Vol 9525, in memoriam

Ningú dels que vàrem assistir a la representació del “Siegfried” de Wagner el dissabte 21 de març, ens podíem imaginar que aquella era la darrera representació pels dos intèrprets que personificaven l’Alberich i l’Erda. Ningú podia haver imaginat un final tan wagnerià per ells dos. Ell, Oleg Brijak, ja estava contractat per actuar l’any que ve en la darrera part de la tetralogia de l’Anell dels Nibelungs. Especialment m’ha commogut imaginar-me-la a ella, Maria Radner, el que devia patir en veure com l’avió anava a estavellar-se, mentre portava el seu nadó als braços, acompanyat del seu marit. Una altra mare (nascuda a Jaca), anava també amb el seu nadó en aquell vol mortal, i em colpeix el patiment de dues mares que es veien indefenses per poder impedir la mort dels seus infants. Els vuit minuts de descens infernal es devien fer eterns en l’immens dolor del què anava a passar.

No fa gaire, en un altre comentari, esmentava el sacrifici dels cantants internacionals, sempre amb el temps comptat, anant en vols d’una part a l’altra del món, i el poc reconeixement que molts cops tenen. Em preguntava si els valia la pena tant sacrifici en les seves vides. Persones que has vist en tota la seva plenitud artística i de sobte, sents la notícia que ja no hi són, crida sempre, si no som insensibles, a la reflexió. I aquesta se’m torna a repetir dintre meu. Una tragèdia de dimensions wagnerianes, ells que tant l’estimaven, els ha fet protagonistes dins d’una angoixa immensa.

En aquests temps de retallades i de cops contra la cultura, quan algun insensat insinua la poca necessitat de la mateixa enmig de la crisi, en canvi jo la veig cada cop més necessària, i més imprescindible el treball i existència dels artistes per poder resistir la desesperança i la desgràcia que molts cops ens colpeja. Si més no, ells i elles, siguin músics, escultors, pintors o actors, fan el fet tan difícil i necessari com estimular la imaginació i fer-nos somniar situacions fins i tot impossibles, que ens ajuden a tirar endavant i potser formar noves idees, un ferment sempre estimulant per imaginar noves solucions a tota mena de problemes.

Diuen que el descens mortal de l’avió va durar vuit minuts. M’imagino quins vuit minuts devien viure totes les víctimes, units per l’angoixa i el patiment, fossin artistes, treballadors, empresaris o estudiants en intercanvi. Vuit minuts terribles d’angoixa per afrontar l’inevitable, en veure com l’avió descendia, anava perdent altura i finalment…no em sé imaginar l’escena final, massa colpidora.

Per tots ells, pels seus familiars i amics, un record entranyable com a penyora de consol, que ens fa més humans per unes hores, envers el dolor aliè. Encara que no els coneguéssim de res, encara que no puguem imaginar les seves cares. Una desgràcia que ens obliga i ens qüestiona sobre les nostres pròpies vides, que eren també les d’ells.

 

Afegeix un comentari