LES BASES TEÒRIQUES DE LA JIHAD

Un dels principis fonamentals de l’Islam és el sotmetiment dels creients a la voluntat de Déu (Al·là). En principi, cap humà pot saber amb certesa la voluntat de Déu, d’aquí doncs el principi de sotmetiment. Però quan un humà s’atribueix com a correcta, la seva interpretació de la voluntat de Déu, comencen els problemes, es digui aquesta religió Islam, judaisme o cristianisme, en teoria religions germanes, nascudes del seguiment del Llibre rebel·lat. Però tant l’Islam (mitjançant la umà) com el cristianisme (mitjançant l’evangelització) tenen com un dels seus principis bàsics la propagació del missatge rebel·lat. Al ser religions veïnes, des dels seus orígens, i creure’s cadascuna en possessió de la veritat, les topades han estat freqüents i violentes al llarg de la història, sobretot quan a cada bàndol, la interpretació religiosa era intolerant i restrictiva.

El mateix Bin Laden en un dels seus missatges més famosos deia que el destí de tots els humans està escrit, marcat i segellat per Déu, que aquest no es pot canviar, que el triomf de l’Islam serà inevitable. Però des del sufisme (branca mística de l’Islam) i dels sectors moderats de l’Islam es refuta aquest argument des de la mateixa impossibilitat de saber els designis de Déu, i per tant no es pot deduir que aquesta sigui la interpretació certa. D’aquí el reforçament de la necessitat de la pregària, i sobretot la no ingerència en el destí dels altres, si aquesta és la voluntat de Déu. Per això, aquests mateixos sectors diuen que no es lícit en nom de l’Islam acabar amb la vida d’un altre ésser humà, que això només està en mans d’Al·là.

A diferència de l’Islam i el cristianisme, el judaisme no té com a objectiu esforçar-se en la propagació del missatge del Llibre sagrat, sinó sobretot en el compliment dels seus preceptes. Si la voluntat d’Eloim és que els humans es converteixin al judaisme, això només ho sap Ell. Per això, l’expansió territorial del judaisme no ha estat mai una preocupació fonamental d’aquesta religió, entre d’altres coses perquè no han tingut, excepte fins fa pocs anys (si exceptuem el regne de Kazar del 700 a 1016) territori d’on expandir-se. La seva obsessió ha estat sempre la restauració i retorn a l’antic regne de Judea, després de les diàspores i dispersions babilònica i romana.

Els que s’escandalitzen entre els occidentals de l’expansió del jihadisme obliden que encara avui des de les diferents branques cristianes es fica molt l’accent en la importància de l’expansió de la creença evangèlica. No cal oblidar que l’establiment del colonialisme va tenir en l’expansió evangèlica, una de les jseves ustificacions més potents. O el mateix apartheid, anava molt lligat al manteniment d’un territori evangèlic, separat de les creences africanes. Sense anar més lluny, fins ben entrat el segle XIX, un dels punts fonamentals del programa absolutista era el manteniment de la Inquisició, com a eina fonamental per combatre les altres creences.

Amb tot, cal reconèixer que l’Islam ha tingut una preocupació especial i constant des dels seus orígens en l’expansió territorial de la seva fe. Si el mateix Mahoma va tenir i va deixar escrita aquesta preocupació, què no haurien de tenir els seus seguidors! Però al cantó d’això, és veritat que des de la mateixa mort del Profeta, l’Islam ha patit escissions motivades per la discussió sobre la interpretació de la voluntat de Déu i el mateix Alcorà. La divisió ben aviat en dues grans branques, sunnites i xiites, es va originar per haver torturat i portat fins a la mort al nebot de Mahoma, qui s’atribuïa una interpretació del missatge de Mahoma que diferia dels altres ulemes. Però fonamentalment sempre ha estat la interpretació més restrictiva i intolerant la que ha originat autèntiques massacres al si de l’Islam. Només cal recordar que la vinguda dels Omeies a la Península va estar produïda per l’accés al poder a Bagdad d’una secta més intolerant.

Com passa sempre, els conversos es converteixen, en la necessitat de justificar-se com els millors creients, en els autèntics motors de l’expansió territorial, afirmant-se amb una mentalitat autoritària i intolerant que els fa aparèixer a ulls de molts dels seus seguidors, com els autèntics missatgers de Déu. Només cal recordar l’expansió sasànida a l’Orient Mitjà, els almoràvids i almohades al Nord d’Àfrica, els mogols al nord de l’Índia o la rebel·lió del Mahdi al Sudan britànic. El salafisme, Al-Qaeda i l’Estat Islàmic només seria la continuació d’aquesta dinàmica que pateix l’Islam i la resta de la humanitat des del segle VII.

Perquè l’autèntic drama, senyalat pel sufisme i d’altres branques meditatives i místiques de l’Islam (coincidents amb totes les branques místiques de les altres religions) és que en creure que un interpreta correctament el missatge de Déu, pren en les seves mans el que només correspon a Déu. I quan adreça aquest missatge a eliminar “infidels” està violant un principi fonamental de la vida espiritual, creient-se que matant el cos de les seves víctimes mata les seves ànimes. Però per definició (del mateix Mahoma), l’ànima és immortal, i per tant, en violar un principi sagrat fa recaure el pes de la seva acció sobre si mateix. Quan un jihadista, quan un intolerant, mata a una altra persona l’únic que fa és matar una part de la seva pròpia ànima, i en fer-ho, obre les portes del seu propi infern. Perquè en definitiva, teològicament, l’infern, la condemnació, és la violació flagrant de la creació de Déu, l’infern és l’absència, l’allunyament total de Déu. Des dels mateixos principis religiosos en els quals diu creure, els humans al ser creats per Déu, formen part de la seva creació i no poden ser eliminats per altres humans.

Afegeix un comentari