SAVIESA DE GOS

En un procés paral·lel al que està patint (o gaudint) el país, he iniciat el meu procés de desconnexió individual, en un aspecte que em canviarà del tot la vida, el laboral. Com a treballador de banca, el sector està encara en plena reestructuració, i als qui tenim més edat ens empenyen, ens incentiven o ens obliguen a marxar. Les empreses ja no fan prejubilacions estrictes, les fan encobertes, sota el paraigua dels Expedients de Regulació (ERE). En la meva empresa, enguany toca fer fora als de 58 i 59 anys i això em toca de ple. Com és una experiència nova per a mi i també afecta molta gent, he decidit explicar aquí les sensacions, dificultats o alegries d’adaptació i vivències què m’aniré trobant. Potser li servirà a algú per entendre què li passa a un col·lectiu, per desgràcia cada cop més gran, víctima directa d’una crisi financera ocasionada per dirigents amants d’omplir-se la butxaca als quals els hi rellisca el patiment o perjudici que puguin generar al país i a les persones.

Aquesta setmana ja ens han anunciat a la plantilla que, un cop passades les eleccions sindicals i constituïts els Comitès corresponents, la direcció de l’empresa ja ha començat a reunir-se i negociar amb els sindicats el nou ERE, que voldrien tenir enllestit i signat abans de Setmana Santa, per començar-lo a aplicar, com a molt tard, a principis del mes de maig (doncs segons la legislació han de passar 30 dies entre la signatura i l’aplicació). En previsió d’això, enguany he avançat les meves vacances al mes de març, per no haver de regalar ni un dia a l’empresa que tant ens “aprecia”. Una manera com una altra per anar desconnectant de la feina. Així, mentre els cada cop menys representatius sindicats i la direcció van negociant sobre el nostre futur, la meva esposa i jo anirem meditant sobre el pas del temps contemplant les ruïnes de Pompeia, Herculà, la costa d’Amalfi, el Vesuvi, Nàpols….

Parlant amb alguns companys que es troben amb la mateixa situació, la impressió general és que tots tenim ganes que arribi com més aviat millor aquest dia que ens donin la puntada a la nostra il·lustre rereguarda. La sensació general és de “cremada”. És conseqüència de l’empitjorament de condicions laborals que s’ha produït any rere any. I els sindicats, tant se val de quines sigles estiguem parlant, no han sabut fer res per aturar aquest procés de degradació. Al contrari, algun cop, amb la seva actitud, amb les seves no-propostes, han empitjorat la situació. Més preocupats per les seves quotes de representació, per les seves cadires, per l’acumulació insensata d’hores sindicals sense cap objectiu clar que ho justifiqués, per desqualificar altres sigles, fa temps que han abandonat el contacte directe amb les plantilles. Jo diria que fa temps les van abandonar a la seva sort, i ara tots en patim les conseqüències. Només quan s’atansen eleccions es dignen alguns a fer “rondes” per les oficines.

També la qualitat dels delegats escollits ha anat empitjorant elecció rere elecció, accentuant encara més aquesta manca de connexió i representativitat entre sindicats i treballadors. No els auguro gaire futur, possiblement l’ofensiva empresarial voldrà acabar de triturar els sindicats, sabent que aquests són incapaços de reaccionar, d’unir-se, d’aparcar les seves sigles, de presentar un nou model de sindicat i de relacions sindicals. Però, aquesta ja no serà la meva batalla. Aquesta serà, com sempre, un batalla que hauran de lliurar les noves generacions, pel seu futur, per la seva vida. Els qui acabem la nostra vida laboral no podem sentir-nos gaire orgullosos, de no haver sabut preservar un sindicalisme viu i fort que semblava possible als anys 80. Però, com totes les coses emanades de la Transició (i el model sindical i laboral també formaven part d’aquest, i de no poca importància), van caient inevitablement, inexorablement, conseqüència de l’anquilosament i la manca d’adaptació a uns nous temps i a una nova mentalitat, incapaços de regenerar-se. El cos social també pateix les lleis de Darwin, qui no s’adapta, desapareix.

