Desconnexió personal(2): Cap a Nàpols!

Parlar de Nàpols, l’antiga Neàpolis romana, capital del Mezzogiorno, és parlar del caos com a forma de viure, de la Camorra, oculta als forasters però sempre present, però també és parlar del Vesuvi, de restes arqueològiques úniques, d’amabilitat i paciència dels habitants de la Campània, de la pizza (la van inventar ells), del millor “espresso” i del bon menjar.

Però també és parlar d’un territori amb un passat comú amb els catalans (malgrat que oficialment era territori de la corona aragonesa). Potser, per posar una mirada des d’una certa distància al nostre procés sobiranista, i connectar amb un cert passat, vàrem escollir aquest viatge, abans que acabi la meva vida laboral i decidim en els propers mesos el nostre futur. Terra sempre conquerida però mai dominada (potser només pels romans), per on han passat longobards, normands, francesos, catalans, espanyols, alemanys i americans. Garibaldi la va incorporar a Itàlia, però una terra i una gent indomable, que té consciència d’haver estat independent, la fan diferent en tot a la resta d’Itàlia…malgrat els italians.

Si aneu a Nàpols, oblideu-vos de llogar un cotxe…si no voleu anar de patac al psiquiàtric…i pagar al damunt factures en reparacions de xapa i pintura. Realment s’ha de ser molt hàbil per conduir esquivant obstacles (i no sols cotxes), parlar alhora pel “telefonino” i fer un rebut pels passatgers que es porten. Així són els taxistes de Nàpols. Uns artistes també alhora d’aplicar tarifes segons si us veuen o no molt passerell. Abans de pujar heu de concertar el preu, per exemple, de l’aeroport a l’hotel us poden clavar 35 euros o 17 si heu concertat preu.

Primer dia: aeroport i passeig

Amb vols quasi diaris entre Barcelona i Nàpols, viatjàrem el dia 1 de març amb Vueling, malgrat que els seients i l’espai per passatger és escàs. La gent una mica obesa ho ha de passar malament! És aleshores quan entens allò de la “síndrome de la classe turista”. Arribem a la Piazza Garibaldi on tenim l’hotel, molt còmoda si heu de viatjar amb tren, com era la nostra intenció, però realment caòtica i bruta com tota la ciutat. Una llàstima per una urbs amb moltes possibilitats, per poc que la cuidessin una mica!

Catalunya o Aragó

Catalunya o Aragó?

Suposo que el caràcter dels napolitans i la “Camorra” deuen ser obstacles difícils de vèncer. Ens relaxem una mica i sortim a passejar pel Corso Umberto I, autèntic nexe d’unió que ens porta directament fins a la zona monumental, prop del port. Visitem el Castel Nuovo, fortalesa aixecada per Alfons el Magnànim, que va conquerir Nàpols per a la seva corona. A l’entrada del mateix, veig molt ben destacat i esculpit l’escut amb les quatre barres, encara que pels espanyols només sigui l’escut…d’Aragó. Precisament, a l’altra banda del castell, vora el port, en voler fer el moll Beverello (que és d’on surten els vaixells a les illes properes), van trobar les restes de tres naus llatines en tan bon estat, que han permès conèixer amb detall molts aspectes de la navegació romana. Una d’elles, totalment restaurada es troba al Museu Arqueològic. I és que lloc on fan una obra, troben restes arqueològiques, una ciutat plena d’història i de vida. De tornada, visitem el Duomo o Catedral, que destaca més per la façana que pel seu interior i sopo una molt bona sopa de mongetes amb brou vegetal i un deliciós pollastre (estovat en llet) farcit de llegums i guarnit amb bolets.

