TÀPIES, “MEMÒRIA PERSONAL” (i 3): L’art

Confesso que Antoni Tàpies ha estat un autor que durant molts anys la seva obra no m’agradava, ni em convencia cap de les seves declaracions. Tampoc ajudava un cert posat hedonista i una mica cregut, així com un caràcter una mica esquerp. Però en els darreres anys de la seva vida el vaig anar redescobrint, potser perquè els seus silencis ajudaven a un cert esforç per atansar-se a la seva obra, que és la que finalment quedarà com a testament definitiu i parlarà tant de l’artista, com de la persona i del patriota.
“En aquells anys de la República vaig començar a tenir els primers contactes amb l’art modern. Encara més a través del número extraordinari de Nadal de 1934 D’Ací i d’Allà, dedicat a l’art del segle XX. Una antologia tan completa de l’art nou, encara avui no ha estat superada. Em va despertar la sensibilitat, em va donar una perspectiva exacta sobre tot el que és fonamental en la història de l’art modern. Vaig començar a prendre consciència de la nostra situació històrica i política i a sentir la necessitat d’explicar-me. La meva predisposició i la certa habilitat artesana que havia anat adquirint van fer que tots aquells neguits s’anessin abocant a la pintura. La meva vocació es va anar definint amb la il·lusió que la llibertat i el trencament de prejudicis em farien trobar un sentit a aquella vida que em semblava insuportable. M’exaltava d’entusiasme quan aconseguia un llibre sobre Picasso o un àlbum de Matisse o l’estètica de Hegel. Semblava confirmar-me un nou art més pròxim a la poesia i a la intel·ligència superior. Ortega y Gasset se’m va fer odiós per les seves opinions sobre l’art.”
“L’art d’avanguarda va estar a punt de ser popular a Rússia, als inicis de la revolució. Itàlia i Alemanya haurien estat a la vora si no hagués aparegut la repressió. Hi ha unes causes externes que impedeixen que l’art modern s’hagi popularitzat més ràpidament. Quin és, encara avui, l’espai que dedica la premsa a l’art modern? Tot artista realment viu no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes les que sempre li donen impuls creatiu. L’artista ha d’estar disposat a capbussar-se per sota de la consciència humana, i ficar-se sota l’escorça de la conducta i el pensament convencionals. La meva il·lusió era que l’activitat artística influís en les nostres vides fent-nos veure la falsedat de les coses que ens envoltaven.”
“No m’explicava el perquè d’aquelles formes. Em deixava portar pel seu impacte. Hi havia la convicció de donar preponderància a l’home en l’univers, per això em semblava necessari capgirar la visió, sota el record que havia experimentat en nits de febre. D’altra banda, m’obsessionava la materialitat, usant un material espès. Una altra obsessió era el desig que les obres fossin objectes plàstics. La finalitat del quadre havia de ser un objecte amb energia mental. Vaig fer la sèrie de collages amb papers bruts i cartrons amb creus. Sentia repulsió per tot el podia semblar derivat de l’home industriós i materialista, volia una aura de primitivisme, traduir-hi tota la meva rebel·lia. Eren anys en què la divulgació de descobertes sobre la composició de la matèria estaven colpint la ment de tots. L’univers era un fòrmula irrepresentable. Introduir nous materials obeïa a una manera de suggerir aquests problemes. La bomba atòmica posava de manifest l’horrible contradicció entre el progrés de la tècnica i la pobresa del coneixement de l’home. L’assassinat de Gandhi i tota aquella dansa dantesca la vaig voler reflectir en algunes pintures de l’home perdut, aixafat o mutilat. Volia demostrar que l’home és petit i que la saviesa està a comprendre aquesta petitesa.”
 “L’amistat amb Brossa gairebé coincideix amb el meu inici. Vaig descobrir que teniem gustos semblants. Gràcies a ell vaig entrar en relació amb en Joan Prats, per mi fou el simbòlic enllaç amb l’autèntica tradició cultural del nostre país. Tenir accés a la col·lecció d’en Miró que posseïa m’han deixat un rastre perenne. I tenia molta documentació sobre el surrealisme i Gaudí. Ell em va posar en contacte amb Miró i Paul Klee, que fou una revelació sensacional. També he vist en ell el meu fervor per no perdre la comunió amb la naturalesa. Amb Tharrats vam decidir fer una revista per donar-nos a conéixer. Brossa la va batejar amb el nom de Dau al set. Brossa sempre portava la veu cantant. Veient la independència de Joan Miró, vaig interessar-me per altres recerques: el surrealisme, com una transformació de la nostra consciència i la captació d’una realitat més fonda. El 1948 per primera vegada vaig exposar en públic, al primer Saló d’Octubre de Barcelona. Maldava perquè tots els temes tinguessin una envergadura còsmica.. Em vaig amarar del nostre paisatge, sobretot als boscos de Collserola, el Montseny i el Montnegre. El modernisme representava per mi una sortida intuïtiva del món, alhora la reintegració a unes arrels espirituals d’origen llunyà.”
