SAVIESA DE GOS

Quan les tropes franceses feren l’assalt a la ciutat de Lleida a l’octubre de 1707, una part dels veïns es refugiaren al convent dels dominics (actual edifici del Roser), fiant-se del “dret d’asil”. Durant les vuit hores que durà el saqueig de la ciutat, dels acollits en aquell convent no se’n salvà cap. Després d’ésser passats pel fil de l’espasa, incendiaren l’edifici. Els darrers anys, a l’entrada de l’edifici, hi figurava una placa recordant aquests fets, i es feia servir per diferents grups cívics i polítics per fer ofrenes de flors, cantar els Segadors, etc. Però un bon dia, al senyor Àngel Ros se li va ocórrer la brillant idea d’oferir-lo a l’Estat com a possible ubicació per a un “Parador Nacional”.

S’ha de dir que una altra possibilitat era ubicar aquest parador a l’antic Castell dels Templers, avui encara sense cap ús, situat als afores de la ciutat, possiblement una ubicació molt més adequada per aquesta finalitat. Però, estranyament, el Ministeri es va mostrar molt interessat en l’edifici del Roser. Mentre es decidia la ubicació definitiva, el Roser va ser buidat (encara contenia el Museu Morera de pintura) i clos, barrant el pas a qualsevol ciutadà que el volgués visitar, i molt menys realitzar qualsevol acte. Després de mesos d’espera, finalment es va anunciar que s’optava per fer el Parador al Roser.

Aviat però, es van aixecar veus dintre la ciutat en contra de situar el Parador en aquest edifici emblemàtic. Alguns grups independentistes i ciutadans argumentaren que tot era una maniobra per tancar l’accés als lleidatans i per esborrar la memòria històrica de la Guerra de Successió. Una excusa, per suprimir un punt de trobada sobiranista. Des de l’Ajuntament es va contestar que era l’ocasió per rehabilitar totalment l’edifici i revitalitzar aquella part de la ciutat que s’estava degradant. A més s’anuncià que s’habilitaria una nova entrada a l’edifici amb accés a un nou pàrking que acabaria d’afavorir la mobilitat de la zona. La inversió inicial era d’uns 15 milions d’euros. Molts ciutadans ens empassàrem aquesta versió. El temps ha donat la raó als primers.

Però, ai las! Va arribar la crisi, i el castell de cartes es va enrunar (un més dels que s’ha emportat els projectes no ben fonamentats). Les obres es paralitzaren, i els lleidatans ens trobem des d’aleshores sense edifici del Roser, sense lloc on celebrar l’Onze de Setembre i sense Parador. Un negoci ben galdós, fruit de les promeses incomplertes de l’Alcalde. Potser la foto que encapçala aquest article, la pancarta del PSC que mig penja de l’entrada del Roser que, en un signe més de deixadesa, no s’han dignat d’enretirar, és tot un símptoma de com es troben els socialistes avui per aquestes contrades.

Però no tan sols hem perdut momentàniament l’edifici (espero que quan siguem independents això canvii radicalment). És que l’entorn immediat del barri que l’envolta mostra signes evidents d’abandó i en alguns llocs fins i tot de ruïna. Lentament es van tombant edificis, deixant patis buits, sense cap planificació ni projecte a la vista que pugui frenar l’enfonsament d’un barri històric. Com si la zona no estigués necessitada de vivenda social! Que podria ser impulsada per cooperatives mixtes amb participació de l’Ajuntament, per exemple.

Perquè la nostra memòria de ciutat, la del 1707, a cada enrunament, a cada nova desfiguració de la trama urbana, és com una part de la memòria que ens treuen, que ens esborren. Malgrat haver inaugurat a la Seu els actes del Tricentenari, l’Alcalde “catalanista” del PSC Àngel Ros, fa ben poc honor a la memòria dels lleidatans que van ser massacrats en aquell conflicte, sembla que la memòria no l’importi, o potser li molesta alguna part de la història. Però, molts altres, recordem i recitem amb emoció els versos del nostre poeta Màrius Torres: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”. I nosaltres, sobiranistes i republicans com ell, no podem oblidar, no volem oblidar.

Per això recordem, per això reclamem i denunciem. En algun moment algú va pensar que potser el Roser era el lloc ideal on ubicar el Museu d’Història de la Ciutat? Des de la fundació d’Ilerda, passant per la Lerita musulmana fins arribar a la Lleida actual, amb una història de més de dos mil anys, la ciutat no es mereix un museu on s’ensenyi i recordi tota la seva història? I quin millor lloc que un edifici amb tant de simbolisme, en ple centre històric? Sabem que els lleidatans de l’immediat futur reconstruirem la “ciutat d’ideals que volíem bastir”, una ciutat que ja no és tan llunyana. Possiblement ni l’Àngel Ros serà aleshores alcalde ni el PSC sobreviurà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!