LA JIHAD A L’ALCORÀ (i 3)

La noció del combat pel camí de Déu, que és el que vol dir jihad, es va reflectir en Mahoma en els escrits fets a Medina. Potser va ser una necessitat per sobreviure als enemics que volien aixafar la nova religió que predicava el Profeta, però les conseqüències es deixen sentir fins als nostres dies, com hem pogut comprovar aquests darrers dies.

En la shura 47 fa una proclamació de guerra dient: “Quan trobeu als qui no creuen, colpegeu els seus colls fins que els deixeu inermes….Les obres de quins siguin matats en la jihad no es perdran…No demaneu la pau mentre sigueu vosaltres els més forts!” I a la shura 48: “Sou cridats a combatre a gent valenta. Combatiu-la o que que s’islamitzin!”

Coneixedor de l’esperit guerrer de les tribus d’Aràbia, preveient els enfrontaments, el Profeta a la shura 49 diu: “Si dos grups de creients es combatessin, imposeu la concòrdia entre ells! Si un d’ells persistís, combateu-lo!” (No és això el que passa ara entre faccions jihadistes?). Quan van expulsar als jueus de Banu Nadir, per no convertir-se va escriure a la shura 59 (La reunió): “Amb les seves mans i amb les dels creient demoliran les seves cases (paradoxalment és el que molts palestins pateixen ara), serà així perquè s’han apartat de Déu. Qui s’aparta de Déu, sofreix un càstig…El botí pertany als emigrats pobres que foren expulsats per cercar el favor de Déu.”

Finalment, a la shura 61 (“La línia de combat”): “Combatiu en la senda de Déu (jihad) amb els vostres bens i les vostres persones!…Estimeu una altra vida. Un auxili de Déu i una conquesta immediata!…Ajudem als qui cregueren contra els seus enemics i foren els vencedors.” A la shura 65 (“La repudiació”) justifica el càstig a les ciutats que no s’han rendit a l’Islam: “A quantes ciutats que foren rebels a l’ordre del seu Senyor i dels seus enviats hem exigit compte rigorós i les hem turmentat de terrible manera! Tastaren el dany de la seva acció.”

Evidentment, al cantó de la interpretació rigorista de l’Islam, existeixen d’altres vies, fins i tot, la via més mística dels sufís, però també és cert que des dels seus inicis a l’Islam es prescriu el combat per Déu. Segons uns aquest combat pot ser individual o col·lectiu, pot ser físic, territorial o espiritual. Alguns musulmans il·lustrats, professors universitaris francesos destaquen que ni el mateix Profeta va permetre cap crítica a la figura d’Al·là, a la seva pròpia o al seu missatge, comparant-lo amb la llibertat de crítica que es permet en d’altres religions. Possiblement aquesta és la contradicció fonamental: permetre o no la permanència de l’absència de crítica al si de les comunitats musulmanes, i més en una societat laica, com la francesa (o l’alemanya, o la danesa o la neerlandesa….).

Afegeix un comentari