“A l’època d’influència feixista se sentia parlar de retorn al classicisme. Era sorprenent veure les semblances que anàvem descobrint entre els seus cultivadors i l’art dels soviètics. De cara a l’estranger es procurava demostrar que a Espanya es feia <art modern>, que no era un règim feixista. L’art modern es creia innocu per fer intercanvis culturals. L’Institut de Cultura Hispànica va treballar molt en aquest sentit. Però a l’interior del país procurava frenar-se’n la publicitat. Una nova tàctica va ser substituïr els atacs per la promoció massiva de tot el que era nou, tant si era bo com dolent. A partir d’aleshores, vaig decidir que seria jo el qui triaria el lloc per exposar la meva obra. En molts moments em va passar pel cap de fugir del país. El major atractiu per traslladar-me a Madrid era tornar a visitar el Museo del Prado. Goya em va deixar bocabadat. El Bosch és evocació montruosa i sublim, de la criatura llançada al món per un enigmàtic i sàdic destí.”
Gudiol fou un dels primers compradors de la meva obra. Els tres de Dau al Set vam acordar de presentar-nos al concurs de l’Institut Francès, que concedia cada any a tres artistes una estada a París durant deu mesos. Mentre esperàvem el resultat, J.V. Foix va encarregar-nos a cadascú una obra per a la seva casa de Port de la Selva i va voler portar-nos a veure en Dalí. En tornar, vaig decidr acceptar fer una exposició personal a les Galeries Laietanes, com una mena de comiat del meu país, a l’octubre de 1950. Les obres eren de dos grups: de tipus paisagístic, pròxims a Klee i Miró, i la de cambres tancades amb clarobscurs violents. L’únic comprador fou el pare dels Samaranch. Em va venir el buit que sempre m’ha quedat després d’una exposició, en veure el poc que sembla quedar de tants esforços i il·lusions. Aleshores va passar per Barcelona el director de l’Institut Carnegie, triant artistes pel certàmen que organitzava. Vaig tenir la sort que veiés la meva exposició i vaig ser convidat a participar, va tenir un paper decisiu per obrir-me les portes dels EUA.”
“Les obres, un cop acabades, no tenien gens de valor per a mi. L’important era la meva formació com a home. L’atracció oriental també continuava, trobava sorprenent que algunes ensenyances poguessin ser de tanta elevació moral sense creure en déus. Vaig descobrir aleshores Salvat-Papasseit, que tant he admirat sempre més. L’Enric Tormo m’ensenyà la tècnica de l’aiguafort i estampà els meus primers gravats. Tenia 26 anys quan vaig arribar a París. Havia d’acostumar-me a una vida més massificada, que jo detestava. Em vaig dedicar a visitar sistemàticament el Louvre, l’Orangerie, el Jeu de Paume, el museu de l’Home, el museu Guimet i el Museu d’Art Modern. Vaig fer una sèrie de 30 dibuixos que vaig titular Història Natural, volent ressaltar l’enfrontament i la guerra freda entre el bloc occidental i el socialista.”
“Vaig posar molt afecte als poemes de Rafael Alberti i vaig viure de prop les polèmiques entorn el realisme socialista, jo mateix que em pensava que estava fent un art revolucionari, vaig sentir-me rebutjat pels qui posseïen <oficialment> l’esperit de la revolució. Foren molts els artistes que creient les idees de Marx, en realitat estaven seguint les imposicions soviètiques, amb unes obres que retornaven als cromets naturalistes de la petita burgesia. La propaganda soviètica ho dominava tot. Aquella primera estada a Paris fou, en canvi, un desastre per trobar marxant. A la Galerie Maeght, vaig conéixer Miró, el mateix Braque, Chagall, Giacometti, Calder. Dalí exposava a París i el vaig anar a veure. No em va agradar gens. S’estava tornant un pintor bomber. Quan vaig saber que Picasso s’estava a París, em vaig afanyar a visitar-lo. Parlava un català correcte, intercalant frases en francès i castellà. Fou una experiència fabulosa. L’estada a París em va enriquir enormement: el continu remenar per llibreries, no em perdia exposició ni sessió de cinema i teatre. I vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge a Bèlgica i Holanda.”
“En tornar, vam fer una retrospectiva de Dau al Set. Fou com un adéu. També vaig voler fer una nova exposició a les Galeries Laietanes amb tot el que havia pintat a París. Aquesta fou un fracàs total. Però d’allí va sorgir la invitació per fer-ne una altra a Chicago, que tampoc no va tenir gens d’èxit. El 1953 ja m’havia desfet del tot de l’estètica soviètica. L’esforç d’aquelles obres va donar només per pagar-me una breu estada a París, perquè veia que jo aquí no podria fer mai res de bo.”
