he viscut aquests cinc dies a Catalunya.

(continua)

.

El divendres aterro a Girona amb retard, llogo un cotxe i sense temps ni per passar per casa dels pares, vaig a anar a Barcelona per reunir-me amb els companys del consell de 10.000 a Brussel·les. No érem tots, però si el nucli dur, vaig tenir el plaer de conèixer de primera mà a la Roser Gaitano de SiP, quina noia més trempada i patriota!. Tot ella és entusiasme i ganes de treballar per  Catalunya. Malgrat esta embarassada de set mesos vol venir a Brussel·les. Increïble.

En la reunió fem un balanç i es prenen les decisions de concentrar-nos només en dos punts: 

–          Omplir els autocars i avions

–          Logística de Brussel·les

–          Fer ressò a la premsa internacional

Surto aviat de la reunió per anar a Mataró a on es fa una presentació del 10.000, arribo una hora i mitja tard i quan surto del pàrquing truco al David Morgades, company del consell i que és de Mataro perquè m’indiqui a on és el local i em diu que ja s’ha acabat la reunió, que no han vingut molta gent, però els que han vingut estant molt animats. Bé , 0,6€ de pàrquing per res. Torno agafar el cotxe i cap a Blanes. 

Per fi a casa dels pares, la mare la veig igual, el pare una mica més gran, sobretot però el trobo més pessimista, però per sort bé de salut, plou i fa fred, la mare em diu que porto el fred i la pluja d’Alemanya, quina mala sort penso, com enyoro el sol i el blau marí del mar.

El dissabte em llevo aviat no plou, però fa núvol, des de l’habitació veig el mar, avui aquest està gris i la línia de l’horitzó esta quasi desapareguda difuminada pel color gris blavós del cel i del mar. Surto amb un cafè i una torrada cap a Malgrat a recollir el meu fill mitjà que fa una setmana va fer 18 anys, l’hi he promès que aniríem a Barcelona a comprar el seu regal. Però abans, anirem al Poble Nou, a la seu d’Esquerra a fer una xerrada sobre 10.000 a Brussel·les.

Vaig viure 1 any al Poble Nou, allà va néixer el meu tercer fill, que ara té 5 anys i esta vivint amb mi a Alemanya. Mentre camino cap el local d’Esquerra, l’hi comento al meu fill, totes les botigues a on anava a comprar, la peixateria, la fleca i la llibreria a on sempre encarregaven els llibres, però sobretot les dues farmàcies del carrer Llull, ja se sap que amb un nadó, és important conèixer a on estan!. 

Mentre espero en l’entrada del local, em trobo al Josep Poveda, ell i jo fem l’equip de premsa de deumil.cat, bé, de fet és ell qui fa el 80% i jo com a molt el 20%. En Josep m’explica tot el que esta fent pel tema de premsa internacional, que esta demanat una entrevista amb el Partal i mirarà si pot ser per dilluns o dimarts, mentre jo estic a Catalunya. La premsa internacional és un tema cabdal que hem de començar a moure per donar conèixer la manifestació de Brussel·les.

Mentre parlem, arriba caminant, l’inefable i amic blocaire Elies115, ens abracem i en seguida parlem d’en Tremosa i Junqueras. Quina llàstima penso, dos patriotes lluitant en dues llistes diferents quan el normal seria que anessin junts, si l’objectiu dels Blocs amb estrella que varem engegar junts hagués triomfat… 

Arriba també la Roser  i em diu que malgrat el seu estat avançat d’embaràs ja ha comprat els bitllets d’avui per anar-hi, i que ja no queden avions de Low Cost. Que valenta, diu que estarà a l’inici de la manifestació, però desprès agafarà un taxi per anar ha esperant-nos al final.

El fill o filla que la Roser espera, quan sigui gran, podrà dir als seus amic: 

Jo vaig estar a Brussel·les el dia que Catalunya va començar a néixer.

I tu, també ho podràs dir?

(fi de la primera part)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!