Segon dia: Pompeia, via Toledo i pizza

Fòrum

Fòrum

Seguint els consells de la xarxa, comprem l’Arte Card, una targeta que et permet entrar gratuïtament als dos primers museus que visitis, et descompten el 50% de la resta per tota la Campània i serveix també per tot el transport públic durant 1, 3 o set dies. Amb ella, us donen una guia dels 50 llocs de Nàpols que podeu visitar i d’altres 30 de la Campània. No us els acabareu! Sembla que estiguin avesats de tota la vida a amagar les seves riqueses… com el Vesuvi, que sembla plàcid, fèrtil i tranquil i amaga una violència històrica (com la Camorra). És ben cert que el paisatge (també l’urbà) modela el caràcter dels humans.

Un bon bar

Un bon bar

El primer que heu de tenir en compte per no perdre-us amb el transport que cada companyia té separada la seva estació. No és el mateix la Metropolitana que la Circumvenusiana ni el Trenitalia. Així, a l’estació Central de Garibaldi, el metro i el bus són al pis superior i els trens a Pompeia i Herculà són a l’inferior. Si els funcionaris que despatxen bitllets us veuen desorientats i nerviosos potser no us ajudaran massa i encara us en ficaran més. El millor és preguntar a la gent del carrer, extremadament amable i no pas als guàrdies i funcionaris, autèntics amants del caos.

Pas de vianants

Pas de vianants

La majoria de museus i llocs no obren fins a les 10 h, així que ens va donar temps d’esmorzar amb tranquil·litat. Els trens, vells i bruts, passen amb força freqüència i puntualitat (per ser al Mezzogiorno). Pel destí, cal no confondre Pompei Scavi (les excavacions) amb Pompei ciutat, són dues estacions diferents i fins i tot trens diferents. Quan sigueu a les excavacions, amb el plànol i l’àudio-guia no cal fer gaire cas de les numeracions. Tot està mal indicat i no és aconsellable seguir l’ordre numèric si no voleu acabar realment esgotats. Bastants llocs, alguns força afamats, estaven tancats per restauració (que poden durar fins a 3 anys!). Aquesta és una circumstància que vàrem trobar repetidament en aquest viatge.

Oratori familiar

Oratori familiar

Però malgrat tot, la visita val molt la pena. El que més em va impressionar va ser el Fòrum (autèntic cor i centre de la ciutat) i la casa del Faune (on hi ha la reproducció del magnífic mosaic de la batalla entre Alexandre el Gran i el rei persa Dàrius. Per sort, les peces originals més valuoses es troben al Museu Arqueològic de Nàpols, sobretot els murals, que els han salvat de la degradació. També molt interessant la Via de l’Abundància. Però el que més impressiona sens dubte és el model organitzatiu dels romans i el grau de desenvolupament de les obres d’enginyeria, en molts aspectes, encara no superats. Termes, fonts, mercats, bars, forns de pa, diligències, correus, transport, allotjaments, prostíbuls, tendes, biblioteques, escoles, espectacles (circ i amfiteatre), tot estava pensat i planificat ( i per tant controlat). Pompeia i en menor mesura Herculà ens fan entendre millor perquè l’Imperi romà va durar tant de temps.

Com no! En un moment determinat, un “guia” es va oferir a acompanyar-nos fins al jardí dels Fugitius, on es van trobar els cossos petrificats d’uns ciutadans atrapats per l’erupció, i que Plini el Jove va relatar i descriure tan bé. També ens va explicar la peculiaritat de la premsada del vi produït a la regió utilitzant la pedra volcànica. Com que les forces ja anaven justes i el camp d’entrenament dels gladiadors i el circ els trobàrem tancats, vam decidir acabar la visita, per l’empitjorament del temps. Em vaig quedar amb les ganes de veure els murals de la casa del poeta Menandro i dels Vetti (aquesta en restauració), però ho vaig compensar sobradament després amb tot el que s’exposa al Museu Arqueològic.

