Justícia per Auschwitz

Títol original: Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio)

Director: Giulio Ricciarelli

Actors: Alexander Fehling, Andre Szymanski, Friederike Becht

Valoració: 7 sobre 10

Avui, que es commemora el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, crec que no hi ha millor moment ni millor homenatge que anar a veure una molt bona pel·lícula, feta per alemanys, titulada incomprensiblement aquí com “La conspiració del silenci” (quan l’original és molt millor com “Laberint de mentides”), que relata amb molta fidelitat com, des de la Fiscalia de Frankfurt, es va trencar el mur de silenci imperant en la societat alemanya de 1958 sobre la responsabilitat de molts alemanys en la barbàrie nazi, particularment sobre el camp d’extermini d’Auschwitz, aconseguint portar davant dels tribunals a 19 responsables d’aquell camp, a més de facilitar la localització i posterior captura de l’autor de la “solució final” Eichmann (per part del Mossad israelià) i la persecució de Joseph Mengele.

Però, a més de refrescar-nos la memòria sobre aquest procés no tan conegut com el de Nuremberg, però potser més important, a l’haver-lo realitzat ciutadans alemanys, que molt en línia amb la mentalitat luterana del país, es van proposar cercar la Veritat amb majúscules i ficar una mica de Justícia i compensació en honor de tants milers de víctimes innocents de la salvatjada nazi. La pel·lícula i els fets relatats ens fiquen al davant un espill que ens fa preguntar sobre si a Catalunya i Espanya s’han fet els deures respecte dels crims i la salvatjada del règim franquista.

I la resposta a aquesta reflexió, a tantes preguntes sense contestar sobre el nostre propi passat, és que aquí no s’ha fet res de tot això. Quan encara “la casta” es resisteix a anul·lar la vergonya d’aquella mena llei de la impunitat, anomenada llei d’Amnistia. Quan encara no hi ha manera que es declari nul el procés a Lluís Companys. Quan encara hi han personatges com Martin-Villa que campen amb càrrecs i consells d’administracions de grans empreses, havent tingut responsabilitats com a Ministre franquista i haver participat en la signatura de condemnes de mort polítiques. Quan encara qui s’entesta en dir lloances d’antics governadors civils i càrrecs franquistes com Porcioles o Samaranch. Quan encara es fiquen tots els obstacles possibles per obstruir la memòria històrica. Quan encara hi han fosses il·legals escampades per tota la geografia. Quan…..

Hi ha massa “quans” sense contestar, hi ha encara silenci i oprobi, massa ganes d’enterrar el passat, no pas per superar-lo, sinó perquè ningú en parli, com si no hagués existit mai. Però les víctimes, els centenars de milers de víctimes esperen, i tenen tot el temps del món per esperar, mentre no les oblidem. No esperen venjança sinó una cosa molt més senzilla i difícil: justícia. En aquests temps, està de moda criticar els alemanys i la seva actitud respecte a l’Europa del Sud, però al cantó d’aquest excés d’austeritat també hi ha la seva auto-exigència de rigor, la valentia per enfrontar el seu passat, tant del nazisme com del comunisme, i aleshores potser en hauríem d’adonar que l’exigència i la justícia han de començar per la nostra casa, per nosaltres mateixos. Fins quan estarem disposats a conservar la merda de la dictadura i la transició que hem patit? Fins quan estarem disposats a tancar els ulls davant els costums corruptors de molts empresaris i polítics, també catalans?

Vet aquí una reflexió que cadascú pot fer després de veure aquesta bona i recomanable pel·lícula.

Afegeix un comentari