UN SIEGFRIED MOLT REAL

Gènere: Òpera

Obra: Siegfried

Autor: Richard Wagner

Intèrprets: Stefan Vinke (Siegfried), Gerhard Bronder (Mime), Greer Grimsley (Wotan), Catherine Foster (Brünhilde), Orquestra Simfònica del Liceu.

Direcció: Josep Pons

Lloc: Gran Teatre del Liceu

Data: 21.03.2015

Valoració: 7 sobre 10

Després de cinc hores d’audició (inclosos els dos entreactes), un té la sensació d’haver assistit a una paràbola quasi perfecta entre l’obra i la realitat canviant que estem vivint els darrers temps. Només cal que substituïm el Walhala del déus wagnerians pels poders establerts i Siegfried pel subjecte col·lectiu que es rebel·la i lluita per desfer la realitat imposada per aquests déus, per tenir fosos el drama i la realitat. Per això Wagner i la tetralogia de l’Anell dels Nibelungs atreu tant i es manté eternament jove als ulls de moltes generacions. La lluita mitològica es reprodueix i cada generació ha de lluitar per trencar cadenes imposades, perquè els Siegfried d’avui poden esdevenir els Wotan de demà, els lluitadors poden esdevenir opressors.

Com dic, malgrat les cinc hores, l’espectacle aguanta força bé, amb un meritori i exigent Vinke fent de Siegfried, que es va mostrar en molts moments en plena forma, amb una veu que sempre es va a imposar l’orquestra, i això en Wagner ja és un gran mèrit. Tots els cantants-actors van estar a l’alçada i la qualitat mai va d’estar present, amb un duet final de Siegfried i Brünnhilde vibrant i pletòric, escena culminant on es desferma tota la passió acumulada durant les escenes anteriors.

Alguna de les personalitats presents a la sala, com la magistrada Encarna Roca (membre del Constitucional i una de les autores de la sentència contra el 9-N) i l’ex-rector Bricall (que va deixar un record de mala gestió econòmica destacable), que tan animadament explicaven en els entreactes el seu coneixement de Wagner, no sabem si es van donar gaire per al·ludits, en el missatge clar i actual de Wagner. Suposo que ningú vol assumir el seu paper de “casta”, ni pensar que a cada nova sentència del Walhala constitucional, afavoreix i consolida les crítiques i la rebel·lió, fonamentant la seva pròpia perdició i enfonsament, talment com la tetralogia relata.

A l’endemà, mentre esperàvem a Sants el tren de tornada a Lleida, vam coincidir en la mateixa sala amb Jordi Savall, que carregat amb la seva viola de gamba, anava cap a Madrid, i les infatigables germanes Serra que anaven cap a França. En aquell instant, vaig pensar, que malgrat les elits i la bombolla que es pensen els protegeix, gent del tot diversa, que en molts casos ni es coneix, ens movem per tota la geografia i construïm un futur que ningú pot aturar, tornem a estar en marxa. En aquesta Catalunya, hi ha molts Siegfrieds, per poder culminar el procés.

Afegeix un comentari