Per l’absència de senyalització, el complicat va ser trobar la sortida. Precisament, vam sentir com una italiana li recriminava a un dels vigilants d’una de les cases que no coincidís cap número de l’àudio-guia, el planell i que no indiquessin cap recorregut en concret ni la sortida. Traduït li deia: “Com és possible? Que és Pompeia! Patrimoni Únic de la Humanitat! Que ve gent de tot el món només per veure això! És increïble! M’avergonyeixo de ser italiana!”. El vigilant jove només podia que donar-li la raó i assentir amb el cap. Després d’haver viatjat per bona part d’Itàlia, puc dir que aquesta sí que és una característica italiana. Tenen tant patrimoni, tanta història i han tingut sempre tant turisme que no tenen gaire cura del més bàsic. Després de dinar vora l’estació, a recer de la pluja, vaig pensar tot el trajecte de tornada a Nàpols en aquestes coses d’Itàlia. Realment el caràcter napolità està ple de paciència…per no tornar-se boig amb el caos, amb la ineficàcia administrativa, amb la pressió camorrista que detrau una part considerable de recursos necessaris per restaurar el patrimoni o revitalitzar la ciutat i l’economia. Una mena de dèficit fiscal a lo bèstia, un dèficit més aviat criminal (mai més ben dit). És possible que aquest fenomen fos directament conseqüència de la llarga presència espanyola en aquestes terres? No seria d’estranyar….coses més rares s’han vist en els territoris de l’antic imperi espanyol.

Gallerie Umberto I

Gallerie Umberto I

Després d’un breu descans a l’hotel, agafem el metro fins a l’estació de Toledo i passegem per Via Toledo, comercial i tallada al tràfic, una autèntica artèria vital que travessa l’anomenat Barri dels espanyols (Quartieri Spagholi). El nom li ve del virrei espanyol que la va fer construir (Pedro Àlvarez de Toledo), en substitució de l’antiga muralla. Comencem per entrar a les Galeries Umberto I, que recorden a les més famoses de Milà, construïdes per sanejar aquesta part miserable de la ciutat, on s’havien originat fins i tot epidèmies de còlera. El llarg carrer Toledo està ple d’antics palaus, alguns convertits en hotels, que mereixen l’atenció de molts turistes, però la majoria mostren evidents signes de degradació, una autèntica llàstima!

Arribats a la Piazza Dante, vàrem a anar a cercar directament el carrer més famós de Nàpols per les seves pizzeries: la Via dei Tribunali. Allí podeu trobar la més famosa, però també la més incòmoda de Gino Sorbillo (amb una carta infecta per la mida de la lletra), I Decumani; la més recomanable de totes Di Matteo i la dels seus parents, Pizza dal Presidente, batejada així arran d’haver-hi menjat en Clinton (qualsevol reclam és bo pel negoci), o més aprop del Corso Umberto I, l’Antica Pizzeria da Michele. Si passeu de la pizza però no del bon menjar, en el mateix carrer Tribunali podeu entrar a la Trattoria la Campagnola, o bé la magnífica A’ Lucianella, de típica cuina napolitana, on en un oasi de pulcritud, espai i tranquil·litat, el responsable us explicarà amb molta amabilitat que forma part de la tercera generació d’una família especialitzada en les ostres i la cuina marinera (Piazza San Gaetano).

A la sortida podeu visitar les esglésies de Santa Maria delle Anime, el complex arqueològic de S. Lorenzo Maggiore (edificat just damunt de l’antic Fòrum) o bé l’interessant Napoli Soterrata, antic mercat romà soterrat. De retorn a l’hotel, baixant pel Vico Giganti o el Vico dei Gerolomini, vàrem contemplar un munt de parades i tendes on encara perviu durant tot l’any la tradició dels pessebristes napolitans, autèntiques meravelles en miniatura de l’art sacre popular.

Tercer dia: Herculà i la Certosa di San Martino

Mosaic de les termes

Mosaic de les termes

Amb un dia magnífic, tornàrem a agafar el tren fins a Scavi Ercolano. En línia recta des de la mateixa estació, a 500 metres es troba l’accés a les excavacions de la primera població que va ser sepultada directament per la lava del Vesuvi (estava més a prop del volcà). Davall d’una capa de 20 metres de lava petrificada, a causa d’unes obres a aleshores ciutat de Resina i Portici, en temps de Carles de Borbó (el que després seria Carles III d’Espanya), es va localitzar quasi intacta tota una ciutat romana.

