FARIGOLÀNDIA

Decididament vivim en un país de “farigoles”. I això vol dir, entre altres coses, que no ens prenem les coses prou seriosament perquè des d’altres estats ens tinguin prou en compte. Que un jutge en actiu, amb tota la millor intenció del món, proclami als quatre vents que ha elaborat juntament amb altres col·legues un projecte de Constitució, no és, mirat fredament, gens seriós. Suposem que això ho hagués fet un jutge espanyol o portuguès, què en pensaríem? On queda l’exigència de no interferència en altres poders públics per part de membres de la justícia, respecte d’esferes més competència dels partits o del legislatiu? Què en pensaríem si un militar o un responsable policial comencés a opinar de política? No escandalitzaria a qualsevol defensor demòcrata de la separació de poders i la no ingerència d’alts funcionaris en qüestions que no els hi pertoquen?

Aleshores, a què estem jugant? És admissible aquesta doble moral, practicada per una part del sobiranisme, que com és “un dels nostres”, tot és vàlid i defensable? S’ho han plantejat seriosament els que han promogut la recollida de suports al jutge Vidal, per molt simpàtic que ens caigui? Encara que hagin recollit més de 30.000 suports explícits, algú voldrà ficar seny en tot això i dir clarament que d’una vegada per totes hem de madurar i ser adults? No hauríem d’actuar com si fóssim ja un Estat? Perquè, la qüestió de fons és que ens hem d’acostumar a pensar en termes d’Estat català i no continuar amb la queixa i la dinàmica com si encara fóssim un territori conquerit o colonitzat. Si a nosaltres mateixos no ens prenem seriosament, com ho faran els altres estats, si volem que ens reconeguin?

Quan el jutge Vidal declara alegrement que Catalunya no ha de tenir exèrcit perquè aquesta funció la pot fer perfectament l’OTAN, de quin conte de fades està parlant? Com es pensa que es prenen les decisions a l’OTAN? Algú oblida que l’OTAN és una aliança militar? Si algú vol formar part de la mateixa, o bé ha de contribuir amb una part d’exèrcit, o bé ha de cedir una part del seu territori per instal·lacions o tropes de l’OTAN, que és el que fa per exemple Islàndia. D’altra banda, la vigilància de l’espai marítim i l’espai aeri, tenint com a veïns dues maquinàries bèl·liques com Espanya i sobretot França (potència nuclear i tropes d’intervenció immediata), qui la garantirà? Algú pensa que l’espai aeri no seria vulnerat repetidament per Espanya? Tan babau és algú de creure que el que ha passat amb la plataforma Castor no tornarà a passar, vulnerant l’espai marítim català? I això ho garantiran els Mossos d’Esquadra? En quin món hom es pensa què vivim? I si segresten algun grup terrorista algun avió civil per estavellar-lo en algun lloc de Catalunya, qui interceptarà aquest aparell?

Totes aquestes consideracions no són imaginàries, són perills reals que s’han de tenir en compte. I més pensant en què els jihadistes ja estan actuant a Algèria i Líbia, què vol dir molt prop d’aquí. Aquest és món real i no el de Farigolàndia, el que alguns somnien com a món ideal. Tenir o no exèrcit no correspon decidir-ho a cap jutge, ni tan sols a un text constitucional. Això correspon només a la decisió del poder legislatiu, referendat pels ciutadans amb dret de vot.

Encara més, l’argument que utilitza el jutge Vidal per defensar-se, que aquest només va ser un exercici purament intel·lectual no és vàlid, des del moment que li dóna la màxima publicitat, quan l’hagués pogut fer arribar discretament, per canals adequats al l’Executiu, o fins i tot al Consell Assessor per la Transició Nacional. A què venia aquest afany de protagonisme, en autoproclamar-se representant d’una trentena de membres de la carrera judicial? On és la deguda prudència i l’obligada aparença de criteri independent que se’ls hauria de demanar en tot moment als membres del poder judicial? Ningú es pot sorprendre que els poders de l’Estat espanyol vagin per ell. Ningú pot considerar-lo una víctima innocent, més aviat un il·lús o un il·luminat, o una persona amb afany de notorietat. I no és això el què precisem en aquests moments, quan ha de primar l’esforç col·lectiu i no pas l’individual. Només cal considerar que si fos a l’inrevés, si Catalunya fos l’Estat, molts dels qui el defensen reclamarien un escarment exemplar. Un símptoma més de la nostra immaduresa.

Quan encara no sabem si tindrem una majoria absoluta sobiranista el 27-S, és a dir, no sabem si podrem proclamar la independència, no és el moment més oportú per discutir sobre projectes de Constitució. Això en tot cas, ho haurà de decidir i discutir el Parlament amb majoria sobiranista, assessorat per especialistes en Dret constitucional. El mateix hauria de passar amb tenir o no exèrcit, són els parlamentaris escollits per la ciutadania, assessorats per especialistes en temes militars, els únics legitimats per discutir i proposar aquesta qüestió, que hauria de ser ratificada posteriorment pel cos electoral. I ja no diguem pel que fa a l’oficialitat o cooficialitat d’una o diferents llengües pel futur Estat català, només ho poden fixar en un text, assessorats per lingüistes i filòlegs, els parlamentaris d’un Parlament majoritàriament sobiranista, a ratificar posteriorment per la ciutadania.

Com d’altres ocasions, alguns volen començar la casa per la teulada. Discutir, es poden discutir totes les qüestions què puguin configurar el futur d’una Catalunya independent. Però fixar-la en projectes de llei, i que qualsevol pugui presentar esmenes, encara que no n’entengui un borrall, confonent la construcció d’un text legislatiu amb què és la participació ciutadana, és fixar-se en l’arbre sense veure el bosc. Decididament ens hem de prendre les coses molt més seriosament. Ara és el moment de lluitar i esmerçar energies per guanyar el 27-S, no en fer jocs de mans ni jugar a la Catalunya ideal. Perquè si no guanyem el 27-S, no tindrem res. Ho enteneu, “farigoles” meus? RES no tindrem. Per això és hora de lluitar per guanyar, i res més. Que el llegir no es faci perdre l’escriure, que deien els nostres avis i pares.

 

Afegeix un comentari