SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

14 d'abril de 2015
0 comentaris

LA BRUIXA D’ANETO

La bruixa d’Aneto vivia tan lliure
com l’aire i l’aigua dels Pirineus.
Amiga de plantes, parlava a les bèsties,
dormia a les nits amb els llops amics.

Vivia a l’altura, guaria persones,
estava contenta quan sortia el sol.
Encara era jove quan la vaig conèixer,
forta i tan lliure com el vent amic.

A voltes baixava, collint sàvies plantes
que emprava sovint en savis secrets.
Trobava l’amic, pastor fort i jove,
es donaven els cossos, també els esperits.

El vent que s’atura, s’aparten els núvols,
el cel vol cobrir-los amb suau llençol,
potser el Pic de l’Home, Senet o l’Aneto
rient amb els rius, quan llancen un crit.

Arriba el mal somni a punta de dia,
quan un foraster cau pel Pedregal.
Hom culpa al pastor, fent mal a la bruixa;
el prenen, s’enduen, la Guàrdia Civil.

La sang que viatja li crida a la bruixa
des dels Biseberris, el mal n’ha girat.
Li prenen com l’aire, la flor del seu ventre,
matant-li l’amor i la llibertat.

Remuga a Fontana un crit de venjança,
embruta les aigües amb sang de falcó.
Allà entre les tendes, del riu en surt l’aigua,
engolint les persones, la bruixa vol mort.

Desperta ja l’àliga, no tremola la terra,
la bruixa viu sola, un glaç a son cor.
I un dia d’estiu, amb trista figura
s’endinsa en muntanyes, d’allà on surt el vent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!