TÀPIES autobiogràfic (2): Les idees

“A casa, no se’ns fomentaven patriotismes ni respectes a cap bandera. Deien que l’amor a Catalunya s’ha de portar al cor. Les guerres es deia que eren fetes pels “miserables” diners. L’any 1931 va arribar l’esclat pacífic de la República, mot que jo sempre he associat a una llum solar. Tot el que era català tenia prestigi i era respectat. Aquella nova Barcelona, amb institucions populars, plena d’inquietud d’avantguarda va projectar el nou pla del servei social.”
“Recordo la proclamació de l’Estat Català de 1934. A la ciutat planava un clima d’inquietud, exagerat per la gent de dretes, que feien córrer molts rumors per desacreditar la República. Al juliol de 1936 tenia dotze anys. Els militars, d’acord amb els rics, els aristòcrates i l’Església, s’havien revoltat contra el govern legalment constituït. Pretenien conquerir el poder per la força, la tradicional actitud dels militars hispànics, que intervenen massa en les qüestions polítiques dels seus països, quan haurien d’existir només com a força de defensa enfront dels enemics exteriors.”
“A tots els parents i amics els va afectar molt la crema d’esglésies i la persecució de capellans, en poques setmanes es van desenganyar d’aquella República que no podia mantenir l’ordre. A l’octubre del 1940, amb l’afusellament de Companys, encara em torna la desolació que vaig sentir aquell dia als meus setze anys. Aleshores, no vaig ser prou conscient de tota la monstruositat d’aquell fet. Vaig comprendre prou bé el genocidi de tot Catalunya que es volia simbolitzar amb l’afusellament. Constituí el primer ferment d’una llavor que ha anat creixent amb els anys, enfortí i estengué la nostra consciència de catalans. Foren els anys de l’estraperlo, dels viatges a Madrid buscant influències, dels endolls, de tot aquell formiguer amoral i corromput.”
“L’Església catòlica no podia fer-se portaveu en exclusiva dels preceptes sobre moral que són comuns a moltes religions, savieses i moviments sovint més antics que ella. L’existència dels déus va entrar per a mi en el món de les <hipòtesis innecessàries>. Hi havia hagut l’alçament militar, els morts i la destrucció, els afusellats o les presons. Especialment tot aquell genocidi sobre tot el que era català, fins arribar a prohibir d’escriure en català la correspondència privada. Tot s’alçava com una denúncia contra aquell escarni de l’humanitarisme, em feien execrar aquell <nuevo orden>, el somni i la mentida de les forces més obscurantistes i retrògrades; el domini per la violència de tota una concepció de la vida recolzada en fanatismes i supersticions que perpetuaven tot els egoïsmes, els orgulls, les crueltats. Calia no cedir, alçar-hi enfront un progressista coneixement de la realitat.”

“Amb la guerra freda em van aguditzar la visió de les contradiccions del món occidental. El món occidental estava mancat d’una visió de conjunt. L’artista s’havia de concentrar en les qüestions ideològiques i ètiques, dirigint-se cap al millorament de l’individu. Si primer no canvia cada individu de veritat, tampoc no canviarà la humanitat. Per a mi era urgent conèixer l’aspecte crític del món capitalista, i res millor que el marxisme. Vaig entrar en el món de <l’art compromés>. Un artista o un intel·lectual no és mai un solitari extravagant incomprès, sempre té un grup d’amics que l’entén, l’anima i li fa sentir uns lligams solidaris amb el seu país i el seu temps. En aquells moments era fresca la victòria de les democràcies sobre l’espectre de les dictadures. Es respirava un aire d’esperances.”

“Al 1953 vaig aprendre a detestar la política estalinista. Però jo detestava molt més les injustícies del món capitalista i la <apolítica>, de tanta pintura naturalista i molta d’abstracta sense contingut. El meu instint em portava a la captació de la realitat més vivent i útil als homes. Vaig fer una sèrie amb colors purs, amb formes i línies elementals. Es va fer córrer entre els abstractes científics que ens trobàvem a la fi de la pintura de cavallet i la incorporació de l’art a la vida pel disseny industrial, la decoració i la integració de les arts, anomenant-se <funcionalisme>, fins ja es podia substituir la investigació espontània per uns programes preestablerts. Hi vaig agafar una gran antipatia, la meva obra havia de ser feta en funció de la idea d’enderrocar aquest món. L’intent de superar tot allò era un problema central i una crisi del pensament. S’havia de crear una nova manera de veure la realitat.”

“De cara al meu treball, l’inconscient, obrint la seva fondària, podia fer sorgir els impulsos de la nostra ànima, les imatges més autèntiques. M’interessava igualment pels estudis sobre imaginació, inspiració, emocions, el gust, el simbolisme i la mitologia. I vaig seguir cercant el suport de filosofies d’altres cultures. Vaig fer un gran esforç per estudiar les escoles de Sankara o Ramanuja. M’han ajudat a descobrir els errors dels dogmàtics, que sovint són tan irreals. Amb materials diversos, amb instruments nous, em provocava jo mateix una tensió espiritual fortíssima. L’artista es capbussa en la soledat per poder abastar el material psicològic que li és propi.”