Pel que fa a les empreses bancàries i financeres, després d’haver-se llançat a un model expansiu d’augment de plantilles i oficines, presoneres de mirar només pels resultats a un any vista, l’esclat de la bombolla els va agafar amb el pas canviat. Les empreses que en teoria inverteixen més en estudis i previsions econòmiques, no van saber ni tan sols van ensumar el que venia. Diu molt de la qualitat de les seves opinions i del poc cas que la gent hauria de fer de les seves previsions, explicacions i anàlisis. Resumint: no n’encerten ni una. És quasi un miracle que no s’hagi produït un daltabaix més gran, mirat des de dins, no hi ha gaire diferència amb el grau d’irresponsabilitat de les entitats xipriotes, islandeses o irlandeses. Un altre dia esmentaré alguns fets delictius del sector del qual sóc sabedor (evidentment sense ficar noms….no se sap mai la querella que t’espera a la cantonada…).

Quan algun dirigent polític i econòmic declarava que el sistema bancari espanyol era el millor del món, personalment, a banda de ficar-me les mans al cap, descobria l’autèntica talla de l’estúpid de torn. I que encara ZP tingui seguidors i defensors….els aplico mentalment el mateix qualificatiu….no hi ha més remei. I aquest “brillant” sector econòmic, per sortir del fangar on s’havia ficat ell solet, va intentar en un primer moment una fugida cap al davant, pensant que com més grossa és la bola i més gran és el forat, el problema passaria a ser d’uns pocs a tot el país. En part, això és el que ha succeït, però se’ls hi va descobrir aviat el pastís, gràcies a uns jutges que es van creure el seu paper, i han començat a passar comptes. Però després de les absorcions i la neteja obligada, el sector s’ha trobat que tenia massa oficines (“capacitat instal·lada” deien eufemísticament) i un excés de plantilla. Com que les prejubilacions havia estat observat per Brussel·les com un mecanisme no adequat a les lleis de la competència (les indemnitzacions i les edats eren quasi escandaloses), van tenir, per no penalitzar els balanços, que inventar-se noves denominacions per fer prejubilacions més baratetes i no tan escandaloses: això són les baixes incentivades (amb compensació) i els expedients de regulació d’ocupació.

Les empreses bancàries, davant d’una crisi tan important com la del 29, on el capital humà (sobretot de quadres mitjans) amb experiència tenia eines valuoses per elaborar solucions i eines per fer-hi front (havien viscut les crisis del 73 i el 93), han preferit tirar pel dret, mirant només d’aprimar costos, llençant aquest valor en capital humà a les escombraries, i amortitzar (suprimir) llocs de treballs que per temps treballar i per estructura funcional els hi sortia comparativament més car que els nous contractes amb gent molt més mal·leable, més obsessionada amb pujar ràpidament i per tant més incauta a l’hora de creure promeses de recompenses futures que mai es satisfaran. Un altre dia parlarem dels perfils dels nous empleats de banca…..cosa trista i divertida alhora.

Per tot l’exposat, els qui ens toca plegar, no estem gens tristos de deixar aquests temps de pressions i objectius insensats, que mai tenen en compte la realitat de cada lloc o del marc general, de previsions inversemblants, de productes ficats al mercat que sabem enganyosos (la qüestió és vendre…”ens paguen el sou gràcies a les comissions” i collonades semblants). Tampoc no ens fem gaires il·lusions sobre les condicions econòmiques del nostre acomiadament encobert. Ja sabem el pa que s’hi dóna. L’opció a no acceptar és el trasllat a uns centenars de kilòmetres i l’augment de la pressió de compliment d’objectius. La sensació generalment és d’alleugeriment de què deixem i de compassió pels qui es queden. Però aquesta setmana…per començar, penso cantar el “Torna a Sorrento” a ple pulmó mentre vagi amb vaixell de Nàpols a Positano, de la qual penso publicar una humil crònica de viatge.

Doncs apa, acabant de preparar les maletes, repassant la llista de coses per endur-me, els diners i els passaports, les ganes de conèixer i tastar l’autèntica pizza, començo la meva desconnexió. I mai més ben dit, amb bon vent i barca nova!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!