Vila del Saló Negre

Vila del Saló Negre

En aquesta ocasió, les restes són més ben indicades que a Pompeia, i la comprensió de la forma de viure i organitzar-se els romans és molt més diàfana. El més destacable són les termes masculina i femenina (aquesta amb el magnífic mosaic de Tritó), la casa d’Argos, la de l’Envà de Fusta i sobretot la magnífica vila del Saló Negre. Perfectament perceptible el molt que els agradava als romans passar l’estona als bars, pel gran nombre d’aquests locals, en una població relativament petita. També és molt clar que al cantó de l’alberg s’hi trobaven els prostíbuls. Uns costums i maneres d’organitzar-se que sembla que els napolitans hagin heretat. Quasi a la sortida vam passar per la necròpolis, on percebem la importància que li donaven al culte als avantpassats (quasi totes les cases tenien el seu racó dedicat als lars o déus familiars). I també percebem la importància del comerç amb el gran nombre de botigues i les restes dels magatzems i antic port (a 200 metres de l’actual platja) per on venien i anaven tota mena de mercaderies. En resum, diversió i comerç, les dues activitats més importants pels romans. En això, els habitants de la península Itàlica no han canviat gens ni mica.

A la sortida del complex arqueològic, de tornada a l’estació, entrem en el Museu Arqueològic Virtual on en una perfecta reconstrucció audiovisual, ens fan reviure exactament com era la vida en cada una de les restes que acabàvem de visitar. Absolutament recomanable. Dinem uns plats de pasta a cinquanta metres de l’estació, i tornem enmig de la pluja cap a Nàpols. El temps ens respecta bastant en aquest viatge, almenys en les hores que voltem.

"Austeritat"

“Austeritat”

Després de descansar una mica a l’hotel, anem amb taxi concertat fins al port, per veure quan surten els vaixells cap a Positano i Amalfi, doncs és la solució més raonable per no haver de suportar els nombrosos girs de la carretera i la conducció mig suïcida de taxis o autobusos. Al moll Beverello ens informen que malauradament, en aquesta època de l’any (d’octubre a abril), no hi ha vaixells a la costa amalfitana. Una mica contrariats, contractem però, per l’endemà, viatge a l’illa de Capri. Després, vora les Galeries Umberto I agafem el funicular (ja sabeu…Funiculi funiculà) al barri de Vomero (Piazza Fuga). D’allí anem caminant fins a la Cartoixa de Sant Martí (Certosa S. Martino), deixant a un cantó el castell de Sant Elmo (passem de construccions militars), on contemplem unes magnífiques vistes de tota la ciutat i el golf de Nàpols.

La Certosa no sembla gran cosa per fora, però només entrar ja ens

El gran pessebre

El gran pessebre

adonem del perquè de la seva nomenada. Cada estança, cada sala, és una autèntica obra d’art. Els murals, els tapissos, les pintures, el mobiliari, fins i tot les diligències, denoten que era aquí on les famílies aristocràtiques internaven amb comoditat a alguns dels seus membres (l’Església era un lloc molt apreciat per tenir poder). El privilegi d’uns pocs, avui els podem contemplar tots. Però el que ens va cridar poderosament l’atenció, van ser els grans pessebres i figures d’aquesta tradició que s’hi exposen, fetes per importants artistes del seu temps, que han fet que aquest art, per imitació s’estengués a la resta de la població. Són pessebres amb tot de figures representant oficis, escenes de vida quotidiana, diferents formacions musicals, abillats amb els vestits propis dels segles XVII i XVIII, combinat amb alguns passatges de la Nativitat de Jesús, on quasi no hi cap res més. En això, també són hereus directes del barroc i el rococó, i com a bons napolitans, no poden evitar la temptació d’omplir completament l’espai.

