SAVIESA DE GOS

Títol: Dos vidas (Zwei Leben)
Producció: Noruega-Alemanya
Direcció G. Maas, J. Kaufmann
Actors: Juliane Köhler, Liv Ullmann, Sven Nordin, Rainer Bock
Valoració: 7,5 sobre 10

Una molt bona pel·lícula sobre un triple drama, el que patiren les dones noruegues que s’emparellaren amb soldats alemanys quan aquests ocuparen el país. Tant se val si ho van fer per voluntat o forçades pels ocupants, si es quedaven embarassades, els hi prenien els fills, que van ésser criats a cases-bressol a Alemanya oriental. En acabar la guerra, aquestes dones van ser repudiades tant per familiars com per la societat noruega, que les va etiquetar de col·laboracionistes sense distinció. El drama, tot just havia començat, doncs aquests nens i nenes segrestats, en ser ocupada pels soviètics, van ser captats i ensinistrats per la Stasi o policia secreta de la RDA, que al llarg dels anys, mai va deixar de creure i utilitzar els mètodes estalinistes, que poc es diferenciava dels emprats pels nazis (com molt bé va analitzar Hanna Arendt).

Amb el temps, aquests agents orfes, van ser reenviats a Noruega o a Alemanya Occidental per infiltrar-se en les seves societats i espiar els seus sistemes (aquests països van ser, des de la seva fundació, membres de l’OTAN), essent aleshores víctimes i botxins, al mateix temps. Entorn de tota aquesta increïble història, però real i verídica (uns 12.000 infants, fills de membres dels SS, van passar per aquelles maternitats).

En alguns casos com el del film, no sols van adquirir una nova personalitat, sinó també en alguns casos van eliminar a nens orfes que no addictes al règim comunista, suplantant per segon cop una altra personalitat. De la resultant d’aquest esquizofrènic procediment, solien sorgir agents freds, calculadors, quasi perfectes, insensibles al patiment i acostumats a mentir i fingir de manera molt natural. És a dir, l’agent quasi perfecte. Basada en la novel·la de Hannelore Hippe, la protagonista, en descobrir-se tot, li declara al seu marit que no tot ha estat mentida. Però ell li fa la pregunta fonamental: “Com podem creure’t alguna cosa, si cada dia has explicat una història diferent? Com podem saber que dius algun cop la veritat?“

El pitjor de tot, és que avui en dia encara no s’han descobert la identitat de la majoria dels agents de la Stasi. I per tant, els seus crims resten en la impunitat més absoluta. A què em recorda això? No ens cau tan lluny, veritat? Si les “civilitzades” Noruega i Alemanya tenen aquesta mena d’històries, què no tindrem els mediterranis més passionals?

El film està ben dirigit i s’agraeix la recuperació per al cinema d’una grandiosa Liv Ullman, que confirma perquè va ser una de les més reputades actrius als anys 70 i 80. La resta dels actors estan a molt bon nivell. En definitiva, un film del tot recomanable per qui els agrada els temes històrics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!