SAVIESA DE GOS

Aquest cop sí, la nau central de la Seu Vella de Lleida era plena de gent, per escoltar aquest concert dintre del cicle “Concòrdia” del Tricentenari. L’ocasió bé s’ho mereixia i si algú tenia alguna reticència, en escoltar la primera peça, fora de programa, de La Balanguera, realitzada des del fons de la nau pel Cor de Joves Intèrprets, va escampar qualsevol dubte que anàvem a escoltar un concert d’una alta qualitat i emotivitat.

El programa el formaven peces molt ben escollides, representant una clara evolució sonora des del romanticisme fins al poema simfònic contemporani, emmarcat tot dintre de composicions que evocaven els diferents paisatges i històries dels Països Catalans, molt apropiat pel Tricentenari. Amb la primera peça (La cova del Drac), amb clares influències del romanticisme, a voltes recordava Wagner o Smetana, i descobríem una enèrgica i decidida direcció efectuada magistralment per Salvador Brotons, que li treia tot el suc al so d’una ben conjuntada orquestra. Així mateix, un molt equilibrat i conjuntat cor de 38 veus ens transportava musicalment a escenes i paisatges naturalistes.

La primera part acabava amb una síntesi i records de diferents passatges del mestre Serrano, que ens deixava molt clar el seu origen valencià i una evocació fantàstica de la música de Moros i Cristians, que em va entusiasmà. En ella descobrírem també el record i la influència de Falla i Granados.

La segona part, també va començar amb un altre regal musical del cor, aquest cop efectuat des del fons de l’absis major. Acte seguit, atacaren decididament cor i orquestra la sardana cantada de Morera que ens confirmava la grandiosa sonoritat i canvi de registre de les sardanes interpretades amb orquestra simfònica i cantades, en comptes d’una formació musical plena de limitacions com és la cobla. Tocades i cantades d’aquesta manera, amb una sonoritat més moderna que pot atansar-la a d’altres ritmes (fins i tot al swing o al gospel), el gènere podria tenir un desenvolupament i evolució major del que ha tingut fins ara.

El programa s’acabava amb un poema simfònic del propi director, executat amb una energia i modulació remarcables, on en diferents passatges ens començava evocant El cant dels ocells, passant pel francès (per simbolitzar les tropes borbòniques) Amb estol, companys alcem el vol (recuperat modernament pels “maquisards” de la Resistència), i acabant amb un vibrant record als Segadors, que arrodonia una molt descriptiva música que condensa la història dels nostres darrers 300 anys.

Amb el públic dempeus, l’orquestra i cor ens van regalar una Santa Espina i un Cant de la Senyera, que va ser l’ocasió per què el públic se sumés a cada tornada i s’exhibís (com no!) estelades i crits d’independència. Cosa que volia dir que, almenys entre els presents, flotava en l’ambient que estem a punt pel pas definitiu,… per ser lliures.

Per tot això, la gent de Barcelona i comarca si poden, el dia 8 de setembre, a les 21 h, recomano que vagin a gaudir d’aquest concert al Palau de la Música. Una molt bona ocasió per escalfar motors i un bon aperitiu per la Diada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!