“Va anar apareixent, d’una manera gradual, la necessitat d’aprofitar els mites perennes de l’ànima humana. D’una banda, un esquarterament de les forces de la matèria i les de l’esperit de l’altra, mostrant-se com la causa de la incomprensio i de les lluites del món. Calia anar més lluny en l’experimentació de la percepció visual. S’havia de prescindir d’un codi, només fer evident el que se cerca. Vaig comprendre que les possibilitats de formes i colors són infinites quan se surt del geometrisme i s’entra en el món de l’amorf, de la taca, de la cal·ligrafia, etc. Vaig també a adonar-me de les possibilitats de la textura. Restava la possibilitat de l’ús d’imatges figuratives, combinar la pura pintura amb fotografies o amb el collage o l’escriptura. Vaig fer aleshores pintures amb al·lusions a la combinatòria d’elements, com una mena de declaració de principis. I ho posava en pràctica amb les tècniques més insòlites: xarxes enganxades, arrencades de matèria, taques a l’atzar, cartrons, fregats, vernissos, terres… A la primavera de 1953 vaig fer una exposició a Madrid. Un desengany més. Però vaig conéixer persones com Laín, Aranguren, Ridruejo, Vicente Aleixandre.”

“Fou a l’octubre del 1953 quan vaig anar per primer cop a Nova York, per l’exposició a la galeria de la Martha Jackson. L’ajuda de Samaranch fou el que em va decidir aquella gran aventura, ja que quasi no parlava anglès ni coneixia ningú. En aquella època gairebé totes les galeries eren relativament petites. Nova York i el poble americà em donà la sensació d’organisme gegantí, fou bastant aclaparador. La sensació de ser un número miserable enmig de la massificació d’intel·lectuals i artistes al Village. No he sentit mai una tristesa més intensa i una fredor d’incomunicació més desolada. Em va rebre el col·leccionista Stern, que tenia unes obres extraordinàries de Klee, Picasso, Miró i Rousseau. Em va venir a veure Edgar Kauffman i em va regalar un llibre sobre l’art abstracte americà, que em va fer descobrir Tobey, Pollock, Kline o Motherwell, amb afinitats amb coses meves, que em va encoratjar molt.”

“Em va semblar que aquells artistes americans portaven les coses més a fons, gràcies a un major contacte amb la cultura oriental, i un major coneixement gràcies a totes les traduccions de les obres d’orient i de tot el món. Amb tots els defectes, amb la seva riquesa Nova York podia ser alhora un centre de confrontació cultural fabulós. Ja era un gran laboratori d’investigació. En el nostre món poden despuntar millor els qui tinguin un mínim de mitjans. És un cercle viciós perquè la preparació vol dir professionalització, llibertat, i finalment fer-ho millor. L’home d’allà és el ciutadà d’aquest món, té al seu abast totes les fonts culturals de totes les èpoques i de tots els països, tot allò que pot ajudar-nos al nostre perfeccionament. Faig un elogi de la seva veritable arrel democràtica que té la seva riquesa cultural, de la varietat de crítiques i tendències que allà tenen curs lliure.”

“En tornar a Barcelona, vaig fer una exposició també poc afortunada. L’evolució que jo havia fet queia en un clima poc favorable. La gent conservadora es reia de mi, però era més trist veure aquesta actitud en gent que passava per progressista. El que més m’indignava eren els aires de suficiència  dels teòrics i els atacs contra tot l’avantguardisme. Per alguns, expressar alguna cosa pròpia és una mitificació de l’artista. Són els partidaris del dirigisme cultural, tant de dretes com d’esquerres. La idea dels <valors pictòrics> ha anat com l’anell al dit als mateixos dirigistes, han propagar la versió de l’art pur, de l’art per l’art. ¿No s’hauria de prendre com un conjunt, entre les quals en pot predominar una idea, segons les intencions de l’obra, que la pot fer figurativa o no? La combinació d’imatges, que no vol dir acumulació confereix riquesa i valor a l’obra d’art. Tot pot expressar alguna cosa, fins els detalls. Evitar el que és gratuït, que l’obra tingui una motivació, fer parlar el quadre, en funció del seu context històrico-artístic.”

“Malgrat les moltes activitats, la satisfacció de veure que m’anava fent un nom, vaig continuar tenint aquells moments de crisi i pessimismes que se’m presenten cíclicament. De què servia, tot plegat per al meu país? Però aquesta insatisfacció m’impulsava a treballar d’una manera furiosa. La convivència amb la Teresa em redescobria moltes qualitats humanes que em sostenien. Una és la del servei anònim. Tornava a veure el valor dels qui passen per ser ningú. La grisor de moltes vides que no surten mai als diaris, però sense les quals no marxaria res. El sentit de donar-se fins a l’anul·lació és una lliçó avui necessària per a molts. És la gran paradoxa, perquè els qui donen o es desprenen són finalment els qui més reben. És el premi de l’amor engendrat per l’amor.”

