MÉS ENLLÀ DE LES AULES

La_profesora_de_HistoriaTítol: La professora d’Història (Les héritiers)

Directora i guionista: Marie-Castille Mention-Schaar

Actors: Ariane Ascaride

Puntuació: 8,5 sobre 10

 

El mal costum de ficar títols als films estrangers sense respectar l’original, excepcionalment algun cop l’encerten. És evident que el títol original (que significa “Els hereus”) despista més que no pas orienta sobre aquesta molt bona pel·lícula francesa. El tractament des d’una altra perspectiva sobre l’Holocaust, aquest cop centrat en com interessar les noves generacions en la història contemporània o sobre qualsevol altre tema, ultrapassa la intenció inicial, per transformar-se en una lliçó sobre com educar als adolescents als instituts. Perquè estem parlant fonamentalment, de ficar-los reptes que puguin assumir i interessar per implicar les seves vivències i la seva visió del món. Al cantó de l’actuació magistral de l’actriu que fa de professora, una molt bona direcció d’un planter de joves actors que prometen uns quants diamants en brut pel cinema francès, que estic segur, no sabran desaprofitar.

Basat en fets reals, hi ha moments emotius i transcendentals com la visita al Museu de l’Holocaust i sobretot, la lectura per part d’un supervivent del “Jurament de Mauthausen”, que seria bona idea que totes les aules del nostre país expliquessin i tinguessin sempre penjat del tauló de cada classe de tots els instituts. Perquè les lliçons de la Història, que són les lliçons de la vida, no tenim dret a oblidar-les. Els hi devem, sobretot perquè encara hi ha víctimes del terror feixistes enterrades a les cunetes del nostre país, i perquè en aquesta hora de ressorgiment de partits xenòfobs, hi ha qui s’entossudeix a negar el nazisme (i també el feixisme franquista).

LeccionesTítol: “Lliçons d’amor” (Words and Pictures)

Director: Fred Schepsi

Actors: Clive Owen, Juliette Binoche

Puntuació: 7,5 sobre 10

En aquest cas, la mania de no respectar el títol original sí que despista. Des d’una vessant no tan transcendent com l’anterior, aquesta barreja de producció franco-americana, amb actors francesos i anglesos dóna un resultat prou bo perquè contemplem l’ensenyament als instituts des d’una altre vessant: què és més important pels humans les imatges o les paraules. En un duel entre dos temes, dues visions també és un duel interpretatiu entre Owen i Binoche, amb resultat desigual, però prou convincent en tots dos casos.

Però fonamentalment, del que parla el film és de que l’interès entre els adolescents es desperta a partir del repte, de l’ànim de superació, del treball en equip vers una direcció i sobretot, de ficar passió en les coses que es realitzen, única manera de superar-nos a nosaltres mateixos i millorar de veritat les vides de cadascú.

Afegeix un comentari