De baixada a la ciutat, agafem el funicular de Montesanto, i d’allí, per enllaçar amb l’estació de Metro de Santa Cumana, travessem cent metres d’autèntica degradació urbana i humana. Amb aquesta trista visió baixem a la Piazza Cavour (a tocar del Museu Arqueològic Nacional) i baixem per un estret carreró, travessant l’autèntic cor de la ciutat, fins a trobar la Via Tribunali i menjar una bona pizza a Di Matteo (molt millor que al Presidente).

Quart dia: illa de Capri

Il Faraglione

Il Faraglione

Amb un dia esplèndid, desembarcàrem al port de Marina Grande. Molt acollidor, però de seguida ens adonàrem de la dificultat per desplaçar-se per dins de l’illa. El funicular estava fora de servei (típic napolità) i al seu lloc hi havia un servei substitutiu de busos. Donàrem una volta pel port i vam llogar un taxi perquè ens pugés fins als jardins d’August, un mirador privilegiat, restaurat i conservat per l’industrial alemany de la família Krupp, que fins i tot va crear una via per unir Capri amb l’altre petit port de Marina Piccola. Des d’allí contemplàrem aquesta i les dues impressionants roques dei Faraglioni. De tornada cap a la Piazzetta, l’autèntic cor urbà de Capri, observàrem la gran quantitat de llimoners que poblen l’illa, no obstant, s’hi produeix en quantitat el licor de la regió: el “limoncello caprese”. Passejant pels elegants i estrets carrerons, on el luxe es deixa entreveure amb hotels de com a mínim quatre estrelles, vam preferir fer un respir en la magnífica geladeria-pasteleria Da Alberto , tocant a la Piazetta, on tastàrem unes exquisides pastes de massapà i unes palmeres magnífiques, acompanyats d’uns excelsos cafès “espresso”, que deixen el pavelló napolità d’aquesta infusió, en un lloc insuperable.

Jardins d'August

Jardins d’August

Com que era un dia ventós, vam renunciar a pujar al Monte Solano. D’altres llocs d’interès de l’illa són Anacapri, l’Arc Natural, la Gruta Blava (feta construir per Tiberi) o la vila Jovis, on hi ha les restes de l’antic palau de l’emperador Tiberi, on feia les seves famoses orgies i on feia caure al buit dels penya-segats als seus oponents o elements no fidels. Després de veure Pompeia i Herculà, no teníem gaires ganes de veure més restes arqueològiques. Després dinar al port, tornàrem a Nàpols, veient com anava empitjorant el temps, decidint-nos a retornar a l’hotel i descansar.

Cinquè i darrer dia: Zona monumental i Museu Arqueològic

Sala d'espera

Sala d’espera

Com que al matí es va aixecar vent i pluja, decidirem anar directament a Palau Reial, vora la Piazza del Plebiscito, possiblement la més neta i gran de Nàpols. Naturalment, trobàrem tapades les façanes del Palau Reial i del Teatro San Carlo (era el nostre destí en aquest viatge). El Palazzo Reale, va ser construït pel Conde de Lemos, durant el regnat de Felip III. Però qui el va fornir amb més luxe va ser el borbó Carles III, mentre va ser rei de les Dues Sicílies. A la façana destaquen les estàtues dels sobirans de Nàpols. Al seu interior destaquen la gran escalinata, la sala del tron i els apartaments reials, sobretot els de la reina, autèntics miradors al mar. Passejant per les seves sales i llegint les informacions de cadascuna, es rep una bona lliçó d’història del que ha estat el Regne de Nàpols i les successives dominacions que ha patit, fins a arribar a la napoleònica del General Murat i la unificació italiana. Un pot entendre millor el perquè la Camorra, hereva directa del bandolerisme dels segles XVIII i XIX, està tan arrelada en la vida quotidiana de la Campània.

