SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

3 de desembre de 2014
0 comentaris

Països Catalans: confederals o res

Ara que es parla tant de la nació sencera, de com arribar a la independència de tota la nació, és a dir, allò que alguns anomenen Països Catalans, en comptes de discutir i desqualificar sense arguments, caldria reflexionar sobre la història mateixa d’aquesta realitat nacional. Algunes persones, amb una voluntat massa simplificadora, comencen a titllar de traïció tot allò que no sigui la proclamació d’independència de tots els territoris de parla catalana. Però, si això pogués ser desitjable, no vol dir que fos ajustat a la realitat. La primera consideració és preguntar-se si en una visió política circumscrita estrictament a criteris lingüístics podria adequar-se a les comarques del País Valencià que mai han parlat en valencià. O com estructurar i alliberar a les comarques de la Franja, quan en la seva immensa majoria els seus ciutadans, encara que vulguin ser catalano-parlants, es consideren plenament aragonesos. O què dir aleshores de la Val d’Aran, una realitat nacional occitana dintre del Principat. Com ho resolem això? La resposta evidentment no pot ser senzilla, perquè la història i la realitat dels diferents territoris és complexa, molt complexa.

Ningú hauria d’ignorar que des dels seus inicis, els diferents territoris que avui anomenem Països Catalans, van néixer com a reialmes separats, sobirans. Això és tan cert que ningú pot ignorar que els monarques catalans celebraven Corts separades en cada un d’aquests reialmes, i que en la llista dels seus títols, cada territori era considerat un regne diferent. És a dir, i per aclarir-ho d’una vegada per sempre, mai va existir un regne català en sentit estricte, sinó uns monarques que eren reis dels regnes  de Mallorca, Rosselló, el Principat i València. Fins a l’adveniment dels Borbons i la subsegüent destrossa de tota la Corona d’Aragó, cadascú d’aquests regnes tenia lleis i furs propis i celebrava Corts diferenciades dels altres. Encara més, en algunes èpoques, Mallorca i el Rosselló van pertànyer a monarques diferents  dels que hi havia al Principat. Per tant, no podem parlar d’una unitat política centralitzada, però sí que podem considerar-la com una unitat política confederal.

I aquesta hauria de ser la solució i per tant el camí a seguir per alliberar algun dia els diferents territoris que conformen la nostra nació. Per això és del tot legítim, respectant aquesta tradició confederal, defensar els diferents temps i escenaris en cada un dels territoris en la lluita per la independència. Per respecte a la nostra història, no podem pretendre alliberar tots els territoris de cop, ni pensar que uns s’han d’esperar a d’altres perquè madurin les condicions necessàries per fer el salt definitiu. La pròpia història ens indica que això s’ha de fer per etapes i en cada un dels territoris per separats. La reunió futura s’haurà de basar en progressives incorporacions a una confederació.

Però això, en la realitat europea actual, no és cap novetat. Algú pensa que els neerlandesos no aspiren a aplegar-se en una confederació algun dia que agrupi i que respecti els diferents territoris que avui conformen els Països Baixos, Flandes i la regió del Pas-de-Calais? Algú pensa que els austríacs no somnien en reunir altre cop, de manera confederal els dos Tirol? Algú pensa que en la futura república del Principat de Catalunya, la relació de la Vall d’Aran no pot ser altra que confederal, si vol trobar un encaix durador i just?

L’Europa que somniem no és la dels Estats, sinó la de les nacions. I això passa, necessàriament per l’establiment, no pas dels principis federals, sinó els confederals. Aquesta seria la solució per una Europa que tornés a il·lusionar, que tingués un motor de progrés i un model a oferir al món, que superaria de llarg al model actual dels Estats heretats de les visions imperialistes i d’hegemonia. Una solució que Europa podria oferir al món per reestructurar les realitats polítiques d’altres continents. Només cal pensar en l’artificiositat d’algunes fronteres traçades a l’Àfrica i l’Orient Mitjà, per adonar-se que hi ha molt camp per recórrer en una contribució fonamental a la pau i la justícia mundials.

Per això, el que està fent actualment Catalunya, en cercar la independència d’aquesta part de la nació, és un inici en la bona direcció per construir una concepció política més justa, i per tant, és una contribució valuosa a la reestructuració i enfortiment de l’Europa futura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!