SAVIESA DE GOS

Per molt que sigui increïble, la capacitat d’autodestrucció del socialisme català és incomparable, és a dir, no es pot comparar amb res que hàgiu viscut en els darrers 30 anys, políticament parlant. En l’únic lloc que semblava que el PSC aguantava una mica la tendència disgregadora, a tres mesos de la cita electoral municipal, ha desfermat totes les expectatives de lluita intestina. No s’han estalviat cap ingredient, en una barreja d’interessos personals, xoc de personalitats i ambicions polítiques, fidelitats i antipaties amb diferents sectors o corrents interns, amistats perilloses, mals consells, precipitacions, acusacions mútues de corrupció i ineptitud fins i tot professional. Tot barrejat en un “totum revolutum” que diu molt de la talla moral dels dos personatges enfrontats: Àngel Ros i Marta Camps.

És evident que els dos menteixen, però no sabem qui menteix més. Que l’Àngel Ros declari que la seva oponent en una empresa privada “no duraria una setmana i jo l’he aguantat un any i mig”, volent fer-se la víctima, en un exercici d’amnèsia oblida una cosa fonamental. Qui la va ficar a la llista municipal va ser el mateix Àngel Ros, puix és pràctica habitual al socialisme lleidatà (instaurada per l’anterior batlle Antoni Siurana) que l’alcaldable confeccioni la llista. Ell tenia la darrera paraula i, a més, fou ell qui la va triar com a número dos i qui li va donar la responsabilitat d’àrees prou important i la confiança política. A què venen ara els escarafalls i la queixa? Tampoc no pot argumentar que no la conegués, ja que Marta Camps porta exercint responsabilitats polítiques fa més de 15 anys.

D’altra banda les maneres com ha obrat Marta Camps deixen al descobert unes pràctiques de dubtosa legitimitat i talla moral. Que enviés una notificació notarial per a què no la destituís, que comenci a llençar acusacions de pràctiques corruptes de l’alcalde de fa temps, ens fa preguntar perquè no les denunciava abans, si més no, davant dels òrgans de control interns del PSC, que per això hi són? I ella no va participar en cap pràctica d’aquestes? Qui s’ho pot creure innocentment? Quan és notori que tots els temes que ha anat tocant aquesta senyora, els ha anat espatllant a ulls de tothom, afectant greument sobretot la mobilitat de tots els lleidatans. Només cal esmentar els dos casos més sonats: el desgavell monumental provocat pel nou traçat de les línies d’autobusos, un absolut fracàs, i la polèmica i mal ús dels radars per l’interior de la ciutat, un nou desgavell organitzatiu que ha afectat moltes butxaques, sense que l’esmentada senyora hagi assumit mai cap responsabilitat ni autocrítica. Deuen ser els ensenyaments de la vella guàrdia, ben apresos com a bon deixeble i lleial guardiana de Pere Navarro, fidel ella sempre a les indicacions de “l’aparell”, justificant sovint l’injustificable, si passaven la consigna, des de dalt. I un detall més, no gens negligible, el cert és que gastava una prepotència i una tendència a la demagògia, molt pròpia dels “funcionaris” de partit, dels qui mai han treballat fora de la política, és a dir, que han viscut de la política, i pensava, previ acord amb Pere Navarro, que podria descavalcar a Àngel Ros, i ser l’hereva per manar, sobretot manar, sobre la ciutadania. Els lleidatans no la trobaran pas a faltar a una subjecte així, i menys la gent d’esquerres!

Els dos es fan les víctimes i els dos tenen molt a amagar. És notori que un possible desencadenant de tot plegat pugui haver estat la denúncia d’una plataforma ciutadana acusant a Camps d’afavorir la contractació de serveis d’empreses amb fortes vinculacions amb alguns parents seus. Potser era l’excusa que esperava Àngel Ros per desempallegar-se d’una veu que discrepava molts cops de què ell deia i feia. O simplement ha estat la por que aquest nou cas de corrupció l’esquitxés a ell o als resultats electorals. Tampoc no deu ser aliena a aquesta lluita, l’antipatia personal entre qui volia passar per ser un catalanista i la que complia fidelment la consigna d’oposar-se a qualsevol intent d’aproximar-se al dret a decidir. Però d’aquesta baralla ja hi ha resultats evidents i beneficiosos per la ciutadania, de moment, ha suposat la jubilació política anticipada d’un d’ells, i vés que no ho sigui també de l’actual alcalde!, que faria molt bé de vetllar per la seva salut, i no mirar de perpetuar-se en un càrrec per només alimentar l’ambició personal i que fa temps no aporta res destacable a la ciutat que dirigeix.

Tot plegat, un cúmul de massa coses que l’únic que fa és desmoralitzar l’electorat socialista, si no ho estava prou. I a Lleida en concret, això obre una oportunitat única a CiU i ERC per aspirar a governar en coalició després de les properes municipals. Jo els donaria un consell, en comptes d’esperar sumar a MES, iniciaria contactes amb la CUP perquè hi donessin suport, ni que fos crític i des de l’oposició. Encara que coneixent la manca de perspectiva i visió estratègica del candidat republicà Carles Vega, penso que fins i tot aquesta oportunitat d’or no la voldrà aprofitar per donar una estocada letal a l’hegemonia socialista a la ciutat de Lleida. I aquest hauria de ser el plantejament prioritari, per poder plantejar un nou model de ciutat, o com a mínim revitalitzar-la i dinamitzar-la, després de tants anys d’inèrcia i males pràctiques socialistes.

Per part dels socialistes. Faria molt bé Àngel Ros potser de cercar el suport i les principals responsabilitats de la propera llista municipal en persones com Jesús Castillo que, si no ha canviat molt de com el vaig conèixer, podria redreçar i restituir certs valors morals a la pràctica política municipal, que mai haguessin tingut de perdre de vista, i més dient-se d’esquerres, progressistes, socialdemòcrates i no sé quantes coses més, que amb el pas dels anys, de tant repetir-les sense portar-les a la pràctica, han oblidat el seu autèntic significat i han buidat de contingut.

De tot això, potser l’únic profit que se’n podrà treure és que en el futur, d’aquell tan anunciat Parc dels Barrufets, potser les figures d’Àngel Ros i Marta Camps puguin ser les mascotes gegants, que vestits i pintats convenientment de barrufets, podrien donar la benvinguda de lluny (per exemple amb figures de 18 metres d’alçada), a aquest nou parc temàtic. Us imagineu un Àngel Ros convertit en un nou Mickey Mouse de Lleida, que passés a la història pel seu combat contra la malvada Gargamela Marta Camps? Una història impagable…!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!