Wagner, el Walhalla i el PP

Gènere: Òpera

Obra: El capvespre dels déus

Autor: Richard Wagner

Intèrprets: Iréne Theorin (Brünnhilde), Lance Ryan (Siegfried), Eric Halfvarson (Hagen), Orquestra Simfònica del Liceu.

Direcció musical: Josep Pons

Lloc: Gran Teatre del Liceu

Data: 28.02.2016

Valoració: 8,5 sobre 10

Una representació d’alt nivell, posada en escena en un moment molt adequat per la correspondència evident entre el moment que estem vivint, on sembla premonitori el nas dels programadors del Liceu en mostrar des del 2013 la Tetralogia sencera de “l’Anell del nibelung”. La darrera jornada sembla especialment adient per fer pensar en el paral·lelisme entre l’enfonsament del Walhalla o residència dels déus, l’enfonsament del règim del 78 i el nou començament d’un país que naixerà amb la independència.

En el pla artístic, destacà per sobre de tot la interpretació i veu fabulosa d’Iréne Theorin, així com l’esforç exigent desplegat per Lance Ryan com Siegfried, amés de la sorpresa destacada de l’intèrpret nord-americà Eric Halfvarson (que va substituir a darrera hora a Hans-Peter König, afectat de laringitis), que en el paper de Hagen, malgrat ser molt més curt que altres cantants, la seva bona veu i interpretació omplia l’escenari cada cop que intervenia. Molt remarcable també la direcció exhibida per Josep Pons que va fer excel·lir l’orquestra del Liceu amb un nivell força alt i un so i modulació vibrant, i ens van fer gaudir d’un espectacle molt complert, malgrat la llarga duració de l’obra (cinc hores i mitja). En aquest sentit, no estaria de més que els gestors del Liceu pensessin seriosament en renovar els seients del teatre, d’una extrema incomoditat, sobretot pensant que l’òpera és un gènere de llarga durada, i que al preu de les entrades li correspondria un nivell mínim de comoditat que avui ja no es correspon amb l’esforç que requereix el gènere no sols als músics i intèrprets, sinó també al públic que assisteix i malda per seguir el fil musical i argumental amb unes condicions mínimes.

L’obra té moments molt potents, com el trio del pacte de sang signat per Siegfried i Gunther (amb Hagen de testimoni), així com el cor d’homes al palau dels gibishungen o el cant de les ondines o filles del Rin. Però els dos moments més potents de l’obra Wagner els va reservar pel final, amb la marxa fúnebre de Siegfried (mai dos cops de timbal havien estat tan efectius!) i el final amb la immolació de la walkíria Brünnhilde, on reconeixem plenament el sentit que li donen els experts a la denominació i les característiques que han de tenir les cantants wagnerianes, en un final molt exigent, on requereix per part de la cantant estar en plena forma física i vocal. Malgrat que en aquesta producció del Liceu, han fet desaparèixer la mort de Hagen i el triomf de les ondines emportant-se l’anell cap al fons del Rin, per purificar-lo, i malgrat que en l’escenografia mostrada no queda clar ni el desbordament del riu (que s’emporta als habitants del riu (inclosos els nibelungs i els gibishungen) transformada en una fina pluja que purifica, ni l’incendi i destrucció del Walhalla, el treball visual de les llums, amb el foc i el fum, va tenir uns efectes notables per culminar la Tetralogia.

Traspassat al pla actual, no estaria malament que els gestors del Liceu lliuressin dues invitacions molt especials per Mariano Rajoy i Rita Barberà. Potser, veient l’obra entendrien molt millor què els hi està passant, a ells, al seu partit i a la seva concepció d’Espanya. Potser aleshores entendrien que, com Wotan, quan va tallar els boscos i els va amuntegar entorn del castell del Walhalla, pensant que el protegirien del seu final, els déus corromputs del PP, així com les ànsies de poder dels socialistes gibishungen, no poden impedir que per intentar conservar l’anell del Rin, arrabassat al poble, ni la força ni maledicció dels nibelungs de Podemos per intentar-lo recuperar, podrà impedir que el mateix foc que fa desaparèixer a l’heroi Siegfried i a la walkíria, és el que provoca finalment l’extensió del mateix a la corrupció entorn del PP Walhalla, i és aquest mateix foc el que provocarà finalment l’enfonsament no sols de l’unionisme, sinó també possiblement de la mateixa concepció d’Espanya, que en el principi de la seva jornada final, ni tan sols sospita que l’intent d’investidura de Sánchez és, com en l’obra, el pròleg del final que acabarà, després de la destrucció, en el principi d’una nova oportunitat per fer un món nou i més just, on la corrupció, el mal govern i els mals usos jacobins de les lleis, siguin per sempre subjectats per lleis més justes i útils als homes que vulguin ser lliures.

Afegeix un comentari