“Sobre estructures complexes, quasi destruint-les, de sobte tornava a donar l’aspecte d’una massa unida, però ara era una superfície de milions d’elements. Es van convertir en uns murs, en unes <tàpies>. També la necessitat d’usar materials terrosos em venia insistent de les primeres obres. Hi havia el simbolisme de la pols, la cendra, la terra o del fang. M’hi va portar el desig de proporcionar un tema còsmic de meditació i reflexió. Em permetia fer empremtes, en una sensació de lluita. Allò que era brut i fet malbé em semblava més digne que totes les higienes burgeses.”
“La distribució de les masses em va permetre de donar la sensació de caiguda o enlairament, dispersió o concentració. Els tons i els colors eren com un refús de mirar el que és mundà en un estat de clausura, de silenci, de mort. Curiosament, aquelles obres, sortits de racons subjectius van començar a ser vistes amb interés per diversos especialistes, com una mena de símbol de la situació del món. Arriba un moment en què, davant d’un món que s’enderroca, és millor ajudar a demolir el que és inaguantable. Em movia per impulsos precisos, arrencant cegament els secrets d’una massa de terra, per aquesta via em deien que arribava a l’universal! Anava trobant una manera de fer, un vocabulari que s’apoderava de la ment de l’espectador i la conduïa als punts neuràlgics que m’atreien.”
“El 1955 Édouard Jaguer em va convidar a una gran exposició internacional a París. Vaig empaquetar les obres que vaig poder i amb la Teresa vam emprendre el viatge en un vagó de tercera, carregats com burros, molt justos d’armilla, però amb el cor ple d’il·lusions. L’entusiasme de Tapié per les meves pintures, em van engrescar i vaig posar-hi una confiança cega. Una gran quanitat de les coses que jo experimentava, ell les formulava molt suggestivament. Tapié era un pol on es van concentrar artistes vinguts de diferents costas. Uns mesos més tard, a la Sala Gaspar, vaig tenir la idea de fer venir a Barcelona les obres dels artistes que ell aglutivana: Pollock, Kline, Tobey, Dubuffet, Mathieu, Appel, etc. Quasi ningú s’interessà, malgrat que tot era a l’abast de quasi totes les butxaques. L’entrada a la galeria de Tapié, juntament amb la de Martha Jackson a Nova York, va ser la forma de resoldre el problema de tots els artistes, de trobar aquell qui ens alliberi del treball de la difusió, avui es requereix una organització que són incompatibles amb el nostre treball. I em va donar una certa tranquil·litat en la nostra economia domèstica.”
“Els remolins d’aleshores em van etiquetar dins de <l’informalisme>, malgrat que les meves intencions em deixaven sempre una mica a part del corrent general. Una certa repulsió em feia instintivament allunyar-me de la cosa només amorfa. Vaig començar a acostumar-me a anar a París sovint. Quan es va celebrar a Barcelona una de les Biennals Hispanoamericanes em va semblar oportú acceptar la invitació, però no va transcendir fora del país.”
“La puresa i la independència musical del romanticisme, inaugurat per Beethoven, no té parangó fins molt més tard en la pintura, amb els impressionistes. L’audició i l’estudi dels compositors musicals m’estimulaven en agafar confiança en aquell hàbit de transformar mentalment les emocions en determinades formes. La Bauhaus i Kandinski, ja havien parlat d’aquest paral·lelisme.”
“Amb la concessió del Gran Premi Carnegie, que em va semblar increïble i amb la sol·licitud de nombroses exposicions a l’estranger foren uns moments diguem-ne d’èxit. També una de les satisfaccions més grans de la meva carrera el vaig tenir quan, un dia Joan Miró ens va telefonar per veure’ns i conèixer el meu petit estudi. Cap elogi no va tenir la importància d’aquest. També em va portar el missatge extraordinari que la Galeria Maeght de París s’interessava per saber si jo voldria entrar-hi. La proposta m’enlluernava, però vaig respondre que de moment no veia motiu per deixar la Stadler i que havia de guardar fidelitat a Tapié.”
“Cap a la fi de 1958 havia descobert el cartró, matèria que difícilment es presta a ser manipulada, i les coses quotidianes com a veritables cossos. Al 1960 vaig voler fer a Barcelona, abans d’enviar les obres a París i Nova York, una extensa exposició a la Sala Gaspar. A l’estranger, les meves obres començaven a circular per museus i galeries. Vaig preocupar-me per buscar el màxim de difusió per procediments de reproducció. L’artista només treballa perquè siguin vistes les obres, per tant, no vaig estalviar esforços per difondre les nostres imatges.”
Afegeix un comentari