A Panamà res no es mou sense els EUA

Des del seu naixement, la República de Panamà, ha estat vinculada estretament als interessos nord-americans. Per facilitar la construcció del Canal, es va provocar i ajudar a la secessió de Colòmbia. Durant anys i panys, els EUA, a banda de tenir l’exclusivitat del territori de la zona del Canal, establiren en diferents zones del país, zones secretes d’estricte control militar americà, des d’on assajaven, dirigien i entrenaven diferents operatius militars i d’espionatge per estendre el control a tot el continent. Dintre de la mateixa zona del Canal s’entrenaven els escamots d’operacions especials tant de diferents unitats militars com de la CIA, que després s’enviaven a diferents parts del món (algú recorda com van instal·lar el Sha a l’Iran? O com es van instal·lar les primeres tropes nord-americanes a Indoxina? On es va preparar la invasió de Cuba a Bahia Cochinos?).

Però el domini de Panamà com a territori semi-colonial no sols era militar i per suposat econòmic. Les elits panamenyes eren mantingudes generosament, oferint-los llocs de treball qualificats i ben remunerats a la zona del Canal. Els fills de la burgesia criolla panamenya tenien moltes facilitats per estudiar directament a qualsevol universitat americana, on reforçaven els lligams i les coneixences amb els cercles influents dels EUA, assegurant-se d’aquesta manera un cert control de les capes superiors del país centre-americà.

Però en atansar-se la data del venciment de la cessió del territori del Canal, obligant als EUA a negociar un territori que consideraven en molts sentits de la seva propietat, i creient-se la burgesia criolla panamenya que podria obligar a la superpotència a un nou repartiment del poder, determinats interessos i cercles van entrar directament en conflicte soterrat. L’elit panamenya, liderada per Omar Torrijos va creure obtenir una victòria en signar el nou tractat amb el president Carter, el qual estava molt afeblit políticament. Les conseqüències no van tardar gaire: Carter va perdre qualsevol opció a continuar com a President després de l’Iran-Gate. Omar Torrijos va morir en un “sospitós” accident. El va succeir Eduardo Noriega, d’origen indià, que encara es va creure la il·lusió de poder-se mantenir al poder amb una política indigenista i passant comptes amb la burgesia criolla i la superpotència. Efectivament, Noriega fou enderrocat i malgrat respectar formalment el nou tractat, a la pràctica un nou pacte amb la burgesia criolla va facilitar que els EUA mantinguessin zones d’estricta utilització secreta. Però perquè la riquesa del Canal arribés d’alguna manera a aquestes elits, segellant la seva adhesió als EUA, fou quan des dels mateixos poders econòmics de Wall Street s’incentivà i facilitar l’establiment a Panamà com a plaça financera i paradís fiscal, que alhora serviria per desviar certes operacions que xocaven amb la mateixa legislació americana.

El tenir parents a Panamà, i aquests formar part de l’elit criolla que des dels temps d’Omar Torrijos ha col·laborat estretament amb els EUA i els seus interessos, és el que em pot donar una certa visió amb fonament. Avui, com la major part del temps, des de la seva independència, no hi ha cap assumpte ni cap iniciativa important que es mogui en aquell país sense el permís dels EUA, millor dit, sense que permeti que pugui col·lisionar amb els interessos dels EUA. Que l’antiga “Escuela de las Américas”, des d’on es van ensinistrar els comandaments colpistes de Brasil, Xile, Argentina, Paraguai i Uruguai, hagi estat rebatejada amb altres noms i distribuïdes els seus diferents departaments en diferents instal·lacions no canvia en res fonamental. Que unitats senceres com els “rangers” o la Divisió 101 aerotransportada, continuen entrenant-se en certes zones selvàtiques del territori del Canal (absolutament inaccessibles per al personal no autoritzat) no pot ser ignorat. Que fins i tot una part de la seguretat cibernètica dels EUA es dirigeixi des d’instal·lacions en territori panameny no hauria d’estranyar. I vet aquí un fil conductor que ens pot donar alguna pista de qui i com s’ha pogut tenir accés a la gegantina quantitat d’informació de 3 terabytes, d’haver-la pogut amagar i filtrar en un moment determinat, mitjançant una comunicació a un diari alemany, simulant que qui ho feia era una sola persona i que aquesta podia córrer perill. Perill de qui? Dels EUA, que no han estat esquitxats ni amb un sol nom? Dels russos, que són els més perjudicats? Dels xinesos?

També és significatiu que l’empresa d’on sembla ha sortit tota aquesta informació hagi exhibit una tranquil·litat fora del normal. Potser ja ho sabien, potser va haver una certa connivència? Realment, la veritat absoluta i en detall de tot l’afer no crec que la tinguem mai. I encara que sembli una novel·la de John Le Carré, caldrà potser fer-li cas a qui va ser un espia, abans que novel·lista: Més enllà dels perjudicis, del soroll i de les conseqüències, a qui beneficia en darrer terme tota aquesta filtració? Potser és una manera dràstica de fer net? Els EUA s’han cansat de certs paradisos fiscals, o finalment és una variant per poder controlar-los millor? Quina és la competència que es vol eliminar?

I mentrestant, aquí ens anem entretenint per defensar la innocència de Messi, de l’Àlex Crivillé o la darrera cantada de la família reial espanyola, dels bancs espanyols internacionalitzats (Santander, BBVA, Sabadell), i els periodistes intenten contrastar informacions que no han obtingut ells, sinó que els ha estat facilitada “graciosament”, que els hi ha plogut del cel i se l’han trobat a les mans, com qui diu. I intenten fer veure que això és producte d’investigació periodística. El que podem ja assegurar és que aquesta és la primera moguda global en la lluita per un nou equilibri econòmic global. Tot una mica orwelià, veritat? Per qui s’apunta sempre a la teoria del complot, deu estar passant les seves millors hores.

Afegeix un comentari