SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

15 de desembre de 2014
0 comentaris

El Mississipi passa pel Segre

Concert: “The Mississipi Mass Choir”

Gènere: Gospel

Lloc: Teatre de la Llotja de Lleida

Data: 13 de desembre del 2015

Valoració: 7 sobre 10

La veritat és que esperàvem molt més d’una agrupació musical tan anomenada com aquesta, que fins i tot havia actuat al Carnegie Hall. Però deurien ser altres temps. O potser ha estat un tema de pressupost, perquè d’un cor de més de dues-centes persones, que només arribin a actuar 14 veus (inclosa la directora) i cinc músics, el resultat no pot deixar de ser molt gran entre el que un espera i el que finalment es veu damunt l’escenari.

I no és que les veus fossin dolentes, tot el contrari. Dotades d’una potència i modulació excepcional, amb una energia engrescadora, només calia comparar-ho per contrast amb l’escassa energia i artificiositat que prèviament van exhibir les més de 40 veus de l’Orfeó Lleidatà (quina mania de fer-los fer el ridícul, encabint-los de teloners a qualsevol grup coral d’anomenada!). Cal destacar sobretot la qualitat dels dos baixos, doncs ells solets es bastaven per ficar la base sobre la que construïen les diferents harmonies poderoses, culminant amb un Haendel adaptat molt especial, enèrgic i original, una mostra més de la gran versatilitat d’aquesta mena de corals nord-americanes.

A banda de la migrada presència de veus (totes elles de qualitat, malgrat l’edat d’algunes), la regulació del so amplificat, un cop més, va fallar estrepitosament, sobretot al principi, on els instruments sonaven del tot saturats, i per tant, dificultaven l’audició de tota la resta. Sembla mentida que amb els cinc anys que ja porta aquest teatre de la Llotja, encara no s’hagi solucionat aquest tema. Ens temem que també pot ser un tema de pressupost, perquè quan vols qualitat i no hi han diners, d’on no n’hi ha no en pot rajar.

Mal acostumats com estem per aquí a allargar indefinidament les actuacions, reclamant amb insistència la repetició de diferents bisos, alguns dels presents es deurien emportar certa sorpresa de que només fessin dues peces (una d’elles, el “Oh happy day!” conjunt amb l’Orfeó) de més, però la diferència de cultura musical a les dues bandes de l’Atlàntic fa que això de la música s’ho prenen tan seriosament, que no els hi entra gaire al cap el perquè s’hagin de fer repeticions. Ells ho consideren, amb molta raó, una certa degradació i una falta de respecte als músics, que sempre s’esforcen en donar-ho tot quan pugen a un escenari. En això, com en moltes altres coses, queda molta pedagogia per fer en aquest país, perquè la gent consideri la música en directe com un Art i un fenomen extraordinari. També es deurien de sorprendre que els mateixos cantaires, en acabar, venguessin ells mateixos CD’s, però pels cors de gospel, la música i el servei evangèlic, van del tot lligats, no d’altra manera entendrien que l’energia que mostren cantant, forma part d’aquesta entrega i comunicació espiritual que considera la música com el llenguatge que millor comunica l’esperit humà amb el més transcendent, i per tant al seu servei.

Els musics afro-americans ho defineixen molt bé: només des del soul (ànima) individual, el càntic spiritual negre es pot transformar gràcies a la massa coral en gospel, gràcies al rythm (o swing) i el blues. Sense entendre això, no es pot entendre la música negra americana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!