SAVIESA DE GOS

Ara, que molts fiquen el crit al cel i reclamen més contundència policial contra l’islamisme, obliden ben sovint que aquesta és una resposta barroera i a posteriori, i no pot fer-se servir per prevenir futures accions de gihadistes retornats i entrenats en la guerra a Síria, que de segur conviuen entre nosaltres, com a combatents dorments, també aquí a Catalunya. És evident que ha d’haver una acció policial, però sobretot ha d’haver una acció ben planificada de la intel·ligència militar i policial, és a dir, una tasca d’infiltració constant i permanent entre els cercles intolerants i amants de la violència, no sols de l’islamisme integrista, sinó també entre els cercles xenòfobs i fins i tot entre les bandes llatinoamericanes. I tot això, que molts comencen a descobrir ara com a necessitat hauria d’haver estat sempre present entre les autoritats espanyoles i catalanes.

Només caldria preguntar-se quants policies nacionals o mossos d’esquadra hi ha avui a Catalunya que entenguin i parlin l’àrab, per poder-se infiltrar a les mesquites i en aquests cercles? La resposta (més pròxima als 15 tots sumats) ens deixaria glaçats, davant del perill que ja tenim a sobre. Per a què serviria això, poden preguntar alguns farigoles innocents? Doncs per detectar per exemple, si a l’oració dels divendres hi ha imams que no condemnen els atemptats de París, que podria aixecar sospites per iniciar una vigilància més intensa de certs elements, que tenen com a objectius adoctrinar en certa visió de l’islam, no pas la més tolerant, i posterior captació de possibles futurs combatents. Podria servir també per saber certes converses en barberies freqüentades per musulmans, per certs comerços hal·lal, discretament, sense aixecar sospites, doncs ja sabem que la confiança entre germans musulmans és molt important.

Però al cantó de la resposta policial no s’hauria d’haver abandonat o retallat la política social. Un estat fort ho és perquè és capaç de no abandonar a la seva sort als que tenen més dificultats per inserir-se en la societat. Rajoy hauria de recordar, ara també, que en comptes de salvar persones hem salvat bancs, i ara podem pagar molt car haver deixat sense recursos i sense assessors la majoria de serveis socials que podien cohesionar la societat i fer-la més forta front a la desesperació i la manca d’expectatives de molt joves que cerquen dreceres per perdre’s, es diguin gihad, bandes llatines o organitzacions ultradretanes, amb el comú denominador de foragitar la seva frustració mitjançant la violència. D’això també se n’hauria de parlar a les eleccions, sobretot a les municipals. En cada poble, en cada ciutat i en cada barri s’haurien de parlar aquestes coses, ara, entre ciutadans i polítics, perquè sabem que se’ls ha de pressionar per fer el que és correcte. Perquè la majoria de competències en assistents socials la tenen els ajuntaments.

El perill de centrar-se només en una resposta policial va acompanyat de la possibilitat de retallar les llibertats ciutadanes que es diu voler defensar i que tant ha costat conquerir. En aquest difícil equilibri estarem immersos debatent els propers mesos. Però el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure. Una cosa és la resposta que han de donar els polítics, i una altra ben diferent la que hauria de donar la ciutadania. I ara se’ns presenta una ocasió d’or per a que tots els ciutadans puguem intervenir amb fermesa i convicció en el debat, que no és altra cosa que defensar sense descans el valor d’una societat laica, l’única garantia sòlida per preservar una autèntica llibertat de creences, l’autèntica llibertat religiosa, que no és altra cosa que no donar preeminència ni privilegis ni cap tractament especial a cap religió per damunt de les altres.

Per un autèntic laic, hauria de ser igualment ofensiu veure com ocupem l’espai públic o els carrers per fer cerimònies religioses els musulmans com les ditxoses processons de Setmana Santa que organitzen els catòlics, encara que sigui una atracció turística per alguns. Però des del laïcisme no podem tolerar que es barregi sentiment religiós amb interessos econòmics o d’altra índole. En un estat autènticament laic, les celebracions religioses corresponen fer-les en espais privats. Encara més, els laics haurien de defensar la protecció d’aquesta privacitat, que ningú hauria de pertorbar. Tant censurable és penjar la creu a les aules (altra cosa és a les capelles de cada centre) com exhibir burques pel carrer, com entrar amb casc o la cara tapada a dependències oficials. El sentiment i la creença religiosa no haurien d’abandonar mai l’esfera privada.

És hora ja de perdre la por a ser criticats per defensar la coherència dels valors laics. És hora de deixar de banda el què és políticament correcte. Hem d’acabat amb la perversió del llenguatge i la hipocresia de mirar cap a altres cantons com si no passés res. La intolerància entre nosaltres s’ha tornat ha instal·lar amb força, és digui jihadisme, integrisme catòlic, xenofòbia lumpen, hooligans futbolers o directament neo-nazis organitzats. La manera més directa per combatre’ls és eixamplar el camp del laïcisme, fins a llocs que fins ara no ens havíem atrevit a defensar. Com és possible encara que l’Església catòlica se li permeti inscriure com a seva la Mesquita de Còrdova i d’altres espais similars? Patrimoni de la Humanitat vol dir que no és propietat de cap religió, i també és esquizofrènic que alguns argumentin que en aquell recinte, es podria habilitar una part pels musulmans. Ni moros ni cristians, sinó per a tots els ciutadans! Aquest ha de ser el crit. Aquesta mena de monuments han d’estar tancats a qualsevol culte, la millor manera de preservar-los per a tots i per futures generacions. Tampoc estic parlant de res extraordinari, la Basílica-Mesquita de Santa Sofia d’Istambul n’és un bon exemple en aquest sentit. Tan de bo el mateix es pugués fer amb alguns llocs sants de Jerusalem o Betlem. Però això, ja són figues d’un altre paner.

Però per debatre, cal conèixer i no tenir por a discrepar. Molts desconfien dels musulmans sense ni tan sols haver parlat mai amb ells. I no és que sigui difícil fer-ho, doncs estan ben aprop de tots nosaltres. Els que estem acostumats a tractar-los diàriament sabem de les seves preocupacions, del seu sentit de l’humor, de les seves diferents maneres de veure la vida, perquè no és el mateix un musulmà magrebí que un guineà. Són més semblants a nosaltres del què puguem pensar. Però també cal tenir interès en saber. Ells no tenen cap por a parlar de religió. Però per parlar-hi cal potser haver llegit alguna cosa sobre l’Alcorà. Com fa anys que m’interessen aquests temes, l’Alcorà me l’he llegit dos cops, i la Bíblia tres, i una part del Talmud. En aquest sentit, amb una mica de coneixement la discussió amb un jueu, un musulmà o un protestant esdevé força més interessant. Sense pors i en llibertat. Alguns diran que l’Alcorà és un llibre difícil de llegir, però els mateixos que diuen això s’empassen sense piular les 700 pàgines del darrer llibre de Thomas Piketty i ningú em convencerà que potser en aquests moments és més important llegir l’Alcorà que no pas “El capital del segle XXI” per entendre el món. Perquè per entendre primer cal saber de què estem parlant. Si més no, és més necessari, això és segur. I mentrestant, alguns que no oblidarem mai, cridarem ben alt: JE SUIS CHARLIE!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!