“En aprofundir l’estudi de l’hinduisme, de l’acció de Gandhi, vaig trobar una confirmació de molts fets. Havia tingut ocasió de posar atenció en el budisme del <petit vehicle> o Hinayana. Encara se’m feia més patent en el Mahayana (Zen en Japonès). Trobar-se amb el Zen és com el sospir alleujat del qui reposa després d’un llarg camí, sense necessitat de déus, ni dogmes, ni ritus ni escriptures, fou una revelació. Vaig començar una veritable relació amb japonesos, amb el poeta Takiguchi i Takahiko Okada. Però foren les obres de Suzuki, Zimmer, Vivekananda i Aurobindo que em foren d’una gran utilitat cap final dels cinquanta, així com la monumental obra de Sirén o Cohn, especialitzade en l’art Zen i tàntric.”

“Moltes de les meves obres eren fetes sota el signe de l’amor, moltes però, sota el signe de la ràbia. Les grans superfícies de matèria em donaven un camp per desfogar les meves ires. Malgrat que la meva obra se n’anava normalment a l’estranger, procurava mantenir un esforç per mostrar-la regularment a Barcelona. Vaig acceptar fer uns decorats per l’obra de teatre de Brossa Or i sal, al Palau de la Música. Va ser una sorpresa veure l’entusiasme d’un públic fidel, en una nit amb el Palau ple com un ou. Per uns moments em va deixar entreveure les reals possibilitats de servei social que tindria la nostra cultura en una situació que fos favorable a Catalunya. El llenguatge del pintor pot ser tant eficaç o més que la paraula. Els seus efectes, no fa falta raonar-los. Però avui no depèn de l’artista sol. Hi ha d’haver un suport de grup: escriptors, periodistes, mitjans de comunicació.”

“Aquells primers anys seixanta, se sentia parlar de progressos econòmics. Els qui podiem viatjar una mica vèiem que allò que el règim havia fet era frenar el nostre desenvolupament respecte a la resta d’Europa, especialment el dels catalans. La vaga de tramvies de 1951 inaugurà la presència del poble català enfront d’un sistema. Recordar la col·locació de la gran bandera catalana a Sant Pere Màrtir el dia de la missa solemne a la Diagonal i l’empresonament de Jordi Pujol. L’oposició al règim franquista creixia entre gent de les més variades classes.”

“Es començà a publicar Nous Horitzons i Treball. Començaren la sèrie d’accions solidàries amb la circulació de documents per recollir firmes en protesta de situacions concretes per la repressió. El suport de l’Església postconciliar a molts d’ells anà donant més força i confiança a l’oposició. El pes que tingué tot el que feia Montserrat va tenir un gran paper, concretament el suport dels frares caputxins. La lluita dels comunistes catalans no es limitava a la lluita de partit, sinó sobretot a promoure la unió de tots els esforços. Aquells homes, durant els anys més difícils, van ser els que a Catalunya s’enfrontaren amb més claredat amb el franquisme i la policia. D’altra banda, una vegada enfrontats amb Rússia pels fets de Praga, l’evolució de diversos partits comunistes europeus , tornaven a ser molt atraients per a una mentalitat moderna.”

“En anys successius, altres grups de gent jove molt radical donaven la sang pels ideals antifeixistes. El règim els perseguia encara més, creient-los més isolats. El seu martiri produïa un efecte invers. Encara és ben present la convulsió que ocasionà l’execució de Salvador Puig Antich. Fins la meva pintura n’era influïda. La Teresa donava classes de català a casa mateix a un jove Carles-Jordi Guardiola, i sempre anava carregat de propaganda del PSAN. Malgrat que el prestigi i el nom alguns creien que em preservarien de la policia, jo veia que cada vegada corria més riscs. En el curs dels anys vaig haver d’aguantar interrogatoris. Els pitjors per a mi van ser amb motiu de la tancada als caputxins de Sarrià. Els estudiants eren uns cinc-cents, tots delegats de facultats. Em feia creus que uns nois tan joves haguessin mobilitzat tota aquella gent. No feien altra cosa que donar forma material i pública al que volien tots els catalans.”

“Tot allò va ser important! El fet que es burlés el Concordat, la nova llei de premsa, el nombre d’assistents…una veritable bufetada al règim. Després vingué la solidaritat de coneguts intel·lectuals i artistes que cobriren ampliament les multes. Les conseqüències s’anaren succeint. La manifestació de capellans, la Taula Rodona, la Coordinadora de Forces Polítiques, l’Assemblea de Catalunya. Tot un procés que anà pressionant el règim. Jo també sentia la necessitat que el meu art estigués engranat en les lluites i les esperances del meu poble català per sobre de tot.”

 

Afegeix un comentari