L'extraodinari Gambrinus

L’extraodinari Gambrinus

A la sortida, la pluja se n’havia anat i lluïa el sol. Intentàrem visitar el teatre de l’Òpera San Carlo, però no obrien fins a les 14.30′. Aleshores vàrem decidir prendre un cafè i vam fer una autèntica i plaent descoberta: Il Gran Caffè Gambrinus , situat a la plaça Trieste e Trento. Tota una institució a Nàpols, lloc freqüentat per intel·lectuals, artistes i gent d’esquerres. És alhora un cafè d’època, construït al 1860, però també geladeria (i quins gelats!) i pastisseria (delicada i sensual), amb piano inclòs on, de vegades, s’hi fan actuacions. Allí, no vaig resistir la temptació de tastar un caffè alla nociolatta i delectar-me amb un “cornetto” o croissant farcit de melmelada. Noi, quina massa! No està feta amb llar de porc, sinó més aviat és un punt esponjosa i recorda una mica al brioix. Definitivament, el millor croissant que he provat mai.

Després d’aquest descobriment, agafàrem un taxi per anar al Museu Cívic Filangeri, per conèixer la història de la ciutat, però…un cop més totes les sales menys una estaven tancades per restauració. Per compensar la frustració anàrem altra volta a Via Tribunalli per tastar aquest cop cuina napolitana i descobrirem la trattoria de A’ Lucinella , un autèntic restaurant de cuina tradicional, que no em cansaré mai de recomanar. Especialitzat en cuina marinera per tradició familiar, la resta de plats, inclosa la pasta no desmereix gens i on el cap m’obsequià amb un exquisit pastís de base afruitada, amb una capa de dolç de llimona i recobert amb nata.

Finalment, a la tarda, per acomiadar-nos d’aquesta caòtica i humana ciutat, plena d’història i racons decadents, anàrem al Museu Arqueològic. Enmig d’una pluja abundant, similar a la del matí, ens endinsàrem al museu, on havien preparat l’exposició especial per commemorar el bimil·lenari de la mort de l’Emperador August, ocasió excepcional on havien reunit materials de diferents llocs d’Itàlia per explicar a bastament la significació de l’autèntic pacificador del Mediterrani i fundador del llinatge imperial. La mostra comença amb la recreació del relat de Suetoni sobre el darrer viatge d’August, precisament mort a la Campània, i la profusió d’estàtues que il·lustren i expliquen els diferents personatges de la cort imperial que inaugurà August.

Cansats de veure estàtues pujàrem a la planta on conserven en immillorables condicions els materials més sensibles i valuosos trobats a les ciutats de Pompei, Ercolano i Stabia, sepultades per l’erupció vesuviana. Extraordinaris mosaics i abundants i fabuloses pintures murals (al final l’excés et fa dubtar què has vist) fan d’aquest museu una autèntica joia de Nàpols. Evidentment, ningú que passi per Nàpols se l’hauria de perdre.

Tornàrem a l’hotel i ens assabentem que el vent de més de 180 km ha arrasat la Toscana, produint molts desperfectes i tres morts (per caiguda d’arbres i roques). L’endemà el vent havia arribat a la Campània, però no era tan fort per impedir els vols. I així, al migdia , tornàrem a Barcelona, amb tot el caliu i caos del mezzogiorno al cap.

Per acabar aquest reportatge, he vist una autèntica troballa al You Tube, per donar una idea bastant exacta del què és el caos napolità. El protagonista és un home que vol canviar de sentit en un carrer estret, de doble sentit i amb aparcament als dos cantons, mentre va discutint amb “la sua mamma”, el tap que s’organitza és autènticament fellinià: hi surten guàrdies, una colla de “mottards” i fins i tot una processó. Passareu una bona estona i sabreu de la paciència i humor napolità. Fellini no ho hauria retratat millor. Us poso l’enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=n4U1PV4xg4E&fb_action_ids=10206290426123648&fb_action_types=og.shares

 

Afegeix un comentari