Entorn del concepte “Gran Israel”

Seria raonable pensar que els tertulians que surten a una televisió, quan parlen, ho fan de coses que entenen. I això seria enriquidor i educatiu per la gent que s’ho mira i escolta. Però la realitat està molt allunyada d’aquesta idea. En la tertúlia del dimecres del programa de “L’illa de Robinson” del PuntAvui, en comentar els comicis israelians, una tertuliana va afirmar una i altra vegada que el problema de la dreta israeliana era que reivindicava el concepte de “Gran Israel”, i això significava per ella, “el territori que va ocupar Abraham, el que va des del Nil fins al Tigris i des del Kurdistan fins al nord d’Aràbia”. Això ho repetí fins a tres cops. Ja em va semblar greu que una senyora de la seva edat, a la qual se li ensenyava Història Sagrada a l’escola, desconegués que Abraham no va tenir mai un territori fixe, perquè era un patriarca nòmada, i que el nom de Israel es referís a Jacob i no pas al seu avi Abraham. Però encara em va semblar més greu, que cap dels altres tertulians (en teoria més il·lustrats) li corregís aquest error en cap moment, palesant que a voltes es parla sense saber de què es parla, una mostra preocupant d’ignorància, greu, que en el cas del conflicte àrab-israelià només fa que afegir més confusió a la que habitualment existeix. La tertuliana reproduïa la deformació anti-sionista que atribueix un territori imperial a una suposada voluntat expansionista israeliana, que us mostro en el mapa adjunt.Gran Israel

És cert que, segons el text bíblic del Pentateuc, el patriarca Abraham va voltar pels territoris de Babilònia, Mesopotàmia, els actuals Kurdistan i Líban, a més del territori de Canaan i la terra egípcia de Goshen. Però com he dit, mai va fixar la seva residència de manera permanent en cap lloc (el període més llarg va correspondre a Canaan). Per tant, mai ningú, ni la branca més fonamentalista del judaisme ha reivindicat un territori tan gran.

El nom d’Israel ve del nou nom que va adoptar Jacob, “per missatge de Yahvé”, com a home que havia rebut la “revelació”. Aquest nom apareix quasi al final de la vida de Jacob. A partir d’aquí es comencen a designar als seus descendents com a “fills d’Israel”, però no com un sol poble, ni molt menys com a nació, sinó com un conjunt de tribus amb unes mateixes creences, ritus i llinatge. Per això escriuen “les tribus d’Israel”, no pas la nació o el poble d’Israel, una concepció molt posterior.

No és fins al profeta Moisès que no es conformen les tribus d’Israel com una nació, amb una mateixa organització social, un mateix conjunt de lleis i unes mateixes creences. La consciència de poble diferenciat i cos nacional es fixa a partir del Sinaí. I quan conquereixen la major part de la terra de Canaan, estableixen un repartiment de la terra i una aliança de tribus que avui podríem assimilar a una confederació. Però no és fins al rei David que no s’estableixen unes fronteres més o menys estables, que anaven, en la seva màxima expansió, des d’Eliat (al Mar Roig) fins al Mont Hermó (entre Síria i Líban, una mica més al nord que els alts del Golan) i des del Mediterrani fins a Cisjordània. És aquest territori, que anomenen “Gran Israel”, el qual reivindiquen els ultra-ortodoxes jueus, i no tots. Res a veure doncs amb un territori “abràmic”. Ni tan sols reivindiquen el territori del rei Salomó, que anava fins a Turquia (els hitites) al Nord. Ni tampoc mai han reivindicat la franja de Gaza, perquè en temps bíblics sempre va estar ocupada pels filisteus, ni reivindiquen el regne dels Asmoneus (s. II a.C.), una més extens que sí va ocupar Gaza i una part de Jordània.

És així com s’explica més fàcilment que la dreta israeliana es desentengui ni vulgui ocupar Gaza, i en canvi, tingui una fixació malaltissa en penetrar a Cisjordània, establint abundants colònies. L’expansionisme israelià, de base fonamentalista té uns límits molt clars, que obligatòriament introdueix elements de desestabilització a la zona. També així s’explica, que els alts del Golan, amés de ser claus per controlar les aigües pluvials i el cabal del riu Jordà, tingui per molts jueus un alt valor històric, religiós i estratègic. Possiblement serà el territori més difícil d’abandonar per part israeliana, més que qualsevol altre, i que el gran adversari d’Israel no sigui altre que Síria, que al ser manat per una dinastia alauita, o sia, d’una branca del xiisme, sigui un aliat estratègic d’Iran. D’aquí l’obsessió de Netanyahou.

Els europeus, i sobretot molts mal anomenats progressistes, exhibeixen una ignorància destacable. Però sobretot, exhibeixen una voluntat per no saber, per no aprofundir en el conflicte àrab-israelià, o les diferències substancials que hi ha entre fonamentalistes i ortodoxes en cada un dels bàndols. Així, molts no saben distingir entre jueus i israelians (ciutadans de l’Estat d’Israel) encara que aquests siguin cristians, àrabs o armenis. Tampoc molts no saben la diferència entre un libanès, un àrab o un beduí, no entenent que molts cops entre ells s’odien. Ja no diguem la diferència entre integristes, ortodoxes i fonamentalistes, doncs per molts són tots iguals. Aleshores no s’expliquen res quan algú els hi explica que molts jueus ortodoxes avorreixen el sionisme, fins i tot hi ha alguna branca que condemna la creació de l’Estat d’Israel (doncs aquest Regne va ser destruït per designi de Yahvé).

És la mateixa ignorància que exhibeixen per no poder diferenciar entre un sikh i un musulmà. La mateixa que és incapaç de distingir entre un amazic, un berber i un àrab, malgrat viure tots tres al Marroc. I ja sabem que la ignorància és el caldo de cultiu perfecte perquè floreixi la demagògia i la xenofòbia. Per això és preocupant, sobretot quan la ignorància es mostra amb normalitat a la televisió, a qualsevol televisió. Tenim molta feina per fer.

Afegeix un comentari